Una sèrie de dolors porten la consternació a la
M’adonava que, en primer lloc, havia de reunir totes les meves forces i portar els dos nois a casa sans i estalvis; i alhora vaig sentir una amistat i una unitat forta com mai amb tots els amics del Moviment perquè estava segura que, en aquell moment, tots pregaven per ella i pel seu marit.La meva vida va tornar a transcórrer normalment i mentrestant la meva filla es va casar. Però, heus ací una nova prova: perdo la meva feina i, naturalment, a la meva edat, no és fàcil trobar-ne una altra malgrat els títols i l’experiència adquirida. D'entrada, sóc optimista i penso que enviant sol·licituds de treball i donant veus a les amistats, en un o dos mesos, el problema es podrà resoldre; però desprès d’haver enviat més de cent cartes que han tingut sempre com a resposta «Malauradament, vostè no ha estat escollida», lentament la desesperació s’ha apoderat de mi. A casa, davant de la meva mare i del meu fill, no podia mostrar-me preocupada però, en el meu cor, augmentaven, dia a dia, l’ansietat i la tristesa. Seguia repetint-me: «Viu el moment present» i això, en alguns moments, em donava la força de creure que tot es resoldria de la millor manera possible però en d’altres, ho veia tot fosc.Un dia, mentre anava a una trobada del Moviment, aquí, a Eslovènia, el meu fill em va dir: «Saps mamà que quan Déu tanca totes les portes de ben segur que obre una finestra en algun lloc? Jo penso que també per a nosaltres serà així i que aviat trobaràs una feina». Jo només li vaig somriure, però no me'l vaig creure.Quan vam arribar a la trobada, una senyora de la nostra gran família va venir a trobar-me i em va preguntar si encara buscava feina i em va aconsellar que presentés una sol·licitud a la seva empresa perquè estaven buscant una persona. Com que va insistir tant, i només per això, vaig presentar la meva sol·licitud però sense cap esperança que m’agafessin.La primera entrevista la vaig tenir, quina casualitat!, el dia de Sant Nicolau, molt venerat entre nosaltres, i va anar bé. Així que, des del mes de gener, estic fent un treball de responsabilitat i de gran compromís, que representa per a mi un nou repte en la vida i alhora una oportunitat per portar les idees de Chiara sobre l'amor a les persones amb les quals treballo.
Malgrat totes les proves que la vida m’ha fet passar, penso que l’únic camí vàlid és el de l'amor, tot i que, personalment, no he estat sempre capaç d’estimar com cal.