No fa massa que l’ambulància ha tornat a casa del Reinhard, de 52 anys. L’habitatge dels Domig va ser construït el 1952, a Altenstadt, a prop de Feldkirch (Àustria) i transmet una senzilla cordialitat.    
Ara el trobem assegut a taula, a la saleta d’estar, esgotat després de la fisioteràpia però amb un esplèndid somriure i els ulls lluminosos. 
«Era el 22 d’agost de l’any passat...», comença, i hom tindria la temptació de continuar, al seu lloc, dient que aquell dia havia canviat radicalment la vida del Reinhardt, però no és així: hi van haver altres dies que li van donar una nova direcció i potser molt més decisiva que aquell 22 d’agost.  
Un d’aquests va ser quan el Reinhard, el 1992,  va deixar de banda les cartes.
Després del casament amb la Bernardette, el 1982, i el naixement dels seus tres fills, el 1986, el Reinhard havia esdevingut un apassionat jugador de cartes. Passava totes les tardes a la taverna del poble i es va lliurar completament al jass, un joc que es defineix com l’esport popular de la seva regió, el Voralberg, a Àustria. «Quan al final de la tarda tornava a casa, la meva dona em preparava sempre alguna cosa: una sopa, gulasch, amanida... Cap retret, cap crítica, cap pregunta inquisitiva. Em va vèncer amb el seu amor». L’any 1992, el Reinhard va entendre que no podia seguir vivint d’aquella manera i va abandonar definitivament el joc de les cartes.
Dos anys més tard, un altre dia decisiu: «Estàvem passant una petita crisi», explica el Reinhard, i la seva dona li va proposar de participar en una trobada a Hohenems, una mena d’exercicis espirituals. El Reinhard va acceptar. Tots dos havien estat membres de la Joventut Catòlica i, per tant, estaven oberts a rebre nous impulsos de vida cristiana; en el seu cor, tots dos nodrien l’esperança de copsar una nova motivació per a la seva relació.
Per al Reinhard, aquella trobada va ser el seu “Damasc”. Es parlava de l’amor, d’estimar sempre, d’estimar tothom, de ser els primers a estimar. Després van citar la frase del capítol XIII de la primera carta als Corintis: «L’amor tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta». Va ser un daltabaix per a la seva ànima, ens diu el Reinhard; es va adonar que durant tot aquell temps que ell havia estat completament atrapat pel joc, la seva dona havia viscut així per ell i va sentir dintre seu el desig de viure també ell d’aquella manera.
Es tractava d’una trobada del Moviment dels Focolars i la seva dona li va confiar que ella havia viscut des de la seva joventut l’espiritualitat del Moviment tot i que ja no hi tenia contacte directe.  Llavors, també el Reinhard va cercar de conèixer el Moviment i ara vol viure l’art d’estimar: «Això, per a mi,  significa tractar cada persona amb la mateixa atenció i amor, tant si porta texans com si porta corbata, i no defugir el dolor».
El 22 d’agost de l’any passat, el Reinhard ho recorda molt bé, és divendres i el Reinhard és sol a la seva oficina; la seva companya de feina no tornarà de vacances fins dilluns. A les 11,55, cinc minuts abans de l’hora de plegar, hi entra un senyor de 35 anys que el Reinhard reconeix com a client habitual. Ja el dia abans havia demanat informació sobre un telèfon mòbil i ara demana de veure’l un altre cop; però es demostra que, en realitat, està interessat pels diners de darrere el taulell. El Reinhard deixa el seu lloc d’allà darrere on és segur i obre la vitrina on hi ha els mòbils i «en aquell moment sento el ganivet entrant entre les meves costelles». El que succeeix després és filmat per les càmeres de vigilància i, més tard, es compten almenys 28 cops de ganivet.  El Reinhard és conscient de tot. «Para ja, sóc massa jove per morir» diu en un moment de treva mentre l’agressor tanca la porta d’entrada i, tot seguit, segueix encruelint-se amb ell. El Reinhard es prepara per morir i pronuncia després la frase que li salva la vida: «Et perdono tot el que m’has fet». En sentir aquestes paraules, l’agressor deixa caure el ganivet i fuig. El Reinhard fa un últim gran esforç per sortir al carrer i, a les persones que s’apressen a ajudar-lo, els diu: «L’he perdonat».
A l’hospital, l’operació dura 11 hores. Es tallen venes i artèries, el pulmó esquerre ja no funciona, el diafragma és a peces, el pericardi, ferit. Alguns dies més tard es produeix una infecció a la sang, amb col·lapse dels òrgans. El Reinhard resta en coma durant 33 dies. Quan recupera la consciència, durant una estoneta resta encara paralitzat del tot. Segueix ingressat a la secció de reanimació durant algunes setmanes més, fins a tres mesos i mig d’estada a l’hospital i el mateix temps al centre de recuperació. «El 99% de les persones no hi haguessin pogut sobreviure», afirma el metge que l’atén.
Les conseqüències són que Reinhard Domig ja no podrà treballar mai més: no s’ha pogut salvar el pulmó esquerre i algunes de les paràlisis resten. Tot i amb això, els metges li donen esperances que tornarà a caminar. I malgrat tot, no s’ha penedit «ni tan sols per un instant» d’haver perdonat  l’agressor. «No amago que, de tant en tant, estava furiós», admet, però mai s’ha fet enrere de la seva decisió, ans al contrari, durant el procés judicial ha manifestat a l’agressor un cop més el seu perdó.
«Haig de dir-vos una cosa» ens diu amb un cert titubeig, abans d’acomiadar-nos, perquè sap que alguns el podrien prendre per boig... «Però penso que els lectors i les lectores de Ciutat Nova ho entendran bé: estic agraït del que m’ha succeït!»
Després, el Reinhard ens parla dels fruits que aquest atracament ha produït: ell mateix ha redescobert l’essencial, la relació amb la Bernardette s’ha aprofundit encara més, amb els fills ha trobat una nova base de col·loqui; els amics del Moviment dels Focolars a Voralberg s’han apinyat encara més entre ells; i «qui sap quantes coses positives naixeran encara d’aquesta experiència. Jo n’estic, de veritat, agraït.»