La fragilitat del diàleg

El diàleg polític sempre ha de ser possible, es pot dialogar amb tothom.

Aquesta porta està mal tancada! És que sempre la deixes oberta! A vegades no tanca bé... És que no us hi fixeu prou i un dia en passarà una de grossa! Serà que tu moltes vegades no... Ja hi som! una paraula dita de més, una expressió fora de temps, una certa posició de superioritat, un silenci indegut, una situació intranscendent, qualsevol bajanada, una frase que transforma la nimietat en una qüestió de la major importància. Tot són ingredients que composen l’inici d’un conflicte, el trencament d’una relació que fins aleshores havia estat d’allò més bona, la interrupció del diàleg fins ves a saber quan. Pot passar a qualsevol lloc; a casa, a la feina, amb els amics, amb un veí i també en una reunió d’un partit polític, en una assemblea, en un ple municipal, en un parlament, ...
Com la majoria de coses valuoses, el diàleg és una cosa extremadament delicada, fràgil i trencadissa. I també, com la major part de coses que es trenquen, què difícil és recompondre-les! A vegades, d’un petit cop se’n fan mil esquerdes i llavors ja no hi ha res a fer, sempre més s’hi veu la nafra. Massa sovint aquesta trencadissa la veiem a través de la pantalla del televisor, és un trist espectacle, a vegades de mal pair. Però és que en la vida política moltes vegades toca afrontar temes que costen de racionalitzar, són qüestions més properes a la visceralitat que a la raó; la identitat d’un poble, la seva llengua, els seus drets històrics. Els personatges de la vida pública no haurien però de reproduir els esquemes televisius, on una sèrie dedicada a l’evolució de la humanitat dura dos capítols i en canvi una tele-novela pot passar dels vuit-cents.
Aquest sublim servei a la societat que és la dedicació a la política hauria d’estar amarat de grans dosis de racionalitat, per tal de no caure massa fàcilment en la trencadissa del diàleg. Posar-se en el lloc de l’altre, no sentir-se mai superior a ningú, tractar de comprendre que les idees de l’altre per a ell són tant importants com per a mi les meves i que les dues posades en comú, al servei de la societat, poden ser la solució de molts problemes, font de felicitat i de benestar per a moltes persones. Gaudir de la riquesa de la diversitat, enfortir els lligams a través de les posicions contradictòries, buscar sempre el bé comú, és l’espectacle de diàleg que a tots ens agradaria veure i que es sempre possible, si té els seus fo-naments en la honestedat i la sinceritat, si és fruit d’un intercanvi madur d’idees pròpies i conscientment ofertes.