Vàrem començar la nostra activitat bancària -explica la Teresa Ganzon, la qual, juntament amb el seu marit, Francis, gestiona l’empresa- oferint dos tipus de  microcrèdits: els microcrèdits individuals i els que es basen en el model  del Grameen Bank de Yunus. Aquesta idea consisteix a donar els crèdits després d’haver creat entre les dones dels barris pobres ”grups de solidaritat” que els ajuden a gestionar amb profit les seves activitats. Per tirar-ho endavant, el nostre banc envia a certs pobles i barris pobres cinquanta joves formats com a funcionaris del crèdit per ajudar en l’organització dels grups. Aquestes dones sempre havien pensat que no disposaven de diners suficients per a les primeres necessitats, i en canvi ara han après l’art d’estalviar, potser pocs diners cada cop,  però en casos d’emergència això ha permès el finançament de  préstecs molt reduïts (menys de 50 dòlars), garantits per tot el grup, amb què s’han pogut engegar petites iniciatives, com ara produccions d’aliments o dolços, petites botigues al barri, venda de verdures o peix al mercat... D’aquesta manera han guanyat prou per poder fer anar els fills a l’escola, millorar les seves barraques, afrontar  problemes de salut, etc. De mica en mica -continua la Teresa-, entre elles s’ha estès la joia de pertànyer a un grup, de passar temps amb altres dones decidides com elles a guanyar per viure  i també de crear amb els seus estalvis un fons del grup que després pot ser utilitzat, per exemple, per visitar llocs que mai no han vist i eixamplar així els seus horitzons. També els  marits d’aquestes dones valoren el seu compromís per millorar les vides de les seves famílies, les tracten amb més respecte i les animen a participar a la reunió setmanal del “grup de solidaritat”.

L’estiu passat vaig estar a les Filipines i vaig assistir personalment a una trobada de microcrèdit d’unes cinquanta persones, en una petita sala; gairebé tot eren dones que vivien al mateix barri i es coneixien entre si. La reunió, d’una hora de durada, es repeteix cada setmana i és coordinada per una persona del grup.

La participació en aquestes trobades es pren amb una gran serietat: si a algú no li resulta possible  participar-hi, ha d’avisar-ho amb una carta, explicant el motiu de la seva absència. Al començament de la trobada, la secretària, persona escollida dins del mateix grup, llegeix i sotmet a l’aprovació de tots un acte de la trobada anterior i llegeix les cartes rebudes.  A continuació es viu un moment important de la trobada en el qual, cada setmana, es repassen una sèrie de punts, de “manaments”, desenvolupats pel BK  per a qui s’adhereix al projecte del microcrèdit, necessaris per viure bé aquesta experiència. Un punt important, entre d’altres, és la promesa de no demanar més crèdits a altres bancs per tal de  mantenir les condicions indispensables de restitució de tot el que s’ha obtingut del BK . A continuació, les persones del grup procedeixen a pagar els interessos setmanals i també a dipositar, encara que sigui una mínima quantitat, alguns diners com a estalvi. En aquestes trobades, es respira una cultura de dignitat, honestedat, serenitat i també de joia. M’he adonat, a través de les relacions recíproques, que el funcionari del banc que era present coneixia cadascú i era ben acollit pel grup. La seva era una presència més o menys silenciosa i la trobada concloïa amb una bonica cançó i amb molta joia. Tot seguit, he tingut l’oportunitat de constatar que, entre el funcionari del banc i alguns dels membres del grup existia una relació que anava més enllà de l’aspecte contractual. Aquesta experiència ha estat per a mi la prova que també és possible, partint del “contracte”, aconseguir “l’estadi de la comunió” i que aquest “partir del contracte” és una nova manera d’ajudar els necessitats. De fet, normalment es parteix del contrari, és a dir, s’ofereixen els diners sense condicionar-ne la restitució i així no es comparteix plenament la “cultura del donar”, no s’aconsegueix la reciprocitat plena: l’indigent espera el seu sobre mensual amb els diners i el donant no pot abstenir-se de donar-l’hi perquè s’adona que l’indigent no té alternatives; perdura així una situació de dependència i d’indigència. L’objectiu de l’economia de comunió és, en canvi, “que no n’hi hagi més, de necessitats”, és a dir, superar la situació de dependència.