En les nostres relacions diàries, també familiars, tots som presoners d’una lògica de conflicte, de càlcul entre riscos  i beneficis individuals.
Per exemple, quan el marit i la muller discuteixen sobre les seves respectives oportunitats professionals, sobre les despeses personals i comunes o surten a relluir les expectatives afectives de cadascú, s’insinua el temor que compartir les oportunitats d’escollir porti matemàticament a la sostracció d’una part del propi petit tresor de llibertat personal.
Tanmateix, considerant que la vella lògica del «do ut des» no funciona bé ni tan sols en economia, em pregunto si ha arribat el moment d’obrir nous horitzons, en els quals el nosaltres de la família sigui una oportunitat de realitzar-se per a cadascú.
L’anomenaria el bé de la reciprocitat, molt més que la mera negociació de necessitats i expectatives.
És realment un bé comú: ningú pot assegurar-se’l per ell sol i d’altra banda és vital per cadascú; no pot existir si no és compartit entre dos o més persones; amb exigències diferents  (home i dona, nen i ancià, sa i malalt…), però disposats a afegir, cada vegada, una mica més a allò que hem rebut, per poder-ho una altra vegada oferir i una altra vegada rebre.
En la família, la reciprocitat es viu sobretot en la confiança que cadascú dóna de si mateix a l’altre, cada dia i al llarg del dia: no compta tant l’oferiment d’allò que es té i podria inevitablement empobrir-se, sinó d’allò que s’és, amb tot el patrimoni d’energies i recursos que la mateixa trobada amb l’altre fa emergir i posa en moviment.
Cada família és una experiència forta i significativa d’humanitat; com a tal pot experimentar que precisament el bé de la reciprocitat cura les ferides de les decepcions, de les incomprensions, a vegades del conflicte, que d’una manera o altra, poc o molt, abans o després, la fan patir. L’estil de vida que en deriva pot ser exportat també entre famílies i en la societat.