Sempre m’admira la predisposició de l’Estela, la meva dona, per atendre cada persona que toca el timbre de casa per demanar alguna cosa. Escolta amb calma, tracta d’entendre. A vegades acaba involucrant-s’hi, fins i tot somiant projectes emprenedors i, encara més,  grans revolucions socials.
Bé, de fet, no sempre l’admiro tant: des de la meva lògica racional crec que és possible atendre a tothom i arribar a tenir certa sensibilitat, però no comprometre’s de manera desmesurada. En alguns moments, fins i tot em molesta tanta dedicació. Sobretot quan aboca a la conversa familiar certes històries. No en tenim prou, amb les nostres?
Crec que l’Estela no ignora aquesta molèstia, però hi juga amb certa innocència, i amb  el cas de la Romina no va fer una excepció. Cada vegada que arribava amb els seus fills, l’Estela l’atenia i sempre li donava alguna cosa. Haig d’admetre que sempre m’ha impactat de la Romina la nitidesa i dignitat de la seva mirada, la seva manera de portar la pobresa. Venia carregada amb el nens  a coll, sota el sol i la pluja, i encara que aquesta actitud causa rebuig si un pensa en el benestar dels nens, al mateix temps es veia el seu amor per ells, la cura en la roba i en la higiene.
Un dia l’Estela li va preguntar si no s’estimava més guanyar diners realitzant algun tipus de treball a casa. Altra vegada vaig posar la meva racionalitat a prova... Ja teníem una persona de confiança que des de feia anys treballava cuidant els nens i amb la qual, amb esforç, havíem combinat horaris i sous. Per cert, l’objectiu de l’Estela era ajudar la Romina a superar-se i  valorar les seves capacitats. Però, hi havia necessitat d’innovar en aquest esquema tan complex?
La Romina va començar a venir quan l’Estela treballava a casa, al principi un cop per setmana i després dos. Ella va anar aprenent les feines i nosaltres, a conèixer-la i a admirar la seva capacitat de contrarestar una història familiar tan adversa: parella sense treball, quatre fills i el petit, Mati, de 4 anys, amb microcefàlia; pare abandonador, germà a la presó, cunyada apunyalada en un intent de violació; en els seus relats semblava que no hi faltava cap element del catàleg de sofriment de la vida diària a les «viles misèria».  No obstant això, la Romina no perdia el somriure, la força i el bon ànim per treballar i aprendre. Cada xerrada amb ella revelava una grandesa d’ànima, forjada en el dolor i, tanmateix, lleugera, disposada a mirar amb optimisme i tendresa el present i el futur.
Després de dos anys, la persona que ens ajudava ens va deixar. Una altra vegada la meva lògica racional reclamava prudència a l’hora de confiar la cura dels nostres fills a un desconegut. Però la Romina ja s’havia guanyat la confiança i l’amor dels nens. Li vàrem oferir la feina i la va acceptar.
A partir d’aquesta relació quotidiana, va haver-hi una sèrie de canvis; la Romina va gestionar el seu DNI, va arreglar el sostre de casa seva amb alguna cosa més que un pedaç, va millorar l’alimentació de la família. Molts d’aquests passos varen ser possibles gràcies a petits préstecs que ella retornava puntualment portant la comptabilitat molt precisa. Es va vincular amb amics nostres, per als quals va començar a realitzar una feina  d’enfilar i muntar collarets. Una trama de relacions sostenia les transformacions en ella i la seva família.
Fa poc ens va sorprendre amb una invitació al seu casament. Convivia amb la parella  des de feia més de 12 anys; la resta de la seva família era constituïda per parelles ja en la seva segona o tercera convivència i amb fills de cadascuna d’aquestes experiències. Evidentment no hi havia interès pels temes religiosos; de fet, el casament era pel civil.
Vàrem quedar parats quan ens va explicar que la inquietud de formalitzar la seva convivència havia sorgit del fet d’haver compartit la nostra vida familiar: la relació entre l’Estela i jo, el tracte amb els fills, la manera de manifestar-los afecte o de reprendre’ls, els valors que vivíem... Totes aquestes coses li ensenyaren una manera de viure per a ella desconeguda fins aleshores. Tant era així, que a casa seva havia canviat  d’actitud amb la  parella, els  fills, els parents, cosa que havia cridat l’atenció dels altres, de la mateixa manera que havia cridat l’atenció la decisió de casar-se.
Tant a la cerimònia com a la celebració de després, vaig tenir la sensació que l’Estela era la convidada d’honor; la Romina volia que tothom la conegués. El seu pare em va agrair tot el que havíem fet per la seva filla. La meva resposta va ser sincera: «Els agraïts som nosaltres. A la Romina li confiem cada dia els nostres fills, que són el més important que tenim». En els seus ulls vaig llegir una barreja de sorpresa i orgull.

Juan (La Plata)