Baixant per la carretera des de la creixent ciutat de El Alto per arribar a la fondalada de La Paz, es troba un monument de fa molts anys on està escrit: «Bolívia, unitat en la diversitat». En veure’l sorgeix la pregunta: utopia, realitat o possibilitat? I és que la història del país, des del seu naixement el 1825, està marcada per la tensió entre la diversitat cultural (quètxues, aymaràs, guaranís, chiquitanos, moxeños, etc.) i la unitat, articulada des d’un Estat generalment excloent. Un testimoni d’això és que fins a la dècada dels cinquanta no es permetia als indígenes entrar en la plaça Murillo, on es troba la Casa de Govern.
Si bé és cert que la revolució nacionalista de 1952 es va articular a partir d’una aliança de classes i grups socials com ara els obrers, els indígenes i els intel·lectuals, el seu projecte va tenir com a base un mestissatge induït i homogeneïtzant. Això ho demostra el fet que els governs de l’època van utilitzar el terme de camperol per designar als indígenes, accentuant la seva condició sociolaboral més que no pas la cultural.
Aquesta unitat uniformadora és la que ha entrat en crisi a partir de la irrupció política d’aquests sectors tradicionalment exclosos. Irrupció que es venia gestant des de la dècada dels setanta i va quedar reflectida en la històrica elecció del 2005, amb el 54% de suport a Evo Morales, primer president indígeno-sindicalista. President d’un país on un 65,5% de la població sent que pertany a un poble indígena, però que s’autodefineix a la vegada com a mestissa en un 68,9%, segons una enquesta realitzada el 2006.
Aquestes dades, que a primera vista semblen contradictòries, mostren la forta reconfiguració cultural que viu el país on el mestissatge ha de ser comprès, no com a una síntesi de dues cultures, sinó com a una identitat àmplia i complexa que va des del mestís indi al mestís blanc.
El govern de torn subscriu clarament la visió «indígena comunitària» o «descolonial comunitària» com en diu l’exministre d’educació, Feliz Patzi. Ell afirma que «hi ha una demanda històrico-colonial: que les oportunitats (laborals, acadèmiques, polítiques i econòmiques) siguin iguals per a tothom, tant d’indígenes com no, donant fi així a discriminacions ètniques.»
Però aquest projecte polític del govern, que accentua la necessitat d’una reforma total de l’Estat republicà tenint en compte les pràctiques culturals indígenes, col·lisiona amb la visió «occidental neoliberal» que s’ha rearticulat a la regió de l’orient bolivià, on hi ha una menor presència indígena. Regió que conté la riquesa dels recursos naturals i és el centre industrial del país i que, per mantenir el control de les mateixes, ha contraposat a la reforma constitucional del govern la demanda autonòmica departamental. Autonomia que, segons el politòleg Róger Cortez, és «real i necessària, però amb la qual els sectors que han monopolitzat el poder durant mig segle intenten frenar una transformació integral.»
Per a molts la crisi està generant una desagregació que dificulta sempre més cercar allò que uneix, enfront de tanta manifestació i defensa de múltiples visions on sobresurten, per ser oposades, la democràtica de pactes partidaris vs. la sindical de majories; l’occidental globalitzadora vs. la indigenista excloent.
L’escenari cada dia es polaritza més, i tant el govern com l’oposició política i regional han de reconèixer la seva ceguesa i particularismes. Un possible desenllaç, després del referèndum revocatori, és que el govern, donada la ratificació del 67%, imposi la seva visió de país a la força. Un altre camí és que ambdues propostes segueixin presents originant de manera periòdica conflictes i enfrontaments breus fins a finalitzar el mandat d’Evo Morales. Una altra possibilitat, la més llunyana, és la d’una guerra civil i/o la separació de la regió oriental de país.
Però el desenllaç que la població continua anhelant i esperant és el del diàleg sincer, obert i que sàpiga integrar les dues visions de país. Integració que ha de realitzar-se superant la temptació, d’uns i altres, d’imposar un sol codi de sentit, sigui aquest l’“indígena” o  l’“occidental”. Integració que ha de néixer de la recerca sincera de la identitat nacional superant els essencialismes indígenes i la puresa blanquinosa occidental.
Aquí rau la potencialitat i riquesa del moment històric que viu Bolívia. La possibilitat de començar a articular un Estat i una nació reconeixent i donant espai institucional i estructural a la diversitat cultural, que és diversitat econòmica, jurídica i educativa, entre d’altres coses. El gran desafiament de Bolívia és promoure un desenvolupament humà real, ampli i creixent, que serà possible en la mesura en què els actors polítics i socials siguin capaços de donar la seva aportció a un Estat intercultural, on la diversitat enforteixi les identitats i es reparin les injustícies històriques que han marcat l’existència del país.

DADES DE BOLÍVIA

- Població 8.274.325 (cens 2001), actual 9.500.000 aprox.
- PIB: 6,07 (1r semestre 2008)
- Ingrés per càpita: 0,604 (any 2005)
- Inflació: 12% el 2007 – 9% fins juliol 2008
- Pobresa extrema: 37% (any 2005)
- Analfabetisme: 13,3% (cens 2001)
- Índex desenvolupament humà: 0,530 (2005)
- El 20% més ric disposa d’una renda 30 vegades superior al 20% més pobre
- Desocupació: 8%
- Mortalitat infantil: 167 per cada mil nascuts