Aquest títol és el que va utilitzar el filòsof Mustapha Cherif, professor de la Universitat d’Alger, a la lliçó inaugural d’aquest curs a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya): “Aprendre a conviure”. I és que el tema de la convivència és d’aquells que no passen mai de moda.
Sovint, circulant pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats, un s’adona amb facilitat de les dificultats de convivència que la vida diària comporta. En aquestes situacions hi ha dos pensaments que em vénen al cap. El primer pensament és “si tots...”, que expressa un desig d’uniformitat. Si tots fóssim iguals, si tots actuéssim igual... Però afortunadament tenim la llibertat de ser diferents i és precisament en aquesta diferència on trobem la possibilitat d’ordenar la pròpia escala de valors i les bases de la convivència. La cosa ve de lluny: ja fa uns 2.400 anys Plató deia que “la veritable igualtat és donar igual als iguals”. També ara el professor Cherif en la seva lliçó inaugural ens diu: “En aquest temps de desorientació, ens cal tornar al diàleg, al debat i al respecte a la diferència”. I és que la diferència forma part d’allò més íntim de la persona i dels pobles, forma part de la seva pròpia naturalesa i, per tant, o aprenem a conviure en la diferència, o senzillament la convivència és impossible.
El segon pensament és “on podem aprendre a conviure?”. Em sembla evident que l’art de la convivència no es pot ensenyar des de fora, és quelcom que cadascú ha de fabricar dins seu, des de la seva diferència, per anar a la trobada de l’altre. A la meva parròquia, aquest curs hi ha una gran pancarta amb un lema: “Construïm ponts i no tanques”. També el professor Cherif acaba la seva lliçó amb aquesta altra frase: “No és massa tard per a estar a l’altura de l’exigència, per a pensar i aprendre a conviure. Nosaltres tenim l’orientació; (...) és la nostra voluntat serena, la nostra força insuperable: l’obertura a l’altre”.
L’any 2007 que hem començat se celebra el 50è aniversari de la signatura del Tractat de Roma, element constitutiu de la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea (actualment, Unió Europea). Aquest projecte de convivència dels diferents pobles d’Europa es troba encallat de fa temps per la incapacitat de trobar un model de Constitució que integri totes les diversitats i aspiracions que l’espai europeu conté. En el seu moment es va polemitzar molt sobre la conveniència d’incloure en el text constitucional una referència explícita a les arrels cristianes d’Europa. Ho digui o no la Constitució, és evident que Europa les té, aquestes arrels, però ara potser la cosa més important és mirar cap al futur i utilitzar-les per crear un model de convivència obert als diferents pobles, cultures, llengües, religions... que formen el mosaic d’Europa.
Per fer front a aquest gran repte europeu ben segur que podem trobar-hi ajuts de gran vàlua que potser hem oblidat. L’únic Mestre que no volia ser anomenat mestre ens va recomanar: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat” (Jn 13,34). Totes les grans religions ens ofereixen l’anomenada “regla d’or”: “fes als altres allò que voldries que et fessin a tu”. Potser ens entossudim a muntar un model de convivència en una societat on l’individualisme sembla un dels pocs valors segurs. Potser hem foragitat Déu de la nostra cultura, ignorant que Ell és Amor i per tant el motor de tot progrés social i humà, i oblidant que és Ell qui conté el model de convivència que tot ésser humà porta inscrit en el més íntim: l’amor recíproc tant profund que és capaç de fondre en una sola cosa tres persones diverses.