Michel Pochet és un pintor que ha acolorit la seva vida amb l’espiritualitat de la unitat i l’experiència de vida nascuda del Moviment dels Focolars.
De pas per Barcelona, amb motiu de la trobada d’una xarxa d’artistes de diversos països, dialoguem amb ell, amb el micro obert per comunicar als lectors de Ciutat Nova allò que té al cor.

Sensibilitat universal a l’art
L’art és un punt de convergència. I això no demana compartir un mateix credo o manera de viure. La bellesa és ver i tablement un element de reconeixement de la diversitat. La bellesa és sempre diversa, la bellesa uniforme ja no és bellesa. És l’ocasió de descobrir la diversitat com una riquesa enorme, no una cosa que fa por. Certament, de vegades cal fer un esforç, hi ha belleses que no es deixen entendre de seguida, però aleshores, si un ha entès que allò hauria de ser expressió de bellesa, i fa un esforç per arribar-hi, llavors, la seva capacitat de gaudir de la bellesa, d’altres belleses, s’eixampla. I penso que això ajuda molt a tenir una visió molt més acollidora de la humanitat amb totes les seves varietats.

L’art i les relacions socials
Habitualment, al món, a l’Església, hi ha la visió que l’art i les qu?estions socials són coses que es troben a les antípodes. En canvi, he entès, per l’aprofundiment «vital» en el carisma de la unitat, que no és així. Us en poso un exemple de la història de Chiara Lubich, que parla de la íntima relació entre la dimensió social i la bellesa. Un fet, per a molts conegut: enmig de les dificultats de la Segona Guerra Mundial, empeses per l’amor, Chiara i les seves amigues, volien ajudar els necessitats de la seva ciutat de Trento. Per això, els visitaven, compartien amb ells aliments, roba, etc. i sovint els convidaven a dinar amb elles, i a taula es reunien una focolarina i un pobre, una focolarina i un pobre... I en aquelles ocasions, s’usaven les estovalles i els coberts més macos. Segurament en aquell temps, hi hauria molts pobres a Trento, hauria estat adequat fer un menjador popular, i segurament altres ho hauran fet...

En canvi, Chiara, volent fer alguna cosa pels pobres, no ho va fer, els convidava a casa, com a persones veritablement importants, com si fossin l’alcalde, o el bisbe... Per això, els oferien el millor, el més maco possible... No un «assistencialisme», perquè un que és ajudat se sent sempre inferior, el pobre ajudat és encara més pobre, perquè se li ha tret una part de la seva dignitat, sense voler, però de fet és així. Allò que Chiara feia, i ho feia amb la bellesa, és donar de nou dignitat, una dignitat grandíssima. Per això dic que la bellesa és una necessitat primària, com una casa, un vestit, l’alimentació... no és un luxe, com es creu. Perquè es pot morir de fam dignament, com a éssers humans, i es pot morir d’indigestió, no dignament, no de manera humana. D’aquí, la bellesa com a necessitat primària, i l’artista, com a ésser «social» per definició. I tot això, ho podem relacionar amb un pensament de Joan Pau II: «la vocació artística és una responsabilitat social».

Bellesa i lletjor
Em sembla que hi ha hagut un malentès mol t for t ent re el món religiós i l’art des de l’època del Romanticisme, segle XIX. Va començar en aquella època la lletjor en l’art, allò lleig, i això ha estat difícil d’acceptar per part del món religiós, perquè allà la bellesa està lligada a Déu mateix, una bellesa eterna, perfecta, lluminosa, sense defectes, en contrast amb la inharmonia, la dissonància... la lletjor. No era fàcil resoldre aquest problema. I això perquè es confon la bellesa amb allò que agrada i en canvi sabem que les coses més belles que romanen són aquelles que ens han costat d’apreciar.

De la mort a la resurrecció
Una experiència de la meva vida: feia algun temps que no pintava, estava passant un període de cansament. Un molt bon amic de Iugoslàvia, que estava en plena guerra, m’ha invitat a casa seva, amb la idea que tornés a pintar. He trobat un gran llençol molt gastat. Per la guerra no he trobat pintures ni dissolvent adequat. M’he llançat a pintar un gran rostre de Jesús a la creu: la corona d’espines, la sang, les llàgrimes sanguinolentes, aquell crit «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat». Fent servir aquest dissolvent que era tan volàtil, a penes tenia el color al pinzell que ja estava sec, per això havia d’anar veloç per fer una taca sobre el llençol. He treballat com un boig tot el dia, batallant amb aquest llençol, amb les pintures... Al final de la jornada he volgut veure el resultat i m’he adonat que en aquesta situació d’estrès, la imatge que havia fet tenia els trets de Jesús crucificat i abandonat, però l’atmosfera de la pintura, per l’ús dels colors que havia fet, eren el Ressuscitat.

Això realment m’ha impressionat i he tractat de comprendre què volia dir. Per a mi Jesús ha estat sempre la bellesa de Déu. Aleshores, si la bellesa de Déu encarnada és un home que ha viscut la vida d’home fins a l’abandó i la mort, com se’n diu de la mort de la bellesa? Se’n diu lletjor, lleig. És realment la mor t de la bel lesa. Jesús ha mor veritablement, d’alguna manera Déu ha mort. Per això al Paradís la bellesa que trobarem, ja no és la bellesa perfecta, sinó que és una bellesa que ha passat a través la lletjor, que ha ressuscitat, per això és la bellesa eterna, però amb estigmes de la lletjor, com Jesús quan s’ha presentat després de la resurrecció als apòstols. I la lletjor potser és la cosa més bella, com probablement les nafres de Jesús, d’alguna manera són la cosa més preciosa de Jesús. Aquesta ha estat la meva experiència. Sí, l’abandó, la mort, però per a una resurrecció.
El carisma de Chiara té la clau per comprendre l’art modern.