No sabem ben bé si els habitants de Villar de Cañas, un poble de la província de Conca, han d'estar contents, o tot el contrari. Aquest poble ha estat designat per acollir el primer magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus radioactius, és a dir, de combustible nuclear gastat. I això és bo o dolent per al poble? Els habitants ho han acollit amb diversitat d'opinions.

Què son els residus nuclears? Fonamentalment son isòtops radioactius que segueixen originant radioactivitat nociva per a l’ésser humà, durant  uns 5.000 anys de mitjana. Així doncs, el problema de l’energia nuclear no és només la seguretat de les centrals sinó, i més difícil de resoldre, l’emma-gatzematge dels residus radioactius. Si tenim present que aquesta radioactivitat durarà milers d'anys, és evident que ara per ara la tecnologia no té capacitat per garantir un aïllament total a tant llarg termini.

Per entendre tot el procés, cal començar explicant que una central nuclear aprofita l'energia que desprèn el combustible nuclear per escalfar un circuit tancat que l'envolta, i aquesta escalfor es transmet a un segon circuit d'aigua, que generarà vapor i aquest farà girar una turbina, que aplicada a un alternador, produirà energia elèctrica. Però, quin és el combustible nuclear? El més usat és l'urani enriquit, és a dir, amb un percentatge major d’isòtops (nuclis inestables) i en un format de barres cilíndriques, que formen el cor central del reactor nuclear. La inestabilitat d’aquest urani fa que es trenqui en fraccions. On va a parar la matèria que es perd? La matèria desapareguda s'ha transformat en energia, d'acord  amb aquella fórmula que va calcular Albert Einstein. L’ energia produïda serà igual  a la quantitat de massa desapareguda, multiplicat pel quadrat de la velocitat de la llum. O sigui, per noranta mil milions: una quantitat d'energia extraordinària.

En el procés, a més, sabem que es desprèn radioactivitat formada per radiacions alfa (helions), beta (electrons) i gamma (electromagnètica). Aquesta radioactivitat pot trencar els enllaços més vulnerables de l’estructura genètica, i això dóna pas a la formació de teixits anormals o malformacions. Per això és tan important un control rigorós dels productes de la fissió donat que la durada de l’activitat radioactiva serà molt llarga.

Si guardem els residus en uns MTC,  la seva estada pot durar uns 50 anys,  perquè el formigó del sarcòfag protector es degrada i comença a tenir fuites. Encara que aquests MTC no són una mala solució, convindria trobar-ne una de més definitiva. El projecte dels anomenats magatzems geològics profunds (MGP) seria una solució de molt llarga durada: aprofitar les moltes mines antigues en desús, de gran profunditat,  que hi ha per a usar-les com a magatzem. Però ara per ara, la idea no resulta tècnicament segura, perquè  ningú pot garantir la presència de falles tectòniques, per on pugui fugir la radioactivitat, a tant llarg termini.

Tots sabem que el tema de l’energia nuclear genera un fort debat en favor i en contra, una mena d’alarma social a gran escala, pel possible desastre planetari que un accident pugui ocasionar. Cal aclarir però que els possibles accidents no serien explosions nuclears, a l’estil d’una bomba atòmica; estem parlant de fuites radioactives, factibles tant a les centrals com als cementiris, que afectarien de manera greu la salut en diversos km a la rodona, problema gens menyspreable.

Els favorables consideren que és una font abundant d'energia barata, que no llença CO2 a la atmosfera, però fan la vista grossa en la qüestió de l’agressió radioactiva. Els detractors, la majoria englobats en moviments ecologistes, usen uns arguments vàlids i convincents en si mateixos,  però que implicarien un canvi de mentalitat en els consumidors, en la concepció de la societat tecnològica en la qual vivim ara per ara, i això no es fa d'un dia per l'altre. Apostar per les energies renovables, seria un evident bé per la Terra i la seva sostenibilitat, però amb els equipaments actuals, encara no es podria satisfer la demanda energètica. Això vol dir que cal treballar de valent per reduir aquest dèficit.

En aquesta qüestió, com en moltes altres de la vida, la raó està probablement en el terme mig, com deia Sant Tomàs. Cal discernir sense interessos partidistes o econòmics, sense visceralitats ni servilismes polítics, sinó amb clarividència objectiva, què és el més convenient per a la humanitat. Evidentment, cal també frenar el malbaratament energètic, prendre consciència que no és un recurs il·limitat i no escatimar esforços per continuar investigant les millors solucions per als problemes que genera el desenvolupament tècnic.