Sempre he dedicat part del meu temps a activitats que estigueren relacionades amb l'educació. No ho sabia però era una sensació agradable compartir algunes hores setmanals amb joves, no solament pels progressos que aconseguien sinó pel que m'aportaven, amb les seues experiències o la seua visió de la vida o les seues preocupacions.

Em vaig anar adonant que em començava a agradar això de ser profe. Vaig estudiar oposicions a veure si em realitzava com a persona. Costà arribar i la veritat és que costa cada dia, però val la pena haver lluitat per arribar on estic encara que de moment no tinga plaça.

Hi ha moltes experiències per explicar! Per exemple, vaig estar de professora en un centre que per fama i alumnat és bastant conflictiu. Els alumnes no tenen un futur molt esperançador però la comunitat educativa és una de les més compromeses que he vist i  treballat. La meua tutoria era un grup molt heterogeni i molt complicat, ja que era el reducte de tots aquells alumnes que sobraven i molestaven en les altres classes, per això, entre tots els temes que tractàvem, els insistia en la importància d'acabar l'ESO i estudiar almenys un cicle que els permetés tenir alguna oportunitat més. El normal era no fer cas dels profes. Vaig acabar el curs i al cap del temps em vaig trobar una exalumna que em va explicar que després d'alguns anys sense rumb fix s'havia adonat que els profes teníem raó i s'havia proposat acabar l'ESO.

Però, no tot són coses boniques. Jo no sóc una persona que imposa o sap controlar la classe en un silenci absolut, i per a mi és un repte, pensant moltes vegades que no serveixo per a això. Amb l'ajuda del meu entorn, he anat descobrint que existeixen diferents camins per arribar a una mateixa meta i que es pot aconseguir d'altres formes. Així que em proposo veure cada alumne com a únic, intentant tenir una relació personal i individual amb cadascun, saber perquè té aquest comportament o perquè contesta d'aquesta forma. Això suposa un sobre esforç, ja que significa dedicar més temps, quedar-me enraonant a l'hora del pati, però t'adones que això no molesta si realment la teua vocació és l'altra. No sempre s'aconsegueix, però moltes vegades arribes a entendre, tolerar i comprendre a aquesta persona i si no, per sort sempre estan els companys o els propis alumnes que donen la cara per tu i caminen al teu costat oferint-te la seva mà.

Aquesta professió es va aprenent dia a dia, de les noves experiències, dels contactes amb altres professors i de les vivències negatives que et fan créixer. Jo tracte d'ensenyar, juntament amb aquest amor que tinc per les paraules, allò que significa ser persona i la millor manera que tinc per fer-ho és amb la meva pròpia vida, sent coherent, estimant i intentant treure el millor de cada alumne.