Un professor de primària ens parla del seu testimoni de vida cristiana.

Sóc mestre, tutor a primària. Treballo en un centre públic i tinc la fortuna de tenir uns companys i companyes encantadors: dinàmics, entusiastes, dedicats a la professió.  Amb tots comparteixo alguna cosa i ens entenem bé. Cap d'ells es manifesta creient i alguns es confessen anticlericals.

Els meus alumnes són preciosos, com tots els nens i nenes! Vitals, desperts, moguts, ...nens!!! en una paraula. Es fan estimar i són agraïts. Tinc amb tots bona relació. La majoria són fills de parelles de fet o de matrimonis civils i no estan batejats; uns quants són testimonis de Jehovà o pertanyen a altres esglésies; bastants són musulmans i un confucianista.  Alguns  catòlics i cap, d'aquests, ha demanat religió catòlica al centre escolar.

Amb els pares hi parlo sovint, a les entrevistes de tutoria i també fora de l'escola: volen el millor per les seves criatures, com tots els pares!  A tots els preocupa donar-los tota l'educació possible; els preocupa la seva salut psicofísica; les seves amistats, els seus desitjos i els preocupa, també, que ningú (i menys des de les aules!) alliçoni els seus fills i filles envers un determinat credo. Per això han triat un centre públic i no un concertat religiós. Volen uns nens lliures, sense condicionants. En tot cas ja escolliran, de grans, el què vulguin creure.

Personalment respecto, només faltaria,  la ideologia del centre i no parlo de Déu als meus alumnes, tot i que els animo a ser respectuosos i tolerants amb les creences de cadascú.

El que sí faig, sovint, és parlar a Déu dels meus alumnes.  Alguns matins mentre vaig cap a la feina li parlo a Déu d'ells i de les seves dificultats d'aprenentatge o de comportament; les seves situacions personals i familiars, i li dono gràcies, també, pels seus avenços, pel seu creixement  integral i per poder participar  en el seu procés maduratiu.

Prego, també, per mi, perquè m'ajudi a ser millor mestre i perquè més enllà de transmetre coneixements i cultura  sàpiga despertar, en els alumnes, un cert interès per quelcom més transcendent, i ajudar a  obrir ment i ànima vers la Veritat, amb majúscula.

Tinc conviccions cristianes força arrelades. Sóc catòlic practicant i m'agradaria fer-los descobrir aquella Felicitat que no passa, i voldria que fos amb la meva actitud més que amb la meva paraula. Ja que certes  paraules crearien rebuig, no tan sols envers la meva persona sinó, i sobretot, envers el missatge que m'agradaria donar. 

Cap a finals de curs, durant la classe de plàstica, amb l'aula plena de pots de cola, pintura, tisores i gran animació per part dels nois i noies, en un moment poc oportú (els nens sempre fan preguntes importants en moments poc oportuns) un nen, s'apropa i em demana:

- «Profe,  tu creus en Déu?».

Pregunta compromesa i més coneixent el pensament de la família d'aquest alumne.

- «Per a  què ho vols saber?».

- «Perquè diu el meu pare que els que hi creuen no són gaire intel·ligents i que això de Déu són ximpleries!».

Em vaig ajupir per quedar a la seva alçada i li vaig dir:

- «Vine que t'explicaré en què crec jo».

I com qui rebel·la  una gran noticia,  a ell sol –no en veu alta–  li vaig dir:

- «Jo crec en l'Amor; en tota mena d'amor, en el dels enamorats i en el dels pares que s'estimen i estimen als fills; en l'amor dels fills cap als pares; en el dels avis que estimen als néts, en l'amor de les tietes i tiets que estimen als nebots i en l'amor que es tenen els cosins (ell s'estima molt als seus!!!); en l'amor dels que són família i també en l'amor dels amics i dels companys d'escola que es volen bé; en el dels mestres envers els alumnes i també crec en l'amor d'algunes persones que estimen a qui no coneixen i ajuden a qui ho necessita; i en l'amor de qui estima a qui no l'estima a ell... crec en totes aquestes menes d'amor».

En obtenir una resposta el noi es va quedar satisfet i va continuar enganxant amb cola el seu treball manual, com qui res.

L'endemà se m'acosta de nou, molt content i somrient, per a dir-me:

- «Profe,  li vaig dir al meu pare allò de l'amor i diu que està molt bé!!! Que ell també hi creu en això. Que en l'amor hi hauria de creure tothom!».

Jo pensava, dintre meu, en l'Evangeli quan diu que «Déu és Amor». Em va semblar que aquell infant, en la mesura i amb les paraules que ell podia entendre, va copsar l'essència de Déu: l'Amor.

Tant de bo!