Al gener de 2007, més de cinc-cents científics que integren el Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) van presentar a París el quart informe amb “evidències aclaparadores” sobre la responsabilitat humana per l’escalfament de l’atmosfera. Això planteja mesures de tipus polític, però també un procés de canvi cultural.

En parlem amb Sergio Rondinara, docent d’Ètica i coordinador de la xarxa d’Eco-one, que reuneix científics, estudiants i ciutadans compromesos amb els temes ambientals, a la llum de valors forts com ara la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns i la fraternitat universal.

Quines són les novetats d’aquest quart informe de l’ lPCC?

Són dues: més del 90% dels científics de l’IPCC consideren que és gairebé segur que l’escalfament global provocat per l’efecte hivernacle(1) és causat per les emissions de gasos contaminants produïts per l’activitat humana. Dic gairebé perquè hi ha altres activitats que de forma natural produeixen l’efecte hivernacle com ara les erupcions volcàniques o les zones humides pantanoses però, en general, la seva influència no és tanta. L’altra novetat és que l’augment de la temperatura mitjana del planeta s’està accelerant... Els canvis són més accentuats respecte de les previsions de cinc anys enrere. Això vol dir que el fenomen està fora de control i els efectes negatius dels danys realitzats al planeta es perllongaran almenys durant un altre mil·lenni.

Quin tipus de modificacions climàtiques s’estan produint?

Les perspectives indiquen que en aquest segle hi haurà un augment de la temperatura mitjana entre 1,8 i 4ºC; i, si no es redueix la contaminació, no es descarta que la temperatura augmenti fins a 6 ºC. Com a conseqüència, tindrem una radicalització dels fenòmens atmosfèrics extrems.

Per a la majoria de gent no és fàcil imaginar que un grau més o menys de temperatura pugui tenir efectes importants.

El planeta en el fons és una mica com el nostre organisme, que és un sistema amb diversos equilibris molt delicats que es deterioren amb facilitat. Si el nostre organisme està a un grau de temperatura més alta que el normal, no ens trobem bé; si està dos graus per damunt, ja som al llit.

En el cas del planeta, solament un grau més de temperatura té diversos efectes: provoca el desglaç, la qual cosa amenaça les reserves d’aigua potable per a desenes de milions de persones; també provoca la tornada de malalties com ara la malària en zones on havia desaparegut; l’ecosistema marí perdrà el 80% de les barreres coral·lines. Dos graus més fan preveure la disminució de les collites en diversos continents, entre un 10% i un 30%, amb tot el que això significa. Hi hauria més malalties, pujaria el nivell del mar, la qual cosa amenaçaria les zones costaneres de major rendiment agrícola. Tres graus més posarien en perill d’extinció entre el 15% i el 40% de les espècies animals. Un augment de quatre graus, que és l’escenari que es preveu per als propers cent anys, suposa una perspectiva bastant greu: la conca mediterrània començaria a patir sequeres en cicles de deu anys. La falta d’aigua podria afectar uns altres mil milions de persones. Els corrents oceànics que distribueixen la humitat de l’aire del planeta, podrien canviar substancialment. I si s’arriba a un augment de cinc graus, realment el quadre seria catastròfic, perquè desapareixerien les glaceres de l’Himalaia, és a dir, que la Xina i l’Índia es quedarien sense reserves d’aigua, i el nivell del mar pujaria provocant l’evacuació de ciutats com ara Nova York, Tòquio o Londres.

Caldria aplicar ja el Protocol de Kyoto…

El Protocol de Kyoto(2) ja és una proposta inútil perquè planteja reduir en un 5% el nivell de les emissions, quan en realitat cal reduir a la meitat el nivell d’emissions d’avui.

Vol dir que portem un retard greu?

Si al final dels anys 50 s’haguessin reduït dràsticament les emissions contaminants, hauríem pogut estabilitzar els efectes actuals. El problema és real i seriós i el que més preocupa és la manca d’interès que es nota a nivell de polítiques globals.

Quines mesures faria falta adoptar?

La solució a la crisi ambiental som nosaltres. Hem de veure els nostres comportaments, el nostre estil de vida, redefinir el model de creixement i apuntar a un desenvolupament sostenible(3). Per això penso que és una crisi antropològica, i amb això vull dir que aquest nou model de desenvolupament suposa també un nou model d’home.

Aleshores, cal redefinir què s’entén per desenvolupament.

Sí, sens dubte, i això implica tot un procés cultural. Aquest procés, i no la racionalitat econòmica, ha d’orientar un nou estil de consum i ús dels recursos naturals. Avui dia elaborar un model de desenvolupament sostenible és un dels més grans i urgents desafiaments culturals.

Un exemple, a Itàlia, on jo visc, l’aigua de l’aixeta té nivells de seguretat que són més alts que els de les aigües minerals. No obstant això, la gent prefereix comprar l’aigua mineral, per la qual cosa cal transportar en camió tones d’aigua d’un costat a l’altre, amb l’impacte ambiental que provoca aquest consum d’energia. Aquestes són les coses que cal corregir, i que cada ciutadà pot ajudar a modificar. Per exemple, comprant mercaderia produïda en la pròpia regió o ciutat, sense portar-la des de milers de quilòmetres. Això suposa canvis estructurals en l’economia mundial.

Un altre canvi seria recórrer a fonts d’energia renovables i no contaminants?

Tota font d’energia és contaminant. Quan es parla de fusió nuclear en termes «d’energia neta», s’està fent demagògia. La fusió nuclear produeix heli i cal veure què es fa amb aquest gas. Hi ha neutrons molt ràpids que activen tot el que està al voltant i tot el reactor es transforma en residu. En la natura, tot el que fem té un preu. El tema és minimitzar aquest preu.

En matèria d’altres fonts d’energia, com l’eòlica o la solar, es tracta de desenvolupar  tecnologies que permetin accedir-hi de forma senzilla. El que de vegades retarda el desenvolupament d’aquestes fonts d’energia són més aviat els frens posats per grups que sovint estan relacionats amb altres fonts energètiques.

Quin és el rol de la societat civil?

Els ciutadans són el primer subjecte per a la sostenibilitat del territori en què viuen. Aquesta participació capil·lar és la que pot generar solucions adequades per a aquest territori, és a dir, seguir la coneguda frase: “pensar globalment per a actuar localment”.

Vostè parla d’un procés cultural. Mentrestant, fan falta mesures polítiques.

Unes bones mesures polítiques seran les que preservin de manera global l’hàbitat terrestre i no sols les que garanteixin un desenvolupament quantitatiu de l’economia. Però quines mesures aplicarem sense tenir present que la humanitat forma una única família global, sense redescobrir valors com el bé comú i la fraternitat? Chiara Lubich, adreçant-se als participants de la xarxa Eco-one, ens va dir a propòsit d’això: “Si el fi de l’home no és l’interès econòmic i l’egoisme sinó l’amor pels altres homes i per la Natura, la Terra, amb la seva aportació, es transfigurarà fins a esdevenir un paradís terrestre”(4).

Crec que serà molt important l’aportació de cada cultura. No hi haurà una cultura que tingui la “seva” solució. És un canvi radical, comparable amb la revolució del Neolític o amb la Revolució industrial. Encara que, en aquest cas, a més de ràpida haurà de ser una revolució conscient.

(1) Efecte hivernacle: és produït per l’emissió d’alguns gasos, com per exemple el diòxid de carboni, que fan que el calor irradiat per la Terra no surti a l’exterior i, com a conseqüència, augmenti la temperatura, de la mateixa manera que passa dins d’un hivernacle.

(2) Procol de Kyoto: és un acord internacional que es va signar el 1997 en el qual 118 estats del món es van comprometre a reduir les emissions dels gasos-hivernacle, per a poder posar remei als canvis climàtics.

(3) Desenvolupament sostenible: és una forma de desenvolupament que engloba el desenvolupament ambiental, econòmic i social, i que garanteix les necessitats de les generacions actuals, però sense comprometre la possibilitat que les futures generacions aconsegueixin satisfer les seves necessitats.

(4) Chiara Lubich, Missatge al Congrés Ecoone. Mollens, 7 de maig de 2005.