Acabem d’estrenar un curs, envoltat pels alts i baixos de sempre i l’agreujant d’una crisi que sembla qüestionar-ho tot. En aquest context, pesa sobre el col·lectiu docent una gran responsabilitat, que hauria de ser compartida per l’administració educativa, per la societat i pels responsables polítics. Ho és realment? Tots tenim al davant un repte difícil d’afrontar en temps insegurs. Ens en sortirem? La resposta només pot ser afirmativa, el que ens hi juguem és massa valuós. El que està en joc és, ni més ni menys, la continuïtat del model democràtic de convivència, el nostre futur com a societat lliure i igualitària.

Fa pocs mesos, al centre on treballo, es van jubilar set companys que van deixar plantada al pati de l’institut una olivera amb una placa on es llegeix: «Ensenyem per preparar el futur». Com preparar el futur? Al voltant d’aquesta pregunta, actualment sembla haver-hi un consens força generalitzat basat en dues qüestions:

• És menys urgent inculcar continguts acadèmics en la població que preparar bons ciutadans.

• És urgent –en un món dispar i culturalment descentrat– que aprenguem a gestionar el que tots tenim en comú: les emocions bàsiques i universals, tant negatives (odi, ràbia...) com positives (amor, altruisme...). Malauradament, els fets d’aquest estiu a Noruega són un símptoma que en referma la importància i la necessitat.

Al voltant d’aquesta qüestió, Eduard Punset, al seu llibre Excuses per no pensar, es planteja dues preguntes punyents. Estem segurs que prevalen els interessos de la persona que s’educa, per sobre dels interessos dels docents o del sistema educatiu?  Els nostres alumnes, sabran conviure si ningú els hi explica en què consisteix saber posar-se al lloc de l’altre? Trobo que, la resposta pot ser tan incòmoda com òbvia, però la deixo oberta a la sincera reflexió de qui em llegeix.

Personalment, vaig trobar una de les claus que considero cabdals en aquesta qüestió en un article de l’escriptor i periodista Martí Gironell titulat Les formigues no són egoistes. En ell es posa de manifest que el sentit prioritari de les formigues pel benestar col·lectiu fa que l’organització d’un formiguer en moviment és millor, més efectiva, pràctica i eficient que la caòtica i pretesament ben organitzada societat humana, degut a que som una colla d’individualistes. Avancem inexorablement cap a societats que requereixen, també en el camp educatiu, dosis més elevades d’interrelació, d’interdependència, d’esforç col·lectiu, de treball en equip,  d’amplis acords de fons dins d’una gran diversitat de formes.

Tot està a les nostres mans.