«Estic passant un temps de proves i preguntes... Since-rament, no considero que siguem vertaderament lliures: si ens arriba un dolor, quina opció tenim? L’hem d’acceptar inevitablement i sento els “grans patiments” de la meva vida com a sotragades a la confiança en Déu. Sé que darrere les proves hi ha un amor seu més profund però... quina llibertat tenim en viure-les?». 

M.C

El camí per ser persones realitzades, capaces d’amor veritable, conté també proves i preguntes que cal veure no com a interrupcions sinó com a moments essencials del nostre avançar.

Imagina’t que, si en lloc d’un camí fet de llums i d’ombres, de pujades i baixades, vivíssim una realitat estàtica, aparentment perfecta, però sense vida, sense possibilitat de donar alguna cosa nostra. Seríem més lliures o seríem més putxinel·lis? 

I els dolors? No els provoca Déu. Hi són, fan part del camí. Ens toca a nosaltres d’acollir-los i superar-los: si ens els tragués sense fer-nos-en partícips, ens tractaria com a nens i faria com aquells pares que, en evitar als fills totes les dificultats, fan que més tard aquests experimentin un sentit d’inutilitat i d’incapacitat.

Acceptant i superant els dolors, ens entrenem a estimar. Per això, l’amor veritable és donació, i donació vol dir privar-se, i privar-se és dolor que però, adquireix sentit perquè és amor.

Jesús ens ha donat l’exemple: podia canviar el món amb una sola paraula però va escollir donar la vida per nosaltres, «perdent-la» a la creu. També ell va tenir por i va demanar que s’allunyés el calze; per tant, no ens hem d’avergonyir de tenir por, ans podrem avançar pel camí amb la seva ajuda i la de molts que ens fan costat.