Minú era un granet de sorra que vivia amb la seva enorme família en una platja blanca del Pacífic. Era molt maco, d’aspecte lluminós i arrodonit, transparent a la llum, una veritable obra mestra de la Mare Natura. Minú vivia despreocupat a la riba de l’amic Oceà i era feliç de rebre les esquitxades de les ones que els dies de vent fort arribaven fins al seu lloc.

De tota manera, el petit sentia dins seu una gran nostàlgia per alguna cosa que encara no coneixia però que sabia que hi era al fons del seu petit cor sorrenc. Sentia que havia estat fet per alguna cosa gran però no sabia quina.
De vegades, amb les bellíssimes brises matutines el nostre granet s’enfilava a una roca escarpada per admirar el mar des d’allà dalt. Quin espectacle de grandesa i bellesa! El blau del mar que es confonia amb el del cel fins a quasi desaparèixer, el joc brillant de l’aigua de la superfície, el parpelleig dels peixos... Tot era meravellosament atraient i majestuós.
Un dia Minú estava sobre una de les roques més baixes, mirant tant absort el mar que no es va adonar que van arribar tres grans núvols. En un instant el cel es va enfurismar i va esclatar un temporal: el vent bufava fort, les ones s’alçaven amenaçant la costa. Mentre intentava en va refugiar-se, el granet var ser colpejat per l’onada i llançat al mar.
Quin ensurt! Que n’era d’estrany, trobar-se de sobte immers en aquest blau uniforme, una mena de somni líquid! En Minú va perdre els sentits i es va trobar al fons del mar en companyia de l’Estela, una bellíssima estrella de mar que li parlava: «Em sents? Estàs ferit?» –li deia amb preocupació l’Estela. En Minú va recobrar els sentits i va respondre. Desprès d’un instant, va mirar al voltant i va veure un espectacle encara més meravellós que el de la superfície: algues de tots colors, bancs de peixos que dansen, roques de tota mena, anemones... tot era increïblement bonic!
En un instant es varen fer amics. L’Estela el va acompanyar desvetllant-li de seguida els secrets dels fons marins: naus enfonsades, coves amagades, caus foscos per als taurons... Mentre passaven prop d’un arbust d’algues, en Minú va sentir un fil de veu que provenia d’una roca llunyana: «Anem-hi!» –va dir de seguida a l’Estela. Tots dos s’hi varen apropar i trobaren a la Maika, una petita ostra que no aconseguia reprimir els sanglots. La petita els va explicar que una grossa àncora rovellada s’havia deixat anar de la seva cadena i s’havia precipitat al fons del mar, arrossegant amb ella, en un instant, tota la seva família. Des d’aleshores estava sola al món. A en Minú, que era un granet sensible i generós, se li va ocórrer de seguida una idea: cada dia, ell i l’Estela, anirien a fer-li una estona de companyia i així no estaria sola. Quina idea tan bona! Així, durant molt de temps, els dos amics s’apropaven a la petita que, mentrestant, havia deixat de sanglotar. En Minú se sentia feliç, perquè era bonic fer feliços als altres, encara més bonic que el més bonic dels paissatges marins. De mica en mica sentia que s’estava revelant aquella nostàlgia que l’havia empès al fons del mar. Un bon dia, en Minú va anar tot sol a trobar la petita ostra i varen jugar tot el temps junts. En acabar la jornada, exhaust, el granet es va jeure dolçament sobre el mantell tou de la jove amiga que li va oferir la seva hospitalitat, feliç de poder respondre a la generositat del seu diminut company de jocs. En Minú es va adormir molt de temps, van passar els mesos, les estacions, els anys... Tot al voltant romania bonic i blau, com ho havia estat des dels inicis però dins d’aquell dipòsit tant petit va succeir lentament el gran prodigi de l’Amor: el granet es va transformar en el miracle més bonic que la Mare Natura pogués pensar, una preciosíssima perla.