Tots hem experimentat com afecta una bona o mala cara al moment de retrobar-nos amb la parella, l’amic, el company de treball. Certament, sempre es pot redreçar un mal començament, però haurem guanyat molt si ho fem bé des del principi.
Si l’altre té un valor positiu absolut, ens és mereixedor de dignitat, respecte, estimació, hauríem d’omplir aquesta ocasió d’autenticitat en la voluntat de donació i acollida, per transmetre bé els nostres sentiments de joia, de positivitat, de bons desitjos per l’altre, de confiança.
Les expressions físiques de la salutació dependran dels costums culturals i familiars: encaixada de mans, petons, abraçades. Tot mitjans d’aproximació, d’estimació. Avui dia, cada vegada més es té consciència dels seus efectes  benèfics. Mirada als ulls, orientació del cos, distància i intensitat adequades: són també elements necessaris per l’encontre.
No sempre som capaços de controlar bé aquests aspectes de la comunicació. A vegades sembla que ens traeixen: volem expressar acollida i potser mostrem el contrari. Aquesta comunicació-no-verbal  de fet és la més transparent. Ens haurem d’esforçar perquè amb el nostre somriure, amb gestos que expressin acollida i, sobretot, amb paraules amables, orientem i conduïm la comunicació-no-verbal que en principi se’ns resistia.
Si, doncs, les salutacions tenen tanta importància, perquè no ho expliquem als nostre fills, als nostres néts?
 Fa pocs dies vaig reunir alguns dels nostres: els hi vaig dir que volia dir-los una cosa molt important que els hi serviria per a tota la vida. Amb gran misteri i atenció per part d’ells, els vaig explicar que farien molt bé quan es trobin amb  tiets, avis, parents, a no esperar que aquests els vinguin a saludar sinó  que prenguessin la iniciativa i correguessin a saludar-los amb bona cara.
Fins i tot poden preguntar-los alguna cosa mostrant interès per ells. Després ja poden anar a jugar perquè han fet una cosa molt important: han aconseguit enviar un missatge al tiet, a l’àvia de «bon rotllo» que, de ben segur, guardaran a la memòria per molt temps i aniran confirmant en les properes vegades, si aquestes salutacions es repeteixen.
Aquest tiet sempre que pensi en ell dirà: aquest nen és molt eixerit i té personalitat. El nen es crearà una bona fama en la família, i això li donarà satisfacció i contribuirà a la seva bona autoestima.
No vaig emprar més de 10 minuts en explicar aquesta cosa tant important. N’hi va haver prou. Tots tres han canviat el tarannà. Un d’ells, especialment, quan arriba, sempre va decididament i directa a saludar a tots i cada un dels presents. No se’n penedirà.

Robert Roche
Professor de psicologia a la UAB