Quan vaig descobrir que estava esperant una criatura, durant l’últim any de batxillerat, estava embarassada de feia dos mesos. Immediatament, vaig experimentar una gran confusió dintre meu, preocupació, por de defraudar els meus pares. Ells no sabien que tenia relacions amb el meu xicot i tenia por de la seva reacció.
Què seria ara de la meva vida? Tenia por a allò desconegut. Primer, ho vaig dir a la meva germana, qui sempre i en tots els casos m’ha ajudat. També el meu xicot em va fer costat, almenys en els primers moments.
El dia següent per la tarda, ell i jo junts ho vam dir als pares. No m’esperava res, només tenia por i, en canvi, van estar fantàstics i van acollir aquesta vida com un do de Déu.
En cap cas jo no hauria avortat mai; no era una opció que jo hagués previst. Fins i tot si els meus pares s’ho haguessin pres malament i haguessin rebutjat el naixement, jo hauria afrontat la situació sola però sense avortar.

Ell
Quan vaig pensar que podria ser que estigués embarassada, i malgrat que feia molt poc que el meu xicot i jo ho havien deixat córrer, vam fer el test de l’embaràs junts i el resultat positiu ens va fer reconciliar. Sempre hi havia hagut alts i baixos entre nosaltres però pel que feia a l’embaràs estàvem units. Ell va pensar en l’avortament però jo li vaig dir clarament quina era la meva decisió: si volia fer-me costat, perfecte però, en cas contrari, jo hauria anat endavant sola. I va decidir de fer-me costat, almenys al principi.
És una persona que encara ha de créixer; som de la mateixa edat però nosaltres, les noies, en general, som més madures que els nois. A més, jo he viscut la maternitat en primera persona mentre que ell ho ha fet de retruc. En qualsevol cas, ell ha estimat sempre la seva filla i, a la seva manera, també a mi, però no està disposat a fer-se càrrec d’algunes decisions com ara la de comprometre’s a construir una família. I això no vol dir que ell no ho volgués però, en aquell moment, no tenia la capacitat de fer-ho. Els seus pares volien un matrimoni reparador però, més que res, perquè ens veien bé junts i per tant a ells els semblava cosa feta que hi hagués una unió entre nosaltres. En canvi, els meus pares pensaven com nosaltres, és a dir, que l’embaràs i el matrimoni eren dues coses diferents.
Ara, superada ja l’enrabiada, veig les coses tal com són: ell és així i jo no el puc canviar. Jo he tingut sempre ganes de formar una família amb ell i també estava disposada a esperar els meus i els seus temps però ara ja no sé si ell és la persona adequada per construir un futur.
Racionalment, ho sé, emotivament, no tant. A hores d’ara, el meu futur amb ell ja no el veig i visc el dia a dia. Però no estic bé, em sento sola. Sóc una persona acostumada a compartir-ho tot i és això, sobretot, el que em manca; jo voldria compartir qualsevol decisió, des de la més estúpida a la més important.
Per mi sola, necessito força temps per prendre una decisió, inclús si es tracta d’una petita cosa.
Relacions
Avui dia, tinc una convicció: les relacions sexuals són quelcom d’important que cal donar a una sola persona, aquella amb la qual viuràs tota la vida. I això també perquè amb el matrimoni, no hi ha solament la part humana, hi ha també el diví: prens una decisió i fas un pacte amb Déu.
Amb el temps, em vaig enamorar del meu xicot i vaig començar a pensar que volia un futur amb ell per tota la vida. Estàvem bé junts, ell sempre m’entenia, i estàvem en sintonia. Ell volia tenir relacions i jo, durant molt de temps li deia que no; desprès, un dia, la cosa va venir per si sola, quasi sense una decisió conscient per part meva.
De fet, no crec que les relacions sexuals siguin necessàries per a una parella estable, que està bé i plena però si, en canvi, la parella no funciona, es pensa que el tenir relacions ho arregla tot, però no és així, és com una mentida.
Mentre tenia relacions amb ell, sovint pensava que allò no era correcte però em deia que era l’home de la meva vida amb el qual em casaria. En canvi, m’equivocava. No vam tenir en compte que érem immadurs i que quan haguéssim crescut hauríem canviat tant que ja no estaríem fets l’un per l’altre.

Coherència
De totes aquestes coses, només parlava amb el meu xicot. No ho feia amb els pares perquè ells no estaven d’acord amb les relacions prematrimonials i a mi em faltava el coratge per comentar-ho amb ells i tampoc ho feia amb la meva germana perquè, com jo era la petita, em feia vergonya.
Ara, és diferent però, en aquell temps, no parlàvem d’aquestes coses. A més, la meva germana, de retruc,  ha estat molt malament perquè s’ha carregat amb les meves emocions. M’ha estat molt a prop. Dormim juntes a la mateixa habitació, com abans, mentre que la meva filla dorm a la seva petita cambra i per això la meva germana s’adona sempre quan jo no estic bé o ploro.
En aquell temps en què teníem relacions, jo continuava anant a l’església però no combregava perquè sentia que fer-ho no era coherent. I patia per això però no volia tallar amb el meu xicot i no sabia ben bé què és el que volia ja que aquelles relacions em semblaven donacions d’amor i no només físiques. No rebre la comunió em pesava molt però no he estat capaç de sortir d’aquest dilema.
Actualment, encara no vaig a l’església; si hi tornés, ho faria totalment però encara no estic preparada, estic cercant de comprendre. Per sort, la relació amb Déu la tinc i d’aquí prové la força que he tingut per afrontar el que he viscut. Ell és dintre meu i ningú me’l traurà mai. Sé que, qualsevol cosa que em succeeixi, ell la vol o la permet i l’accepto per això. M’he posat a les seves mans i prou.

Maternitat
Sempre he tingut la idea de casar-me i tenir fills aviat i penso que així s’ha de fer i per això no estava desesperada com altres noies de la meva edat en la mateixa situació.
De fet, he sentit intensament la maternitat, tan sols anticipada, i he gaudit de la relació amb la meva filla des de la panxa. Els primers moments que he sentit els seus cops de peus, l’emoció ha estat meravellosa: bonic, molt bonic.
Només néixer, el meu pare es desfeia. A la mare, no aconseguia imaginar-la com a àvia i, en canvi, és fantàstica.
Desprès, ha seguit un any d’alletament i això ha estat profundament desitjat per mi; penso que són dels moments més macos i importants per a la mare i per als fills.
I desprès  que la meva filla ja va fer un any, em vaig matricular a la universitat.
Ara, amb dos anys, ha començat a parlar. És un tresor.