Els qui no han après la lliçó de l’individualisme, potser es troben més a prop de la felicitat.

Fa uns dies vaig visitar un centre d’atenció a persones amb discapacitat. Era al matí, a fora era un dia gris i trist, plovisquejava. Dins, la majoria estaven acabant l’esmorzar i es disposaven a iniciar les activitats del dia. Lentament tothom s’anava encaminant cap al lloc que li pertocava, la majoria necessitaven ajut, la seva mobi-litat era molt reduïda, però el seu somriure era ampli, generós. De sobte em vaig adonar que totes les persones que havia anat trobant al llarg del meu recorregut, em saludaven i em somreien. No em coneixien de res, jo tampoc a ells, era la primera vegada que ens vèiem. Tan se val si eren usuaris del centre, personal de servei, el director, un estrany com jo... tothom se saludava amb cordialitat i m’atreviria a dir que fins i tot amb afecte.
Quan vaig sortir em vaig creuar amb unes quantes persones, també érem desconeguts, però ara no ens saludàvem. Només havia traspassat el llindar d’una porta i tornava a ser un dia gris i trist. Vaig pujar al cotxe, el vaig posar en marxa i la cadència monòtona dels neteja parabrises semblava repetir-me amb insistència gairebé insolent la mateixa pregunta: què és la normalitat?
És normal passar pel costat de les perso-nes sense dir-se ni ase ni bèstia? És normal treballar cada dia amb persones que gairebé no sé qui són? És normal viure en una comunitat de veïns (bonica expressió), on el que viu al meu costat només el conec pels sorolls que fa? Una convivència d’aquesta mena, és normal? La resposta s’infiltrava en el ritme de la pluja i semblava dir: no, no, no!!!
La normalitat ha de ser la felicitat o la felicitat ha de ser la normalitat, tan se val! Estem fets per a la felicitat i aquesta només és possible si les relacions amb els altres són de qualitat. La normalitat que vaig experimentar entre aquelles persones, sovint considerades “poc normals”, era extraordinària, portava implícita la felicitat. No una felicitat construïda sobre la base del benestar material, el culte a la pròpia imatge, la seguretat d’un esdevenidor bri-llant... sinó més aviat una felicitat profunda, fruit del reconeixement de l’altre, sense filtres, sense etiquetes, sense esquemes. Només d’un altre igual que jo i a la vegada profundament diferent de mi mateix, que el reconec com un company de viatge. No importa a quina estació baixi, no interessa si és un company casual o més durador, el realment important és que quan ens trobem ens reconeixem i en els fons sabem que ens estimem.

És clar però, que la nostra societat occidental ens ha alliçonat i amarat d’un individualisme que ens porta en direcció contrària a la felicitat, per això aquelles persones que són “poc normals” no han après la lliçó. Afortunadament!