Ahir el poble grec va respondre majoritàriament amb un “NO” a una pregunta certament confosa i enrevessada. Per si algú no ha estat al cas, la pregunta era: “¿Ha de ser acceptat el pla que han proposat la Comissió Europea, el banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional a l’Eurogrup del 25-6-2015 i compost per dues parts que constitueixen la seva proposta unificada? El primer document es titula ‘Reformes per completar el programa en curs i més enllà’ i el segon, ‘Anàlisi preliminar de la sostenibilitat del deute'”. Confesso que, si m’hagués trobat davant la tessitura d’haver de respondre aquesta pregunta, hauria tingut serioses dificultats.
Sigui com sigui, la democràcia ha deixat clar que el poble grec es decanta per rebutjar el pla proposat per les institucions europees. S’ha produït un xoc entre una Europa que, ara per ara, és més econòmica que política i la voluntat majoritària d’un poble. Els mercats són globals i les polítiques són locals. Què ha de prevaldre? Què passarà a partir d’ara? Dubto que hi hagi algú que tingui respostes certes a aquestes preguntes. Per tant, ens situem en el terreny de les apreciacions i les opinions.
No crec que sigui una qüestió de prevalences, sinó d’harmonització. Més aviat penso que el repte consisteix a explorar nous models econòmics que siguin capaços de respectar profundament la dignitat de persones i pobles, tot mantenint el seu nivell de competitivitat en el mercat. Dit en altres paraules, posar l’economia al servei de l’home. Trobar en el mercat un espai de reciprocitat que permeti assolir el bé comú, el benestar de tothom, la felicitat de les persones. Tot plegat és un desafiament a la confiança. Per ser demòcrates de veritat cal tenir confiança en la gent, fins a les darreres conseqüències i sense exclusions. Els poders polítics i els econòmics han de confiar en la gent. És més, necessiten confiar en les persones, encara que massa sovint no se n’adonin.
El què passarà ara a Europa no és fàcil d’intuir. Malauradament crec que s’optarà, com gairebé sempre, per cercar un analgèsic que alleugereixi el dolor encara no curi la malaltia. És possible que s’adoptin mesures “provisionals” que facin que Grècia hi sigui sense ser-hi, mentre se l’ajuda sense que ho sembli. Al meu entendre hi ha dos elements d’origen que dificulten, i molt, la construcció d’una veritable Europa unida. El primer és, voler “fabricar” una Europa parcialment econòmica i gairebé gens política. El segon element és apostar per una Europa dels estats i no dels pobles. Penso que són dos reptes que van molt units i que fins ara no s’han volgut – o n’ s’han pogut – afrontar. El problema d’Europa no són els estats meridionals, sinó els pobles que són incapaços de seguir uns dictats econòmics ideats únicament pels països creditors, que són, a més, els que en marquen el ritme i la intensitat.
En la meva modesta opinió, els estats haurien de cedir a Europa l’autonomia financera i fiscal, per tal de fer possible una veritable política econòmica conjunta, com correspon a una zona que comparteix la mateixa moneda. Està clar que això afebleix els estats – nació i hauria de donar més protagonisme als pobles i nacionalitats que conviuen dins la zona euro. Un protagonisme que caldria posar al servei del disseny d’una autoritat política superior, nascuda amb l’ADN de la diversitat dels pobles i capaç de fer front als embats del mercat. No per tornar a la confrontació entre poder polític i econòmic, sinó ben al contrari per harmonitzar-los i posar-los al servei de tots els ciutadans i ciutadanes europeus. Però és clar, hores d’ara, roman la pregunta: on vas Europa?.
Francesc Brunés (6 de juliol 2015)
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.