La ploma no sap què haurà d’escriure, el pinzell no sap què haurà de pintar i el cisell no sap què haurà d’esculpir. Quan Déu pren una criatura per la mà, perquè sorgeixi una obra seva a l’Església, la persona escollida desconeix què haurà de fer. És un instrument. I penso que aquest és el meu cas». Chiara Lubich d’aquesta manera dóna la clau de lectura d’una història explicada mil vegades i que comença sempre amb un senzill: «Eren temps de guerra i tot s’esfondrava...». La Segona Guerra Mundial era cada vegada més cruenta i la ciutat de Trento era intensament bombardejada.

Sílvia, una noia feliç
En batejar-la li van posar aquest nom. Havia nascut a Trento el 22 de gener de 1920 i era la segona de quatre germans. El pare era comerciant de vins; havia estat tipògraf antifeixista i socialista i la mare, una dona molt creient. Quan tenia només 10 anys, caminant pel carrer Torrione, tot d’una se sentí invitada al martiri. Una invitació neta, de sobte. Sorpresa, es deturà, alçà els ulls cap al cel i respongué: «Sí». Als 18 anys es diplomà, amb la màxima nota, com a mestra elemental. Es posà a treballar perquè volia estudiar i a casa no li podien pagar els estudis.

Loreto
El punt de partida decisiu de la seva experiència humano-divina es manifestà el 1939 durant un viatge: «Vaig ser invitada a un congrés d’estudiantes catòliques a Loreto -explica ella mateixa- on, en una gran capella fortalesa, es custodia, segons la tradició, la caseta de la Sagrada Família de Natzaret. Segueixo un curs però, així que puc, me’n vaig corrents cap allà. M’agenollo prop del mur ennegrit per les candeles. Una cosa nova i divina m’embolcalla, quasi m’atordeix. Amb el pensament contemplo la vida virginal dels tres: “Maria haurà viscut aquí. Josep haurà travessat l’habitació de banda a banda. L’Infant Jesús enmig d’ells haurà conegut aquest lloc. Els murs hauran fet ressonar la seva veueta infantil...”. Cada pensament és com un pes que m’oprimeix el cor, no puc controlar les llàgrimes. A cada interval me’n vaig corrents cap allà. És el darrer dia. Els joves omplen l’església a vessar. Em ve al cap un pensament diàfan, que ja no s’esborrarà mai més: “seràs seguida per un estol de verges”». De retorn a casa  el rector, que tant l’havia seguida aquells darrers temps, quan la veu tan radiant, tan feliç, li pregunta si ha trobat el seu camí. La resposta de Chiara és aparentment decebedora per a ell, ja que només li sap dir les vocacions que no sent com a “seves”, és a dir, les tradicionals: ni el convent, ni el matrimoni, ni consagrar-se al món. I res més.

7 de desembre
Des de la seva visita a Loreto el 1939 fins al 1943, Chiara continua estudiant, treballant i col·laborant amb l’Església. Es fa terciària franciscana i pren el nom de Chiara (Clara). Té 23 anys. Un dia va a buscar la llet a un parell de quilòmetres de casa, a la localitat Verge blanca, en lloc de les germanetes, a qui feia por el fred, i de sobte, sota el pont del tren sent que Déu la crida: «Dóna’t totalment a mi». Chiara no perd el temps, escriu una carta al caputxí pare Casimiro Bonetti demanant-li permís per complir un acte de total donació a Déu. L’obté després d’un col·loqui molt profund, i el 7 de desembre de 1943, a les 6 del matí, es consagra a Ell. Aquell dia Chiara no tenia cap intenció de fundar res. «Només m’esposava amb Déu», que ho era tot per a ella. Més tard s’ha atribuït a aquella data l’inici simbòlic del Moviment dels Focolars. Aquell dia «la joia interior era inexplicable, secreta, però contagiosa».

Les companyes
Contagiosa, realment, cap altre adjectiu seria més adequat per indicar el que havia de passar en pocs mesos. Chiara coneix unes quantes joves i algunes d’elles volen seguir el seu mateix camí. Si bé en aquells moments cap camí està definit excepte el «radicalisme evangèlic més absolut».
«Aquells mesos la guerra és molt sagnant també a Trento: ruïnes, enderrocs, morts... La lliçó que Déu ens oferia a través de les circumstàncies era clara: tot és vanitat de vanitats, tot passa. Al mateix temps Déu posava en el meu cor una pregunta: “Existirà un ideal que no mori, que cap bomba pugui destruir, al qual donar-nos totalment?”. Sí, Déu. Així, doncs, vam decidir que Ell fos l’ideal de la nostra vida».

Una llum
El mes de maig al soterrani obscur de casa de la Natàlia, a la llum d’una candela, obren l’Evangeli a l’atzar -com tenien per costum- i es troben amb la pregària de Jesús abans de morir: «Pare, que tots siguin una sola cosa» (Jn 17,21). És un text extraordinari i complex, el testament de Jesús, estudiat per exegetes i teòlegs de tota la cristiandat, però aleshores estava una mica oblidat, per ser misteriós. A més a més, la paraula “unitat” era quasi monopoli dels comunistes. Però «aquelles paraules semblaven il·luminar-se una a una -escriu Chiara-, i ens van posar al cor la convicció que per “aquella” pàgina de l’Evangeli havíem nascut». Més tard, el Nadal de 1946, les noies escullen com a lema: «O la unitat o la mort».
Un dia un sacerdot els pregunta: «Sabeu quin ha estat el dolor més gran de Jesús?». Segons la mentalitat comuna dels cristians d’aleshores, les noies responen: «El que patí a l’hort de les oliveres». Però el sacerdot replica: «No, Jesús ha patit més quan a la creu ha cridat: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”». Profundament impressionades per aquelles paraules, així que es queden soles, Chiara diu a la seva companya: «Només tenim una vida, usem-la tan bé com puguem! Si el dolor més gran de Jesús ha estat l’abandó per part del seu Pare, nosaltres seguirem Jesús abandonat». Des d’aquell instant per a Chiara és l’espòs de la seva vida, l’únic.

La caseta
Mentrestant el conflicte no dóna treva. Les famílies de les noies en gran part han fugit cap a les muntanyes del voltant. Elles han decidit quedar-se a Trento: unes obligades pel treball, o per l’estudi, i altres, com ara Chiara, per no abandonar tantes persones que es comencen a afegir. Ella amb alguna de les amigues se’n van a viure a la plaça Cappuccini, número 2. És el primer focolar: un modest apartament amb dues habitacions als jardins que hi ha davant l’església dels caputxins. Les noies que hi viuen i també les persones que les visiten, noten un salt de qualitat en les seves vides. Tenen la impressió que Jesús realitza amb ells la seva promesa: «On n’hi ha dos o tres  de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20). No volen perdre’l i fan tots els possibles perquè no s’esvaneixi per culpa seva.

Aquí hi ha la mà de Déu
Una paraula de l’Evangeli havia captivat Chiara i les seves companyes: «Qui a vosaltres escolta, a mi m’escolta». Així, doncs, qui escolta el bisbe, escolta Crist. Justament en aquell període el bisbe les crida, Chiara no en sap el motiu. Van al bisbat i exposen allò que estan fent: una veritable revolució que va creixent quasi sense adonar-se’n. Sigui com sigui, estan disposades a donar-ho tot per acabat, si ell ho creu oportú. «En el bisbe, és Déu qui parla». I Déu és l’única cosa que els importa. Monsenyor Carlo De Ferrari les escolta, somriu i pronuncia només una senzilla frase que restarà en la història: «Aquí hi ha la mà de Déu». La seva aprovació i benedicció acompanyaran el moviment fins a la seva mort.
I des d’aquell moment, quasi de manera imperceptible ultrapassen les fronteres de la regió. Són invitades a Milà, Roma i Sicília i per totes bandes neixen comunitats cristianes com la de Trento. En aquest context entra en el grup una figura inesperada: Igino Giordani, diputat del Parlament italià. Obre de bat a bat, per dir-ho d’alguna manera, les portes i les finestres de l’apartament de la Plaça Cappuccini sobre el món sencer, ressaltant la grandesa del carisma i el seu valor universal. El moviment naixent no està només destinat al món religiós ni als catòlics, és un do per a tota la humanitat. Giordani infon la certesa que l’espiritualitat naixent conté una veritable revolució teològica i social, feta sobretot per als laics, incloent-hi els casats. Una revolució també en l’àmbit del pensament.
L’estiu de 1949 Giordani va a Tonadico, prop les muntanyes del Trentí, on Chiara i algunes companyes han anat a reposar. Allà, el 16 de juliol, comença el període conegut com a “Paradís de 1949”. Chiara escriu: «Un període lluminós, tot especial, on, entre altres coses,  ens ha semblat que Déu volia que intuíssim el seu designi sobre el nostre moviment. També hem comprès millor algunes veritats de la fe, especialment qui era, per als homes i per a la creació, Jesús abandonat, el qual ho havia resumit tot en Ell.

Un període paradoxal
Ja als temps de Trento, els anys quaranta, el Moviment havia suscitat interrogants en el món catòlic per la seva originalitat. Però és sobretot a partir de la seva difusió per la resta d’Itàlia, els anys cinquanta, quan l’Església de Roma i els bisbes italians sotmeten a un atent estudi el moviment naixent que s’aparta dels cànons tradicionals de les associacions laicals i que per la seva novetat suscita no poques preocupacions pastorals i doctrinals en alguns prelats. Comença un període paradoxal, que dura una quinzena d’anys. D’una banda l’Església de Roma i especialment els bisbes italians, expressen la necessitat d’un estudi a fons de la realitat naixent; de l’altra, qui segueix el carisma de la unitat té cada vegada més consciència  de “ser Església” i dóna espontàniament la vida per una difusió que, amb la distància del temps, no es pot explicar amb els paràmetres apostòlics normals.
A Pistoia, Pasquale Foresi, que serà -com diu Chiara- un dels cofundadors del Moviment, coneix l’ideal de la unitat, mentre que el Moviment  topa amb les realitats doloroses de la societat, com ara la qüestió comunista (el germà de Chiara i alguns dels primers focolarins vénen dels ambients marxistes), la difícil postguerra italiana (De Gasperi entra en contacte amb Chiara), o fins i tot la presa de consciència de l’escàndol de la divisió dels cristians (el cardenal Bea i Giordani estan a primera fila de l’ecumenisme en l’Església catòlica). Aquells anys el Moviment creua la frontera cap al Nord i s’expandeix ràpidament per tots o quasi tots els països europeus. Finalment, entre els anys 1958 y 1967 arriba als cinc continents.

Les proves  
Han passats alguns anys des de l’inici del Moviment i comencen les proves «segons la lògica divina de les coses». Feixugues proves interiors, amb llargues nits per a alguns, però sobretot la suspensió i la incertesa degudes al llarg estudi de l’Església. Chiara escriu: «Ja ho sabem: la vida es paga; la vida que arriba a tantes ànimes a través nostre, es produeix amb la mort. Tan sols passant pel gel s’arriba a l’incendi». I també: «Hi ha un pensament que no m’abandona mai que és fruit d’una dolorosa prova interior, que en aquell període era més ardent que mai: havia comprès qui era jo i qui era Ell. Ell Tot. Jo no-res. Ell la fortalesa. Jo la debilitat.  I era justament aquesta feblesa meva tan evident, el que em convencia que els fruits que produíem, aquells milers de conversions, no podien ser efecte més que d’una Obra de Déu».

El naixement
La tan anhelada aprovació de l’Església catòlica arriba el  23 de març de 1962, contemporàniament a l’arribada de l’esperit de la unitat als continents més llunyans. Uns anys més tard, Chiara comenta: «L’estudi durà llargament. En la seva experiència i saviesa de segles, l’Església estudià paternalment la nova realitat eclesial nascuda feia poc». Chiara mai reculà ni un mil·límetre de la seva absoluta confiança en l’Església, i en diverses ocasions va confiar als més íntims que, si s’hagués arribat a una dissolució del moviment, tots haurien obeït aquesta decisió.
D’aquell moment endavant, molt més que abans, la història de Chiara es confon amb  la del Moviment fundat per ella, que continua desenvolupant-se segons un precís pla de Déu, i no simplement en sentit geogràfic. De fet, comencen a prendre forma diverses “vocacions”, diferents entre si però unides per la mateixa radicalitat. El 1956, any marcat pels fets d’Hongria -la revolta popular sufocada de manera sagnant per la invasió soviètica-, al costat dels focolarins neixen els “voluntaris de Déu”, com havia desitjat Pius XII. Simultàniament s’anuncien altres moviments -de joves, de famílies, de compromís social o parroquial-, que aixecaran el vol els anys següents.
El 1961 l’esperit del moviment penetra també entre els cristians no catòlics. Que Déu estava actuant ho demostra el fet que, quan el 1950 el pare Boyer ho comenta amb Chiara, aquesta va descartar la naturalesa ecumènica del moviment.  «Però Déu em volia sorprendre», dirà més tard.

Concili,  modernitat i joves
Mentrestant, després de la primera aprovació del Vaticà signada per Joan XXIII, amb Pau VI arriben les primeres audiències i ulteriors aprovacions. El 1967 apareix  arreu del món la segona generació del Moviment i tot seguit la tercera i la quarta. Són els anys de les bateries i les guitarres del Gen Rosso, el Gen Verde i molts altres grups musicals dels joves dels Focolars. Fins arribar a la seva primera sortida a vida pública el maig de 1975, quan 25.000 joves omplen de gom a gom el Palau d’esports de Roma, escenari dels concerts de rock i de les manifestacions polítiques.
També en el terreny ecumènic l’acceleració és notable. El 13 de juny de 1967 s’inicia l’extraordinària relació entre Chiara i el patriarca ecumènic de Constantinoble, Atenàgores I, monument d’amor, saviesa i clarividència, una de les personalitats més grans del segle XX que, no obstant, volia ser i ho repeteix sovint «un simple focolarí». Chiara escriu: «D’ell he après a estimar tots els pobles, a descobrir el bé en tots. Mai no tenia ni una paraula de reprovació per a ningú. Atenàgores era veritablement gran, mai no el podré oblidar. Ha estat ell qui ens ha revelat la bellesa de l’Església ortodoxa. Per ell hem après com a Orient se subratlla la vida, és a dir, com és traduïda la veritat en vida, i com és exaltat l’amor».

Consolidació i profunditat
El 1976 té lloc a Rocca di Papa la primera trobada de bisbes amics, de la mà de monsenyor Klaus Hemmerle, bisbe d’Aquisgrà. L’any següent, en rebre Chiara a Londres el Premi Templeton per al progrés de la religió, comença oficialment el diàleg interreligiós del Moviment. Amb tot, l’Obra continua essent desconeguda per a la majoria i segueix relativament “resguardada”, a no ser per algunes manifestació més visibles dels joves. Una rere l’altra neixen noves obres socials arreu del món. Les ciutadelles, començant per Loppiano, Itàlia,  es multipliquen i capten nous habitants. Neix una nova revista per a la promoció de la cultura de la unitat, Nuova Umanità. El 1982 set mil sacerdots i religiosos del Moviment participen a una històrica concelebració eucarística a l’Aula Pau VI presidida per Joan Pau II, el qual va visitar el Centre dels Focolars a Rocca di Papa dos anys després.

Anys de joia i exultació
El 1990 el Consell Pontifici dels Laics aprova els estatuts generals del Moviment. El mateix any, amb la col·laboració de mons. Klaus Hemmerle, Chiara funda l’“Escola Abbà” que tracta de traduir en doctrina lluminosa i segura la vida de comunió, l’espiritualitat de la unitat. El 1991, al Brasil, la fundadora i presidenta dels Focolars posa en marxa un projecte per una Economia de Comunió, que en poc temps s’expandeix pels cinc continents, implicant molts empresaris i empreses.
Aquests tres episodis, juntament amb altres d’aquell mateix període, testimonien la penetració de l’espiritualitat en les més diverses realitats humanes. Una penetració en primer lloc, espiritual, però també cultural, com ho confirmen, entre altres coses, els 16 doctorats honoris causa atorgats a Chiara entre 1996 i 2008, sense oblidar els nombrosos premis, entre els quals destaca el de la Unesco per l’educació a la pau el 1996, i el del Consell Europeu pels drets humans el 1998. Més de 12 han estat les ciutadanies d’honor que en el mateix període se li han concedit.

Diàleg a quatre vents
Amb el temps s’evidencia de manera especial que l’acció del moviment es caracteritza pel desenvolupament dels quatre diàlegs típics de l’Església. El primer, que es duu a terme dintre de cada Església, ha tingut una nova partida a la vigília de la Pentecosta de 1998, amb la intervenció de Chiara i altres fundadors a la plaça de Sant Pere, abarrotada amb més de 300.000 persones que pertanyen a moviments eclesials i noves comunitats: un potent buf de l’Esperit per a l’Església que s’obria al tercer mil·lenni. En el camp ecumènic es recorden entre altres coses la proposta formulada per Chiara d’una “espiritualitat ecumènica” a l’assemblea de Graz i els seus fructuosos contactes amb el Consell ecumènic de les Esglésies, a més del diàleg prometedor entre moviments de diferents Esglésies iniciat els darrers anys, especialment a Alemanya, i que ha desembocat en les dues edicions  de “Junts per Europa”, a Stuttgart.
El camp del diàleg interreligiós és aquell que amb tota probabilitat ha conegut més desenvolupaments inesperats, amb l’obertura feta per Chiara de relacions constructores i continuatives amb els afroamericans de l’imam W.D.Mohammed, als EUA (primera dona, blanca i cristiana que ha parlat a la mesquita Malcom X a Harlem); amb els budistes theravada de Chiang Mai, a Tailàndia; amb importants grups hindús a l’Índia, amb el moviment budista Rissho Kosei-kai... Chiara mateixa, el 1994, ha estat elegida  presidenta honorària de la WCRP, la Conferència mundial de les religions per la pau; i el gener del 2002, ha estat elegida per parlar en nom de l’Església catòlica, juntament amb Andrea Riccardi, a la gran reunió interreligiosa d’Assís promoguda pel papa.
Finalment, el diàleg amb persones de conviccions no religioses. Diu Chiara als “amics”, com ella els anomena: «La nostra obra té una vocació universal. Per això el nostre lema és: “Que tots siguin u”. Ara bé, en el “tots” hi sou també vosaltres. Nosaltres no podem prescindir de vosaltres... Serem u en els valors, en altres idees, en algunes coses concretes».

L´última prova
Els darrers tres anys de l’aventura terrenal de Chiara Lubich són els més difícils. Jesús abandonat, el seu Espòs, es presenta a la cita «de manera solemne». En una foscor en la qual Déu sembla haver-se post com el sol rere l’horitzó. Amb tot Chiara continua estimant, moment rere moment, germà rere germà. Continua servint el “designi de Déu” sobre el Moviment, i està al corrent dels seus desenvolupaments fins als últims dies, quan, per a la seva gran joia, és aprovada pel Vaticà la universitat naixent Sophia. Sempre ha tingut un únic desig: «Voldria que l’Obra de Maria, al final dels temps, quan, ben unida, estigui a l’espera de presentar-se davant Jesús abandonat-ressuscitat, pugui repetir-li: “Aquell dia, Déu meu, aniré cap a tu... amb el meu somni més boig: portant-te el món entre els braços”. Pare, que tots siguin u!».
Chiara s’apagava el 14 de març del 2008 poc després de les dues de la matinada. El darrer mes el va passar al Policlínic Gemelli, a Roma. Allà enllestia encara la correspondència i prenia decisions importants per al Moviment. Va rebre també una carta del Papa que rellegia sovint, perquè la confortava. El patriarca Bartomeu de Constantinoble va passar a saludar-la i beneir-la.
Els darrers dies expressa repetidament el desig de tornar a casa. És acontentada. Saluda personalment les seves primeres companyes, els seus primers companys i els seus més estrets col·laboradors. Després, mentre s’agreuja, diria es consumeix, centenars i centenars de persones s’apropen a casa seva i entren, d’una en una, a la seva habitació durant hores i hores, per veure-la, fer-li un petó a la mà o dir-li encara una sola paraula: gràcies. La commoció és gran, però encara és més gran la fe en l’amor. Es canta el Magnificat per les grans coses que el Senyor ha fet en ella i es renova el compromís de viure l’Evangeli, és a dir, estimar, com Chiara ha fet i ha ensenyat sempre.