Quan vaig arribar a la Sala Daura del Museu de Mont-serrat, he de reconèixer que no sabia què em trobaria. Hi havia una exposició que m’interessava veure perquè n’havia sentit a parlar bé, però reconec que no coneixia el seu autor.

I és que es tractava del pintor Hugo Fontela, un jove nascut a Astúries l’any 1986, que quan va acabar el batxillerat artístic a Avilés es va traslladar a Nova York per estudiar a The Art Students League i que des de llavors ha fixat la seva residència a Manhattan.

Per tant, estem parlant d’un jove amb tan sols vuit anys de trajectòria artística, però no per això menys important. És habitual preguntar-li per la seva joventut, ja que al món artístic es consideren molt els anys. I és que ens pot sorprendre gratament veure els seus treballs i apreciar que estem davant un pintor amb una continuïtat de la seva obra des dels seus inicis i amb una trajectòria prometedora. 

Si se li pregunta com s’autodefiniria, ho té clar, «et diré que sóc un noi que pinta i ja està, no hi ha res més a dir». No li agrada autodenominar-se artista, perquè creu que tothom és o pot ser artista. Però ell és pintor i diu que ja li costa, «així que imagina’t si a més a més hagués de ser artista: seria molt complicat».

És la primera vegada que Hugo Fontela exposa a Catalunya i ho fa al Museu de Montserrat, un lloc emblemàtic i una proposta molt ben rebuda, ja que és una oportunitat d’exposar a un dels llocs on es conserven obres de grans artistes i hi han exposat altres grans noms.

Amb la intervenció de la comissària Rosa Creixell i les converses amb el pare Josep Laplana, director del museu, van establir contactes per poder fer realitat aquest projecte.

De fet, el pare Laplana parla de la pintura d’Hugo com una pintura silenciosa, simple, meditativa, seriosa i dolça tot i tractar temes d’una naturalesa dolorosa. I és que Hugo no és el típic jove artista atrevit i impulsiu que pretén menjar-se el món amb dos mossegades, sinó una persona ja madura que parla com algú que ha forjat la seva personalitat i el seu llenguatge artístic amb una simbologia i estil personal.

Fontela és crític en el seu discurs, però de mirada positiva, i la seva recerca l’ha dut a copsar la immensitat dels espais més poderosos. Recórrer al paisatge com a tema de treball. Un lloc que ha esdevingut no-lloc. La figura humana no hi té cap protagonisme; hi és present però de forma molt silenciosa. D’aquesta manera cadascú pot endinsar-se al territori de manera molt diferent.

Davant l’actual contemporaneïtat semblaria que els joves pintors hagin de seguir aquesta tendència de pintura ràpida... però Hugo planteja les seves obres des d’un punt de reflexió. A través dels seus espais pictòrics, obliga el públic a enfrontar-se, de manera pausada i sense estridències, a les veritats més simples de l’individu. Davant de les seves pintures és inevitable parar-se i establir-hi un diàleg enriquidor.

Observa el port de Nova York, els pivots del moll, la sorra de les platges que es fonen en el mar, una vella palmera caiguda i varada a la platja deserta... que passen a ser alguns dels seus principals temes en la seva pintura, impossible d’encasellar en els conceptes estereotipats del figuratiu i de l’abstracte.

Ens trobem davant d’obres de grans formats i d’altres més petites, però cada una està meticulosament treballada. Un total de cinquanta obres procedents de col·leccionistes particulars i fons propis del pintor.

L’exposició que presenta fins al 13 de novembre, porta com a títol Camins de terra, camins de mar. S’estructura en quatre àmbits que fan un recorregut pictòric de l’autor de 2004 a 2011: Entre la terra i el mar (2004-2006) on el paisatge industrial i les escenes portuàries aclaparen la tela i evoquen la intensitat del buit. Al segon àmbit, Reminiscències Orientals (2006-2007) predominen les subtileses de l’art oriental; Ribes (2006-2009) són quadres de molls i platges, especialment els de la col·lecció sobre el Golf de Mèxic que conformen nous territoris d’exploració, on la composició ja no convida a fondre’s en ella, sinó que desplaça l’espectador als marges més exteriors. I l’últim àmbit, Nàufrags (2010-2011), on plasma les palmeres perdudes a la sorra, allunyades de l’aigua, enfrontades al mar negre, portat gairebé a l’extrem de l’abstracció.

Quan la comissària li pregunta a Hugo què és l’èxit per a ell, respon que «l’èxit és la percepció que tenen els altres de tu. I encara que soni a tòpic, l’únic èxit que jo he aconseguit és el de ser bastant feliç i fer allò que m’agrada. El meu èxit és, sense cap dubte, els meus amics i la meva família».