Però què significa? Etimològicament ve del llatí, resalire, que vol dir “tornar a saltar”, “saltar amunt”, podríem dir sortir endavant. D’aquí ve que els experts han definit resiliència com la capacitat de la persona per continuar la seva vida, malgrat els condicionaments traumàtics i les vivències conflictives greus que hagi pogut experimentar.

Originàriament, el terme resiliència pertanyia a la física i expressava la capacitat d’alguns materials de recobrar la forma original després de ser sotmesos a una pressió deformadora, sense trencar-se. Posteriorment, les ciències socials l’han utilitzat per definir la capacitat de l’ésser humà de fer front a les adversitats, superar-les, sortir-ne enfortit i fins i tot transformat. El mot sempre està associat a tensió, estrès, ansietat, situacions traumàtiques, que ens afecten durant el decurs de la nostra vida.

La resiliència es considera una aptitud per reaccionar positivament malgrat els traumes, i la possibilitat de reconstruir el futur aprofitant les pròpies forces del ser humà. No és únicament una forma de sobreviure, sinó que és la capacitat d’utilitzar l’experiència traumàtica adversa per projectar un futur sa i positiu.

Els professionals de la salut i l’educació ens trobem amb persones que han viscut tragèdies que semblen impossibles de superar. En canvi, ens mostren que, no tan sols les superen, sinó que en surten renovades, enriquides i enfortides. Són persones resilients.
Emmy Werner (1992) estudià la influència dels factors de risc presents en nens sense escola ni família, exposats a traumes, violència, malalties i processos destructius. Durant més de trenta anys, va fer el seguiment a més de 500 nens nascuts en aquest ambient. Al cap d’aquests anys, el 70% continuava en estat lamentable, mentre que el 30% d’ells sabia llegir i escriure, havia après un ofici i fundat una família. Aquests van ser descrits com a nens “resilients”.

Factors que caracteritzen la resiliència
• Introspecció: capacitat per plantejar-se preguntes difícils i donar-se respostes honestes.
• Independència: capacitat per mantenir distància física i emocional respecte dels problemes, sense aïllar-se.
• Interacció: capacitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres.
• Iniciativa: capacitat per fer-se càrrec dels problemes i afrontar-los.
• Creativitat: capacitat per crear ordre, bellesa i objectius a partir del caos.
• Sentit de l’humor: predisposició a allunyar-se de la tensió, relativitzar-la i positivitzar-la.
• Consciència moral: comprèn els valors internalitzats.
•Autoestima, base de tots els altres factors.

Avui es considera la resiliència com un corrent de psicologia positiva i dinàmica que fomenta la salut mental. La literatura científica actual demostra que la resiliència és una resposta comuna en tot ésser humà.

Edith Grotberg (1997) indica quatre fonts que es constaten en les expressions verbals dels subjectes (nens, adolescents o adults) amb característiques resilients:

• «Jo tinc» persones en el meu entorn social en qui confiar, que m’estimen; em posen límits perquè aprengui a evitar perills; volen que aprengui a desenvolupar-me sol; m’ajuden quan estic en perill o quan necessito aprendre.
 
• «Jo sóc» algú a qui aprecien. Sóc feliç quan actuo bé, quan demostro afecte i sóc respectuós amb mi mateix i els altres.
• «Jo estic» disposat a responsabilitzar-me dels meus actes, segur que tot sortirà bé.

• «Jo puc» parlar del que m’inquieta i em fa por i cercar com resoldre els problemes. Puc controlar-me quan vull fer quelcom perillós o no està bé. Puc buscar el moment idoni per parlar amb algú i trobar qui m’ajudi quan ho necessito.

Des d’una perspectiva psicosocial i sistèmica, heus ací una manera concreta de ser persones resilients en les nostres relacions familiars i laborals; amb els infants i joves:
• Establir relacions de persona a persona. Descobrir els aspectes positius. Confiar en l’altre. Posar-se en el seu lloc. Escoltar-lo.
• Adoptar actituds de respecte, solidaritat i comprensió.
• Tenir en compte que les necessitats, dificultats i expectatives de cada persona són diferents.
• Transmetre valors i normes resilients.

Tots depenem de l’amor que hem rebut i rebem. Però especialment els nens. Cal entendre la resiliència com una nova epistemologia del desenvolupament humà, que emfatitza el potencial de la persona, malgrat que hagi tingut un passat traumàtic. Un dels darrers llibres de Boris Cyrulnik és prou eloqüent en el títol: «L’amor que ens guareix».