Sens dubte que se n’ha anat un gran papa, un gran sant! M’encantaria que tornessin aquells temps en què la santedat era proclamada per aclamació del poble. Els joves n’estarien al capdavant.

De la santedat de Joan Pau II, jo personalment també en puc donar testimoni. Moltes vegades, després d’una audiència amb ell, em feia la impressió que el cel s’obria. Em sentia com si estigués directament en contacte amb Déu, en una profunda unió amb Ell sense intermediaris. Això és així perquè el Papa és el mediador i, un cop t’ha unit amb Déu, desapareix. Em sembla que entenc més profundament quin és el carisma propi del Papa. Les claus per obrir el cel no li serveixen només per esborrar els nostres pecats, sinó també per obrir-nos el Cel en obrir-nos a la unió amb Déu.
És l’única explicació d’aquella joia, aquell entusiasme, aquella atracció que el Papa ha exercit sempre sobre els joves, sobre els milions d’homes i dones de tota raça, cultura, religió i creença amb qui s’ha trobat per tot el planeta; i dels canvis radicals en la història que ha aconseguit en aquests vint-i-set anys... Aquest Papa comunicava Déu, i Ell «fa noves totes les coses». Una “presència” que s’anava fent cada vegada més forta, alhora que es feia més pesada la càrrega de sofriment fins a l’última hora.
Em sento amb el deure d’expressar la meva gratitud més profunda per totes les portes que va obrir amb aquelles claus: el Papa sempre ha obert les portes de bat a bat a les novetats de l’Esperit, que ha reconegut també en el nostre moviment donant-nos el seu continu encoratjament i suport, i reconeixent-lo com a do de Déu i esperança per als homes.
En l’homilia del 25è aniversari del seu pontificat, Joan Pau II va voler compartir amb tota l’Església la seva experiència íntima com a successor de Pere. Va manifestar que cada dia mantenia en el fons del seu cor el mateix diàleg que havien tingut Jesús i Pere. Davant les preguntes de Jesús: «Tu, m’estimes? M’estimes més que aquests?» -tot i ser conscient de la seva fragilitat humana-, sentia que el mateix Jesús l’encoratjava a contestar amb confiança com ho va fer Pere: «Senyor, tu ho saps tot; tu saps que jo t’estimo».

La història del moviment dels Focolars és, en aquests darrers vint-i-set anys, una confirmació del “plus” d’amor que habitava en el cor de Joan Pau II. Aquest seu “plus” d’amor ha cridat el nostre, i és per això que el Papa s’ha endinsat en el més profund del cor de cada membre del Moviment. Per tant, no podem dir amb paraules simplement humanes qui ha estat ell per a nosaltres.
Em vénen al pensament molts records lligats a les audiències privades que m’ha concedit, sovint durant una invitació a dinar a casa seva; la seva presència en les nostres manifestacions públiques; les seves cartes personals plenes de càlid afecte i les exquisides trucades telefòniques amb les quals aquests últims anys -el dia de Santa Chiara i aquest any també pel meu aniversari- ha volgut felicitar-me. Són moments que han marcat moltes fites en la història del nostre Moviment.
Ara, en el moment del comiat del Sant Pare, quedem meravellats i amb l’ànim ple d’agraïment davant de tant d’amor i, al mateix temps, estem agraïts a Déu per haver pogut fer-li costat donant-li una mà, com a fills i “germana”, tal com ha volgut dir-me en la seva última carta.
Pocs dies després de ser elegit Papa, em va voler conèixer i em va invitar a participar en la missa que celebrava a la seva capella privada. En aquella ocasió, va poder veure sobre un mapa que li vaig dur la difusió del nostre Moviment. Als anys següents, va tenir l’oportunitat de conèixer, amb gran joia, en tots els llocs del món on anava com a pelegrí, el nostre «poble focolarí» -tal com ell l’anomenava-, i ens havia dit diverses vegades que la nostra presència el consolava i li donava suport en els seus viatges apostòlics.
Una data que no podrem oblidar mai i que restarà entre les més boniques de la nostra història és el 19 d’agost de 1984, el dia que el Papa va visitar el nostre Centre internacional de Rocca di Papa. En aquella ocasió, a més d’identificar l’amor com «l’espurna inspiradora de tot allò que es fa amb el nom de Focolar», també va expressar allò que nosaltres no gosàvem dir, en afirmar que reconeixia en el nostre moviment «la mateixa fesomia de l’Església tal com ella s’havia autodefinit en el Concili Vaticà II».

Un altre episodi molt significatiu esdevingué el 23 de setembre de 1985, al final d’una audiència; quan jo ja era a la porta, em vaig atrevir -mirant cap al futur- a preguntar-li: «Vostè creu que serà possible que el president del Moviment dels Focolars, d’aquesta Obra que és de Maria, sigui sempre una dona?». «Sí -va respondre-, tant de bo!». I va ser per les seves paraules, les quals motivaven aquell “sí”, que se’m va obrir per primera vegada aquella nova consciència de l’Església en les seves dues dimensions: la petrina i la mariana. «Es troben en l’Església naixent -va afirmar, tot citant el teòleg Hans Urs von Balthasar- i han de restar-hi!».
Aquesta ha estat la gran novetat que el Papa, en els anys següents, ha recordat unes quantes vegades. Ell veia el “perfil marià” de l’Església no solament com una realitat espiritual o mística, sinó també com una realitat històrica, i ho testimoniava amb els fets: obrint de bat a bat les portes a les novetats de l’Esperit.
Vàrem tenir una extraordinària experiència d’aquesta seva obertura en la històrica trobada dels nous moviments i comunitats eclesials la vigília de la Pentecosta 1998, a la plaça de Sant Pere. En aquella ocasió, ell va afirmar que «l’aspecte institucional i el carismàtic (del qual aquestes noves realitats de l’Església en són una expressió) són coessencials en la constitució de l’Església i contribueixen (...) a la seva vida, a la seva renovació i a la santificació del poble de Déu». La nostra exultació va ser immensa.
Des de l’inici del seu pontificat, el Sant Pare havia reconegut en la floració dels moviments eclesials «un dels dons de l’Esperit atorgat al nostre temps» i ens havia “llançat” a portar al cor de l’Església els carismes rebuts; però no hauríem imaginat mai que, un dia, ens assignaria un lloc així.
Penso que si els cristians accepten amb el cor obert i s’adeqüen a aquesta autèntica revolució que Joan Pau II ha portat al camp de l’eclesiologia, el món veurà desenvolupaments impensats en l’Esposa de Crist, perquè l’Esperit Sant amb els seus carismes és capaç de renovar-la constantment, de fer-la més viva, més dinàmica, més bonica, més acceptable, més amable i més propera a tots.

Encara hi ha altres episodis que fan referència directament al nostre moviment i que expressen el “plus” d’amor del Sant Pare.
Amb el temps varen néixer en joves, famílies, persones de les més variades categories, anglicans, luterans, ortodoxos i d’altres Esglésies, les mateixes vocacions que havien florit entre els catòlics en l’Obra de Maria. Era una novetat, des de feia força temps estudiada per part de molts canonistes, però costava trobar-hi una sortida. En un determinat moment en vaig parlar amb el Papa, el qual es va mostrar molt obert.
A la segona audiència sobre aquest tema, dret, em va dir amb la seva habitual agudesa: «Ho he entès. Haig de dir: deixeu estar l’Obra de Maria, que és de Maria». I la situació es va desbloquejar.
Recordo que aquella nit, de sobte, vaig tenir un pensament: «Si hi ha un punt que encara és un obstacle en el camí ecumènic, aquest és el ministeri del Papa. Però qui ha “acollit” aquests focolarins de les altres esglésies? Precisament el Papa». Això restarà en la història.
El Sant Pare encara va anar més enllà: va ser per suggeriment seu que actualment bisbes d’altres Esglésies es reuneixen regularment des fa ja anys per alimentar el seu ministeri amb “l’espiritualitat de la unitat”, que ja comparteixen molts bisbes catòlics; i va aprovar el seu lligam, no jurídic sinó espiritual, amb l’Obra de Maria.
És a aquests mateixos bisbes que ell va voler subratllar, en dues ocasions, que l’ “espiritualitat de comunió” -donada per ell a tota l’Església en la Novo millennio ineunte- caracteritza el nostre moviment i fins i tot és enriquida pel seu testimoni d’unitat.
Quan es contempla això que el Papa ha fet per l’Església i per la humanitat, es resta meravellat. El seu ministeri ha tingut una dimensió, pes i influència que només amb el temps se’n comprendrà tot el seu abast.
Va donar la volta al món la notícia que, al despertar-se de l’operació de traqueatomia, el Sant Pare havia escrit en un paper «Jo sóc sempre totus tuus!».
Aquest lema “totus tuus” ha estat la seva veritat viscuda, aquella veritat que li ha donat una inconfusible empremta mariana i que l’ha fet tan gran i tan delicadament humà, tan alt i, al mateix temps, tan home de tots i autèntic “servent dels servents de Déu”.

{mospagebreak}

Ecumenisme, prioritat per la unitat

Fragments de les declaracions d’alguns líders cristians amb motiu del decés del Papa.

Bartomeu I
Patriarca ecumènic de Constantinoble

El papa Joan Pau II ha tingut la visió de la recomposició de la unitat dels cristians i ha treballat per la seva realització. Així, per deixar una empremta del seu papat, ha visitat el patriarcat ecumènic després de poc més d’un any de la seva elecció... No ha dubtat d’afrontar penes i sacrificis per tal de portar el missatge de l’Evangeli a tot el món i d’afavorir la pau. La història tindrà en compte la seva contribució essencial a la caiguda del comunisme ateu...
Ha estat un pioner en molts camps. Per aquesta raó, la seva mort és una pèrdua no tan sols per a la seva església sinó per a tota la cristiandat i per a tota la comunitat internacional que treballa per la pau i per la justícia.

Christian Krause
Bisbe emèrit evangèlico-luterà

La profunda humanitat que Joan Pau II ha conservat sempre, no rarament enmig d’una gran soledat, la profunda confiança en la gràcia i la misericòrdia de Déu, el decaïment físic i la seva debilitat, que ell tampoc no amagava en públic, són testimonis de la fe cristiana que escassament he trobat en un altre lloc.

Recordo que, el mateix papa, en un moment de crisi durant els col·loquis oficials entre les nostres esglésies l’any 1998, va intervenir i ho va fer de tal manera que, encara abans del llindar del nou mil·leni, es pogués signar la Declaració conjunta sobre la doctrina de la justificació. El punt clau de fricció era el reconeixement i el respecte recíprocs, que sempre havien estat discutits però que, en aquell cas, van ser manifestats expressis verbi: “L’Església catòlica i la Federació luterana mundial han iniciat i portat el diàleg com a interlocutors amb iguals drets (par cum pari)”. Joan Pau II, durant un col·loqui personal entre nosaltres dos, no va posar en dubte aquest par cum pari, malgrat les diferents comprensions respecte a l’autoritat en l’Església.

Mesrob II
Patriarca armeni d’Istanbul i de tot Turquia

La darrera vegada que vaig tenir l’ocasió de pregar amb Joan Pau II va ser a la seva capella privada, fa un any i mig. Serà recordat per sempre no tan sols com l’estimadíssim “papa” de l’Església catòlica romana escampada per tot el món sinó també -encara que les altres esglésies ho diguin o no en veu alta- com el pastor guia de la cristiandat en el món. Ha estat un pastor bo i coratjós que ha combatut la bona batalla.

{mospagebreak}

Món Hebraic

Ressons dels amics hebreus ens arriben des de l’Argentina i l’Uruguai

• «Ha estat el Papa que més ha treballat en el diàleg judeo-cristià. La seva grandesa ha estat la d’haver demanat perdó pels errors comesos en el passat, i així com ell ens va definir com a “germans grans”, avui podem dir que s’està morint Joan Pau II, “el nostre germà gran». (el President de l’ AMIA, Associació Mútua Hebrea Argentina, Abraham Kaul).
• «El poble hebreu no havia experimentat mai un sentiment així per un Papa, per tot allò que ell ha fet per nosaltres». (una amiga hebrea de la comissió Associacions Femenines Hebrees, Uruguai).

Món musulmà

Dels Estats Units, arriben els ressons d’alguns imams

• «En Joan Pau II vivia l’”essència” de Crist servint totes les persones, no tan sols els catòlics sinó estenent la mà envers tots perquè visquessin una vida millor. Ha trucat a les portes de la consciència dels líders del món perquè reconeguessin els seus deures de fer més per les persones que sofreixen arreu del món. Això m’ha atret i ho he comunicat als meus seguidors». (Imam W.D. Mohammed, líder de dos milions de musulmans afro-americans).
• «Amb aquest Papa he sentit una relació personal. He apreciat sobretot les seves paraules al món després de l’11 de Setembre, quan ha dit que el que havia succeït no era per culpa de la religió. Ha estat molt encoratjador i commovedor. El considero un germà, un amic, un membre de la família. El trobaré a faltar, però sé que això que ha començat viurà per sempre». (Imam Sultan Salahuddin, Chicago).

Món budista

• «La figura del Papa ha estat per a mi un model de vida. He vist el Papa a l’audiència pública de la plaça de Sant Pere, que saludava, en primer lloc, les persones malaltes o en cadira de rodes, “perdent” el temps amb tota aquesta gent, i he vist que ho feia amb molt d’amor, descobrint que per al Papa l’existència d’aquestes persones és “preciosa”. En tornar al Japó, he volgut fer el mateix, seguint el seu exemple: he cridat les persones disminuïdes o malaltes dels temples budistes que m’estan confiades per saludar-les i conèixer-les». (Rev. Yasuo Koike, responsable del moviment Rissho Kosei Kai de Chiba, prop de Tokio).

Volem agrair-li a en Ciro que ha posat a la nostra disposició les fotos de la seva obra per tal de donar suport al tema de l’ecologia que tractem en aquest número de la revista.
Roberto Cipollone (Ciro) viu i treballa a Loppiano des del 1977.
El 1982, va concebre i posar en marxa “la Bottega di Ciro“ (l’obrador d’en Ciro), un laboratori artístic d’impremta medieval, on s’hi treballa la pintura, l’escultura, l’arquitectura, art i artesania tot junt.
El material que utilitza per a les seves composicions és molt variat: fusta, ferro, pedra i roba; sempre materials de rebuig, que ell considera que tenen més vida.
«El material utilitzat és una tria clara i ben orientada: i sense cap mena de valor. El seu valor és amagat. Jo només pretenc que l’objecte expliqui les històries més humils que encara no s’han explicat mai».
Amb el pseudònim de Ciro, en Roberto Cipollone lliga el seu fer d’artista al nom del rei persa, que fou notable pel seu respecte pels pobles a ell sotmesos.
«És un nom que diu una mica la meva manera de fer: el respecte pel material que utilitzo, vers la seva història, i el seu pes estètic innat».