A les pàgines de L’horror econòmic, Viviane Forrester, amb la intensitat de la famosa pintura El crit, de Munch, projecta un quadre social produït per la globalització econòmica. En una mena de paràbola, contempla els més pobres d’entre els pobres, aquells que potser mai no viatjaran en el tren de l’economia, per usar una metàfora de Muhammad Yunus, professor d’economia de la Universitat de Chittagong, a Bangladesh, mereixedor del Premi Nobel de la Pau.

En tractar l’actual model econòmic, Yunus parla dels que han estat abandonats al carrer; deixats enrere en vagons descartats d’un tren que es redueix cada cop més a un únic viatge en primera classe: «En lloc d’esperar en va, en la misèria, el retorn del treball, la ràpida arribada de la feina, ¿potser seria insensat tornar decent la vida d’aquells que, dintre de poc, en absència radical de feina, seran considerats caiguts, exclosos, superflus?».

En una mena de contrapunt a L’horror econòmic, de Forrester, Yunus lliura un bitllet per  a aquells que estan al costat de les vies. La seva invenció del microcrèdit, nascuda del malestar davant la pobresa («una malaltia que paralitza el cos i la ment de les persones»), va més enllà de la concessió d’un simple préstec bancari a aquells que, per a l’economia formal, són considerats “desferra” social.

La capacitat de Yunus per defensar i activar un sector de la població que no compta en els càlculs del PIB es va donar per la força de les circumstàncies. Professor d’economia, guanyador del Premi Mundial de l’Alimentació el 1994, va tenir a la seva adolescència una experiència com a microempresari en el ram de la fabricació d’embalatges de paper. D’aquesta manera va començar per un camí que més endavant no seria el seu, però que li serviria d’iniciació en el camp del treball autònom i que faria viable l’existència per a centenars de milers de persones; ja que el microcrèdit iniciat a Bangladesh durant els anys setanta aviat es va estendre a altres països. Per afrontar els desafiaments de les condicions de cada regió, Yunus va incentivar en ell mateix i en els funcionaris del banc Grameen -que ell va fundar-, el talent de descobrir en els qui estan al marge de la vida econòmica una capacitat per a integrar-se a la regió on viuen. Aquesta habilitat sorgeix i es desenvolupa estimulant les persones perquè, organitzant-se en petits grups, es tornin artesanes del seu propi destí.

En un país en què ser dona sempre ha supos una càrrega no desitjada per a la família, la revolució en les relacions socioeconòmiques portada a terme per Yunus ha començat per proporcionar a la dona la condició de subjecte econòmic, amb possibilitat d’accés al crèdit bancari.

Durant un any crític per la fam a Bangladesh, aquest home ha aconseguit  sensibilitzar i motivar  professors i estudiants de la Universitat de Chittagong perquè abandonessin la teoria i posessin en pràctica els seus coneixements: «Estava fermament convençut que la universitat havia de contribuir a millorar la vida dels habitants locals». Tot i moure’s en una feina que depèn del finançament, Yunus sempre s’ha resistit a pressions institucionals que distanciessin el projecte de la seva veritable prioritat, que és proporcionar qualitat de vida als pobres. La seva experiència no es contradiu amb la lògica bancària dels préstecs, però transcendeix els objectius d’un banc convencional.

Pel febrer de 1997, unes 3.000 persones de 137 països van assistir a Washington a la Reunió Internacional de Microcrèdit. Aprofitant aquesta oportunitat, Yunus va dir: «Aquesta reunió és per commemorar l’èxit de milions de dones decidides que, en entrar en programes de microcrèdit, van transformar les seves vides, passant de la pobresa extrema a una autosuficiència digna... Aquesta reunió busca la creació d’oportunitats per a 100 milions de famílies que estan entre les més pobres, a fi que segueixin les petjades deixades per aquestes dones d’èxit».

Per a l’economista, l’essència del desenvolupament econòmic d’un país és la millora de la qualitat de vida de la població que està en una situació més desafavorida. Per a Yunus, creixement i desenvolupament són realitats diferents, i utilitza la metàfora d’un tren per representar l’engranatge social: «En el cas de les societats humanes, cada entitat o grup econòmic té el seu propi motor. És la combinació d’energia d’aquests diferents motors la que fa avançar l’economia. Si una societat simplement ignora  algun d’aquests grups, el vigor de l’economia es redueix en la mateixa proporció. Pitjor encara, si els motors dels últims grups socials no fossin posats en moviment, amb prou feines podrien ser empesos pels motors que hi ha al davant, així com també podrien retrocedir en un moviment autònom de la resta de la societat, en perjudici de tots, fins i tot dels que estan en millor situació”. “Per continuar amb la metàfora -explica-, el microcrèdit posa en funcionament el motor econòmic de l’últim vagó,  accionant el motor de cada passatger que està en un lloc decadent i marginal. Així es permet augmentar la potència del tren social que els projectes de desenvolupament són incapaços de fer».

Si es mirés l’acció econòmica de Yunus des de l’òptica del físic Amit Goswami, autor de la revolucionària teoria de l’univers autoconscient, estaríem parlant, ni més ni menys que d’un “salt quàntic” de la ment creadora, lliure dels condicionaments d’una “ment clàssica”. Un salt mitjançant el qual els individus s’obren a la novetat en les seves vides, malgrat que això impliqui un sentiment momentani d’incertesa davant d’allò desconegut. És el que fa despertar la possibilitat de viure una utopia en aquest món postmodern. Utopia amb acció, no pura aspiració.