Si escoltem la veu de la gent del carrer quan parla de la immigració, haurem de reconèixer, amb realisme, que la opinió majoritària és negativa. I algunes de molt negatives, de caràcter obertament xenòfob. Hem sentit tantes vegades aquesta frase: “Jo no sóc racista...”; després ve l’inevitable “però...” i darrera d’aquest “però” vénen els tòpics de sempre. I si preguntem el perquè d’aquest rebuig, allà surten pors de diferents consideracions. Por que la nostra identitat es dilueixi; por que s’afebleixi la nostra llengua; por que ens prenguin llocs de treball; por a la delinqüència; por a tot allò que és diferent. Por, en definitiva, a la diversitat. És cert que, en una societat homogènia, compacta, amb una única llengua, una única religió, els mateixos costums, la mateixa cultura..., allà ens sentim com més protegits, més còmodes, més segurs, perquè els referents semblen sòlids.
Però també es cert que és una situació més irreal, perquè el món no és homogeni ni hegemònic, sinó que és plural. També hem de reconèixer una por subtil, potser inconscient, a la presència de la pobresa enmig nostre. No reaccionem igual davant del col·lectiu de 150.000 alemanys que han fixat residència aquí, especialment a Mallorca, que davant dels marroquins, dels sud-saharians, o del sud-americans. Per què? Perquè els primers ens porten diners, i els segons vénen a buscar-los.
La proximitat de la pobresa ens molesta perquè, en el fons, ens interpel·la la legitimitat de l’origen del nostre benestar. Partim sempre d’un prejudici generalitzat, i és que nosaltres formem la societat d’acollida benestant i ells formen la població immigrant necessitada. Ells sempre per sota nostre, sempre a les nostres ordres, sempre sota sospita davant del dubte, sempre observats amb lupa pels veïns perquè els seus costums, les seves maneres de fer no coincideixen amb les nostres. Així es van refermant aquests tòpics en forma de pors, que s’han assumit sense un examen rigorós i atent. La nostra condició de cristians, o senzillament de persones amb un mínim d’humanitat, no ens permet aquestes frivolitats en l’anàlisi de situacions que afecten a persones en situació difícil. És cert que el pas d’una societat homogènia a una societat plural, no es fa d’un dia per l’altre. Hi ha idees que responen a preocupacions legítimes per part de la societat que acull, però aquestes idees han de ser revisades i discernides, perquè si es fixen, deformen la comprensió de la realitat.
El rerefons d’una crisi econòmica de gran abast, encara ha complicat més les coses. Tot i això, les paraules del comissari d’afers econòmics de la Unió Europea, Joaquim Almunia, semblen més esperançadores. Diu que malgrat la crisi, entre el 2008 i el 2009 la UE crearà tres milions de llocs de treball, especialment en obra pública. Apunta un problema de sostenibilitat degut a l’envelliment de la població, de forma que no es podrà fer front a aquesta demanda, sense una integració adequada dels immigrants. Aquesta integració, requereix també un canvi en la societat d’acollida. Ha arribat l’hora de canviar la nostra manera de mirar els immigrants. Ha arribat l’hora de descobrir el goig de la igualtat. Ningú per sobre de ningú. Ha arribat l’hora de descobrir que la seva presència és un regal per a tots. Per què és un regal? Perquè ens posa a prova la nostra capacitat d’acollir, la nostra capacitat de no discriminar, la nostra capacitat de posar-nos a la seva pell (sous escassos, lloguers alts, explotació, desarrelament...). És una oportunitat més que una amenaça, perquè se’ns presenta l’ocasió de recolzar-los, d’orientar-los, de tractar-los de forma digna i afable, de saber com es diuen, per tractar-los pel seu nom. No “el moro” o “el sudaca” sinó  en Shamir o en Delmiro. Aquesta actitud, es multiplica i retorna. Ells també et saluden pel teu nom.
Una societat no és un conjunt de persones aïllades, sinó un conjunt de persones que han creat vincles entre elles. Recordo les paraules d’un home sud-americà que em van arribar al cor. Va dir: «Cuando te miran y te sonríen, te das cuenta de que la vida es hermosa.» Que bonic! Aquell home d’aspecte dur, camperol, pura raça andina, semblava tenir una gran sensibilitat. Li vaig preguntar d’on era. Em va dir que era de Bolívia, de Cochabamba. Vaig dir-li que un fill meu havia estat un temps a Cochabamba. La cara se li va il·luminar. Li vaig preguntar el seu nom. Em va dir que es deia Delmiro. Li vaig dir el meu nom, li vaig donar la mà i vaig oferir-li la meva amistat. En Delmiro em va agafar fort les dues mans i en acomiadar-nos vaig veure que li brillaven els ulls...i si us haig de dir la veritat, els meus també.