Publiquem, per gentilesa de l’agència de notícies ZENIT, la commovedora carta d’un amic musulmà al pare Ragheed Aziz Ganni, sacerdot caldeu assassinat el passat mes de juny a Mosul, Iraq, juntament amb tres diaques, que ens serveix també per fer present la dura realitat que es viu en aquest país per part de tota la població, i no pas menys de la minoria cristiana.
En nom de Déu, clement i misericordiós, Ragheed, germà meu:
Et demano perdó, germà, per no haver estat al teu costat quan els criminals van obrir foc contra tu i els teus germans, però les bales que han traspassat el teu cos pur i innocent m’han traspassat també el cor i l’ànima.
Vas ser una de les primeres persones que vaig conèixer en arribar a Roma, als passadissos de l’«Angelicum» (la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs), on ens vam conèixer i on bevíem junts el nostre cappuccino, a la cafeteria de la universitat. Tu m’havies colpit per la teva innocència, la teva joia, el teu somriure tendre i pur, que no t’abandonava mai. Jo no puc deixar d’imaginar-te somrient, feliç, ple de la joia de viure. Ragheed és per a mi la innocència feta persona, una innocència sàvia, que porta al cor les preocupacions del seu poble infeliç. Recordo un dia, al menjador de la universitat, quan l’Iraq era sota embargament, i tu em vas dir que el preu de tan sols un cappuccino hauria pogut satisfer les necessitats d’una família iraquiana durant tot un dia, com si et sentissis culpable de ser lluny del teu poble assetjat i de no compartir els seus patiments...
Després vas tornar a l’Iraq, no tan sols per compartir amb la gent el seu destí de patiments, sinó també per afegir la teva sang a la de milers d’iraquians que moren cada dia. No podré mai oblidar el dia de la teva ordenació a la Universitat Urbaniana... Amb llàgrimes als ulls, em vas dir: «Avui he mort per a mi»... una frase molt forta.
Immediatament no la vaig comprendre bé, o potser no la vaig prendre seriosament com hauria hagut de fer-ho... Però avui, a través del teu martiri, he comprès aquesta frase... Tu has mort en la teva ànima i el teu cos per ressuscitar en el teu estimat i mestre, per tal que Crist ressusciti en tu, malgrat els sofriments i les tristeses, malgrat el caos i la bogeria.
En nom de quin Déu de la mort t’han matat? En nom de quin paganisme t’han crucificat?... Sabien veritablement el que feien?
Oh Déu!, nosaltres no et demanem venjança o represàlia, sinó victòria... victòria d’allò que és just sobre el que és fals, de la vida sobre la mort, de la innocència sobre la perfídia, de la sang sobre l’espasa... La teva sang no haurà estat vessada en va, estimat Ragheed, perquè ha santificat la terra del teu país..., i el teu somriure tendre seguirà il·luminant des del cel les tenebres de les nostres nits tot anunciant-nos un demà millor.
Et demano perdó, germà, però quan els vius es troben, creuen que tenen tot el temps per conversar, visitar-se i dir-se els propis sentiments i els propis pensaments... Tu m’havies invitat a l’Iraq... Jo somniava sempre amb allò... visitar casa teva, els teus pares, el teu despatx ... No hauria pensat mai que seria la teva tomba el que, un dia, visitaria o que haurien estat els versicles del meu Alcorà els que recitaria per al repòs de la teva ànima...
Un dia vaig acompanyar-te a comprar objectes de record i regals per a la teva família en vigílies de la teva primera visita a l’Iraq, després d’una llarga absència. Tu m’havies parlat del teu futur treball: «Voldria que la meva autoritat es basés més aviat en la caritat que en la justícia», em vas dir. Llavors m’era difícil imaginar-te com a jutge canònic... Però avui, la teva sang i el teu martiri han dit la seva paraula, veredicte de fidelitat i de paciència, d’esperança contra tot sofriment i de supervivència, malgrat la mort, malgrat el no-res.
Germà, la teva sang no ha estat vessada en va... i l’altar de la teva església no era pas una mascarada... Tu has assumit el teu paper amb profunda seriositat, fins al final, amb un somriure que res no podrà apagar... mai.
El teu germà que t’estima:
Adnan Mokrani
(L’autor d’aquesta carta és professor d’Islam a l’Institut d’Estudis de les Religions i de les Civilitzacions, de la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma)


Vivim en un temps de contrastos ideològics i d’enfrontaments entre posicions religioses diferents, però també de gestos de reconciliació, de perdó, de reconeixement de l’altre.