El meu pare no em va fer mai cap discurs sobre l’esforç. No calia. De petit una vegada vaig tenir un regal extraordinari, inesperat, molt superior a les modestes joguines que corrien per casa: un cotxe gran de llauna que anava a pedals i que permetia que una criatura com jo hi pugés i el fes córrer. Va ser un dels millors regals que em van fer de petit! Amb els anys vaig saber que aquella joguina en realitat era de segona mà; li havien donat al meu pare, i ell, durant dies i dies, aprofitant les hores en què tots dormíem, la va anar pintant i restaurant, en una habitació tancada a pany i forrellat,  fins a deixar-la ben nova. Al meu pare no li calia fer discursos sobre el valor de l’esforç...
Perdoneu que hagi començat aquesta nostra cita periòdica amb un record d’infantesa. En aquests darrers temps observo amb astorament com la comoditat pren el lloc a l’esforç, que a poc a poc queda arraulit en un racó, menystingut i avergonyit, fins a desaparèixer de l’escena com un concepte caduc i fora de lloc en la societat actual.
Així, constato amb sorpresa que la modalitat de batxillerat que té més èxit des de fa uns quants anys entre els joves del segle XXI del nostre país és la d’humanitats; i no pas perquè el grec o el llatí exerceixin una poderosa atracció sobre la joventut, sinó perquè, en una majoria de casos, poden evitar la matèria de matemàtiques. Continuant en el món de l’educació puc comprovar com els cicles formatius de grau superior -és a dir, aquells que segueixen els alumnes després del batxillerat com a alternativa a la universitat- tenen una demanda exagerada en aquells casos que es cursen en un sol any, i sovint no s’acaben d’omplir aquells que en duren dos. Quan intentes esbrinar els motius, conclous que l’única raó és la durada i no pas la temàtica més o menys atractiva de cadascun d’ells. És a dir, la gent tria majoritàriament allò que és més curt, no pas allò que li agrada més.
D’altra banda, tots observem com els mitjans audiovisuals, especialment la televisió, ha anat guanyant terreny a la lectura. És evident que requereix menys esforç i concentració mirar la televisió que llegir un llibre. Sovint en els nostres pobles i ciutats se’ns obren canals de participació ciutadana per poder ser més actius en la construcció de la societat que ens envolta, però... quantes vegades  hem anat a reunions de barri, de districte... i ens hi hem trobat pràcticament sols? ¿No són gairebé sempre els mateixos, els qui participen activament a les diferents associacions? Trobaríem massa exemples per continuar la llista, cadascú pot fer l’exercici d’afegir-hi aquells fets que cada dia observa anant pel carrer, al metro, a l’autobús, etc.
Trobo que tot allò que de veritat fa avançar una societat té molt a veure amb l’esforç personal i col·lectiu dels seus membres. Algunes són coses senzilles que requereixen petits esforços puntuals: llençar un paper a la paperera en lloc de fer-ho a terra, recollir els excrements dels animals domèstics en lloc de deixar-los al carrer, aparcar el cotxe correctament en lloc d’envair la vorera, etc. D’altres, en canvi, són qüestions d’aquelles que anomenem bàsiques per al progrés d’un poble: el grau de formació, que és sempre un esforç individual i també social; la qualitat de la producció tant de béns com de serveis; la bona convivència fruit de l’esforç per mantenir unes bones relacions personals...
És comprensible, però, que l’esforç no tingui bona premsa en una societat benestant com la del nostre, potser mal anomenat, primer món. Perquè de fet, l’esforç per l’esforç, no té massa sentit. Crec que l’esforç pren sentit quan es fa per amor, per amor a les persones que ens envolten, per amor a la societat en què ens ha tocat viure, per amor a la natura que ens acompanya, per amor a qui ha de gaudir de l’esforç del nostre treball... No un amor genèric i global, sinó concret i personal per la persona que tenim al costat en cada moment de la nostra, a vegades atrafegada, quotidianitat. Més d’una vegada he pensat que estaria bé que fos capaç de posar en les coses que faig l’esforç, amarat d’amor, que hi posava el meu pare, en pintar aquella joguina, sol, de nit, en una habitació tancada.