Eren temps de guerra i tot s’esfondrava... És la coneguda història de Chiara, contada als gratacels de Nova York i Sao Paolo, en les perifèries desolades de grans metròpolis des de Bombai a Nairobi, a petits grups i a multituds que han omplert estadis arreu del món. 
És una història amb arrels que s’enfonsen en l’evangeli, en una fe potent en Déu Amor i també en una nova crida a estimar-se recíprocament per ser sempre guiats per Ell pel camí senyalat, des de sempre, per a la humanitat: la fraternitat universal.
És la història que va començar en una ciutat relativament petita, Trento, però que, des d’allí es va estendre fins i tot a remots poblets d’Indonèsia o del cor de l’Amazònia que mai no havien sentit parlar ni de Trento ni del seu Concili. I que va arribar també a les nostres terres, ara fa 50 anys, de la mà de companys i companyes properes a la mateixa Chiara.
Ella va ser dipositària d’un do que li havia estat confiat i del qual ella mateixa, a l’inici, no coneixia l’abast. I molts, centenars al principi, després milers i ara milions, l’han seguida posant les seves forces i talents per a la realització d’una unitat que pot semblar un somni quan –com en els temps de la Segona Guerra Mundial, quan tot va començar–  continuen esclatant nous conflictes.
Si hom entra avui dia al vestíbul del Palau de Vidre, diria que es tracta d’una fortalesa, amb detectors de metall pertot arreu. També era així aquell 28 de maig del 1997, quan Chiara va parlar a l’ONU. Era el mateix esperit, el de Trento, que ressonava, però que es presentava amb un nou rostre. Els mateixos punts força oferts en una proposta audaç: l’amor recíproc que cal fer realitat entre les nacions per a un bé més gran. 
Estem parlant de la fraternitat com a categoria política: semblen conceptes incompatibles, i en canvi, van ser exposats per Chiara al Parlament de Catalunya, durant la seva estada a Barcelona, el novembre 2002. Un missatge d’unitat que va ressonar amb diversos accents en altres indrets significatius: amb els joves aplegats a l’església de Sant Agustí, mentre els explicava la seva història personal, i amb més de 300 religiosos i religioses de trenta congregacions diferents a Montserrat, en una experiència de comunió entre carismes antics i nous.
La proposta d’un món unit, pronunciada a tort i a dret, Chiara la veia ja a l’abast, perquè avalada per milers de «cèl·lules vives», focs encesos en el món, mitjançant el «seu» moviment, els Focolars («foc de la llar», precisament). El seu ideal de vida s’ha estès com una taca d’oli per molts països del món i ara és una gran i unidíssima família. També hom la podria imaginar com una gran xarxa travada per infinits nusos. Són petites o no tan petites comunitats, temporals o estables, riques només de vida evangèlica per aquell que diu: «On n’hi ha dos o més  reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells» (Mt 18,20). Per aquest motiu, són punts d’esperança i il·luminen nous camins «que faran somriure el món».
I també aquesta xarxa podria ser vista com un calidoscopi que fa pensar a combinacions de colors sempre diferents. De Chiara han sorgit grups formats per persones que treballen, per exemple, per un art en comunió, per una política a la mesura de l’home; persones que treballen als ajuntaments, a les escoles, a les fàbriques, a clubs esportius... Mil colors diversos però amb la mateixa arrel.
Un últim record, que parla de la universalitat del missatge: Era el 1999, a Amman, Jordània, durant l’Assemblea Internacional de la WCRP (Conferència Mundial de les Religions per  la Pau). Chiara havia estat invitada com a ponent principal. Als intervals, nombrosos delegats se li acostaven per portar-li salutacions de tot el món. Eren persones de totes les ètnies, colors i edats; budistes, hebreus, musulmans, hindús i cristians de diverses Esglésies. Chiara va restar sorpresa i va dir, com per a ella mateixa: «Mira fins on ha arribat l’amor». Sí, per a ella, el moviment ha estat sempre i únicament amor, nascut d’un carisma que ella mateixa ha definit així: «Aquella caritat que és unitat, que és Església, que pressuposa “dos o més”».