Viatge al Brasil i l'Argentina
Immersos com estem en l’actual fase de capitalisme global neoliberal, a més d’un li podria semblar gairebé “ingenu” creure que experiències com les de l’economia de comunió poden marcar una diferència en la manera de concebre l’economia i de “fer” empresa, i sobretot creure que realment funciona. De fet – almenys pel que fa als més de tres anys de la meva pràctica professional – ja no en tenia prou de posar en dubte la validesa d’una mentalitat que sovint et convida a creure que tot es pot comprar i vendre a costa d’una ètica “light” en la qual la lògica dels diners ho justifica gairebé tot; em calia revelar el negatiu d’una fotografia que em porta a veure i a creure que un altre món és possible, un món nou ple d’alternatives creatives com l’economia de comunió que de manera silenciosa però decidida ja està naixent en molts racons del planeta i -en la mesura que hi posem el nostre petit gra de sorra- també pot reproduir-se als nostre voltant.
Una tercera via espe-rançadament “brasilera”
El congrés nacional d’empresaris de l’economia de comunió del Brasil va ser la primera presa de contacte amb empresaris, empleats, acadèmics i professionals sensibles a aquesta cultura empresarial. Ens trobem en una petita ciutat constituïda per persones que participen de l’esperit del Moviment dels Focolars, a la Mariàpolis Ginetta, prop de Sao Paulo, lloc en el qual Chiara Lubich va intuir que calia donar una resposta a la necessitat de justícia social en un país on la pobresa extrema i la riquesa d’uns pocs conviuen amb l’absurditat i la indiferència recíproca, l’una al costat de l’altra. Un país que clama l’economia de comunió, on juntament amb la crisi econòmica i social dels anys noranta, es fa palès el sofriment d’un poble constituït per un mestissatge de cultures provinents de l’antiga migració europea i africana, així com dels indígenes, tots plegats a la recerca d’una identitat comuna “en cons-trucció”.
La presència fonamental i constitutiva dels “pobres” en el projecte i la passió dels empresaris en viure i creure en l’esperit de l’economia de comunió són dues característiques essencials que ajuden a entendre l’abast d’aquesta experiència al Brasil. D’altra banda, el desenvolupament del pol industrial Spartaco representa un veritable “far” de llum que dóna visibilitat a les més de 90 empreses que s’adhereixen a l’economia de comunió en aquest país.
Empreses “intel·ligents”, persones felices
Un dels objectius del meu viatge era entrevistar empresaris i empleats d’algunes de les empreses que s’adhereixen al projecte per tal de delinear “bones pràctiques” de gestió aplicables a les empreses de l’Economia de Comunió. Al Brasil vaig visitar sis empreses i a l’Argentina vaig visitar-ne unes altres cinc. En la meva tasca d’observador extern m’he adonat que el que fa diferent aquestes empreses és el “com” es fan les coses, un “com” ple de matissos i variants que té com a denominador comú la voluntat de difondre una cultura econòmica de “comunió”(1) tant dintre com fora de l’empresa.
Recordo l’experiència d’un empresari que m’explicava que en uns moments de dificultat en l’empresa provocada per canvis en l’organització, se li havia plantejat la possibi-litat de prescindir d’algunes persones que no s’adaptaven a la nova situació.
El fet d’adherir-se a l’Economia de Comunió li suscitava la necessitat de buscar altres alternatives i va prendre més consciència que la seva tasca era crear les condicions per ajudar a les persones a treure el mi-llor d’elles mateixes. És així com va afrontar el problema amb cada persona per tal de trobar una solució junts i amb el temps es va aconseguir desbloquejar la situació.
Una de les “diferències” visibles d’aquestes empreses d’Economia de Comunió que més em va cridar l’atenció respecte a les empreses tradicionals va ser el clima de cordialitat, de respecte, d’obertura i de sensibilitat cap a l’altre tant entre els responsables i empleats com amb els altres interlocutors “externs” de l’empresa, i que per la seva autenticitat i coherència es pot considerar insòlit, particularment pel que fa a les empreses que treballen en entorns elevadament competitius. D’altra banda,
parlar d’Economia de Comunió també vol dir parlar de formació continuada i millora contínua, de valoració i participació dels empleats, de comunicació i integració del personal, i de moltes altres coses. Però si m’hagués de quedar amb algun específic d’aquesta experiència, subratllaria, d’una banda, la importància de les motivacions “ideals” o transcendents que van més enllà d’un mateix i que donen un sentit de “sacralitat” al propi treball – i que, d’alguna manera, es contraposa a la lògica de la contrapartida avui dia imperant –, i d’altra banda, la “bellesa” d’un viure i treballar per un destí comú on cadascú troba el marc per donar el millor de sí mateix. I això perquè el treball entre “iguals” més enllà de la funció que un ocupa en l’organització és un fet eminentment social, i la recerca de la felicitat és un horitzó que va més enllà de l’àmbit privat de la persona per obrir-se a tots els membres de l’empresa, inclosos aquells que hi participen indirectament, com són els clients, els proveïdors, els competidors, l’administració pública, i fins i tot els “pobres”, beneficiaris últims i co-partícips del projecte en la mesura que viuen quotidianament en el seu entorn la mateixa experiència de la reciprocitat.
(1) La natura de la “comunió” es basa en la lògica d’un amor incondicional, gratuït, el qual es troba a la base d’un estil de gestió que es fonamenta en la capacitat d’entrar en sintonia amb l’altre i de suscitar la reciprocitat de forma no instrumental.