La dignitat humana en el procés de la mort i les lleis. 

El mes de març d’aquest any el parlament andalús va aprovar la «Llei de drets i garanties de la dignitat de la persona en el procés de mort». Com tot tema relacionat amb la fi de la vida humana, va causar controvèrsies, però més enllà del fet de l’aprovació de la llei en el seu moment, el text legislatiu dóna peu a reflexions i anàlisis que resulten interessants ahir i avui.

En primer lloc, l’aprovació de la llei va ser unànime per part de tots els grups polítics. I no podia ser menys, ja que queda clarament escrit que «la llei no preveu la regulació de l’eutanàsia», sinó que pretén assegurar la dignitat de «les persones en procés de mort», és a dir, «en situació terminal o d’agonia» . Per tant cal ressaltar que no és una llei de mort digna, no es contempla la decisió personal de morir, sinó d’interrompre o no instaurar un esforç terapèutic que només provoca una prolongació de l’agonia.

En els serveis d’oncologia vivim sovint aquesta tremenda i impactant experiència d’acompanyar un malalt fins als darrers moments de la seva història, de la qual hem format part. El que diu aquesta llei és exactament el que es fa actualment en un centre amb equips sanitaris entrenats a atendre pacients terminals. Les cures pal·liatives són el gran avenç de l’última dècada i la sedació terminal s’utilitza quan els símptomes són refractaris, és a dir, ja no funcionen els calmants en dosis elevades i la claudicació de l’organisme genera un patiment que només es pot atenuar disminuint el nivell de consciència. Per a equips d’atenció domiciliària, de cures pal·liatives, d’oncologia, aquesta llei andalusa és innecessària, ja que no aporta res de nou respecte a una bona pràctica mèdica.

Per a què serveix llavors? Precisament per evitar que metges sense formació adequada, en condicions no idònies, prenguin decisions individuals amb la bona intenció d’evitar sofriments, però sense contemplar el suport de tot un equip i sense comptar amb l’opinió confusa de la persona que està morint i la seva família . També serveix perquè persones com tu o com jo, si un dia ens trobem en l’últim tràngol de la vida, rebem una atenció sanitària amb la confiança que no patirem un dolor insuportable o se’ns prolongui la vida a base de cables, intubats, sondatges, en contra de la nostra voluntat. Serveix també per als polítics, per aclarir que tots busquem el mateix, la dignitat en el procés de morir, i no sempre hem d’estar enfrontats per tenir conviccions diferents. I en última instància aquesta llei confirma el que ja sabem els que hem estat al costat del llit d’un pacient terminal: que no es planteja l’eutanàsia quan hi ha unes bones cures pal·liatives.
 
Què li falta a aquesta llei? Els bisbes andalusos van manifestar la seva opinió valorant positivament «tot allò que es reguli a favor de la humanització del procés de la mort.» Però argumenten que alguns aspectes ambigus requereixen major claredat. La distinció que es fa en el preàmbul entre vida biològica i personal «no té fonament antropològic» ja que «la vida humana és sempre una unitat biològica i personal.» Científicament només quan hi ha un electroencefalograma pla persisteix vida biològica, sabent que la mort de la persona s’ha consumat. Mantenir artificialment la vida sense possibilitats de recuperació «és contrari a la dignitat de la vida humana» diu aquesta llei, però fins que la ciència mèdica no aclareixi quan és irreversible una situació de coma, no es podrà in-terrompre aquest suport, sempre que no es generi un sofriment insuportable. Recorden els bisbes que mai es poden realitzar actes contra la vida humana, i que en casos de coma cal realitzar sempre les cures bàsiques, com ara la hidratació i l’alimentació. En realitat s’està desviant l’objecte de la llei, ja que aquesta no parla dels estats de coma, sinó de la persona en procés de mort. Queda clar en la llei que la persona malalta té el dret de decidir si accepta o no un tractament, però no justifica rebutjar un tractament que la manté en vida quan aquesta no acabarà en un termini breu, com passa només en els pacients terminals.
I a part dels detalls des d’un punt de vista ètic, sempre difícils de precisar, els bisbes assenyalaven que cal un adequat finançament que garanteixi els drets dels malalts a una bona medicina pal·liativa. Es continua trobant a faltar que els legisladors s’adonin que el millor tractament pal·liatiu no pot substituir l’acompanyament dels éssers estimats, que és una de les formes de donar dignitat quan es mor. La llei francesa sobre la fi de la vida de 2005 va ser modificada fa un any per concedir fins a tres setmanes de permís amb un subsidi per l’acompanyant d’un pacient terminal, en comprovar que només un 25% dels francesos en centres públics morien acompanyats pels seus familiars.

Finalment es qüestiona si s’ha de regular una objecció de consciència als professionals sanitaris. Sent sempre prioritària la consciència de cada persona a l’hora de prendre les seves decisions, no s’ha d’arribar a un conflicte quan del que es tracta és de no fer més del necessari. Encara que cada cas és únic i sempre és difícil decidir, els professionals preparats sabem quan hem fet tot el possible i no s’ha de fer res més. Mantenir un antibiòtic o posar una transfusió a un pacient amb símptomes refractaris no és una bona pràctica mèdica sinó un intent desesperat d’un metge inexpert de lluitar contra el fet més natural de la vida. Es troba a faltar que la llei exigeixi una preparació adequada al «metge responsable». Igualment hem d’ensenyar als familiars que quan s’ha fet tot el possible i no queda res més per fer, el seu paper és estar al seu costat fins al final. No hi ha res que atorgui més serenitat al procés de mort que la confiança del pacient i de la família en l’equip sanitari. Una cosa que una llei no pot legislar.

José Luis Guinot. Cap clínic d’oncologia radioteràpica de la fundació Institut Valencià d’Oncologia (IVO), vicepresident de l’Associació Viktor E. Frankl i coordinador de l’Associació Humanitat Nova a València.

www.asociacionviktorfrankl.org