Abans d’abordar el tema de l’evolució seria interessant precisar a quina pregunta respon la teologia i a quina pregunta respon la ciència…

Sí, hem de recordar que la teologia vol respondre al «per què» de la vida, al seu sentit i, especialment, al seu sentit en la relació amb Déu. En canvi, la ciència respon al «com» i ens explica el funcionament del nostre univers. Això, dit de forma molt sintètica. Però és cert que la mateixa ciència, moltes vegades, no aconsegueix trobar totes les respostes i continua investigant a poc a poc. La teologia, per la seva banda, intenta trobar des de la fe raons i explicacions sobre el sentit de la vida.

Des de quan es considera que hi ha vida en el nostre sistema solar?

A grans trets podem dir que el cosmos inicià la seva bio-evolució fa 14 mil milions d’anys. En termes més concrets datem la presència dels primers éssers vius fa 4 mil milions d’anys. Entre 3.700 i 3.800 mil milions d’anys per ser més precisos.

Actualment alguns corrents de pensament neguen la teoria del Big Bang o «gran explosió» que hauria originat l’univers i el fet evolutiu en general…

Sí, hi ha aquests corrents com el «creacionisme» o el «disseny intel·ligent» però personalment considero que resulta difícil negar la teoria de l’evolució. Les evidències són moltes, ja sigui a nivell de l’evolució del cosmos com també l’evolució de la vida fins a arribar a l’ésser humà. El que no és tan clar i evident són els mecanismes mitjançant els quals s’ha produït l’evolució en general.
Parlem de la matèria. L’evolució de la mateixa arriba a un moment en el qual rep un «esperit» o dit d’una altra forma és «capaç d’amor». Podria ser aquest moment el salt qualitatiu per excel·lència de l’ésser humà?
Precisament l’ésser humà és capax Dei, és a dir, capaç de relacionar-se amb Déu, de conèixer-lo i de rebre la seva invitació amorosa. Es tracta del moment que el conegut teòleg Karl Rahner denomina «hominització», quan l’ésser humà és capaç d’estimar i també pren consciència de la seva llibertat. Jo veig en el moment de l’«hominització» aquell instant en el qual emergeix la llibertat, emergeix l’esperit i òbviament emergeix la capacitat d’estimar.

En la línia de les «relacions» el paleontòleg i filòsof francès Teilhard de Chardin va fer una aportació interessant…

Efectivament, per a Teilhard, l’evolució de la matèria tendeix a una superació i ell posa l’exemple de les cèl·lules. A l’inici, la vida cel·lular era molt simple i a poc a poc va anar complicant-se fins que va arribar el moment en el qual les cèl·lules van necessitar unir-se. Aquesta decisió de formar un microorganisme d’amebes microscòpiques serveix a Teilhard per deduir que un vegada arribats a l’ésser humà no continuarem evolucionant en el sentit de tenir el cap més gran o més circumval·lacions cerebrals sinó que serem més «relacionals». Els éssers humans evolucionaran en la mesura que millorin les relacions interpersonals, les relacions de reciprocitat entre ells. El model d’aquesta relació és Crist, el «punt omega», el punt d’arribada és Jesucrist, home realitzat i Déu amb nosaltres.

Des d’aquesta perspectiva la fe no resulta incompatible amb l’evolució…

Des d’aquesta i des de moltes altres perspectives. Fins i tot Darwin va afirmar que creia que la teoria de l’evolució de les espècies era compatible amb la fe en Déu. Considero que ciència i fe són necessàries i insubstituïbles per comprendre la realitat de l’existència humana. Molts científics –més dels que hom s’imagina– són creients. Concretament, jo aposto per una «creació evolutiva».

En què consisteix aquesta «creació evolutiva»?

No és senzill resumir quelcom tan ampli en poques línies però puc dir que aquest concepte assumeix que Déu és el creador de l’univers i proposa, seguint molts autors cristians, algunes formes mitjançant les quals el Creador ha dut a terme la seva obra. Això suposa dialogar, comprendre i assumir també les investigacions científiques sobre el tema. Una bona síntesi d’aquest pensament es pot consultar a Teologia de la creación de un mundo en evolución de Schmitz-Mootmann (Ed. Verbo Divno, 2006). Es tracta d’un biòleg i teòleg que, seguint Teilhard de Chardin i altres autors, proposa algunes pautes per comprendre que Déu crea respectant i acompanyant les lleis naturals. Ajudant, per dir-ho així, al fet que l’ésser pugui esdevenir i passar d’allò més senzill a allò més complex.

En aquest camí probablement serà necessari «crear» noves categories…

Crec que sí. Especialment en la metafísica, és a dir en la reflexió sobre l’ésser. Pràcticament tota la reflexió sobre l’ésser és de caràcter estàtic i per comprendre l’evolució cal un acostament dinàmic a la pròpia existència. Un ésser que s’esdevé, en progrés. Em sembla que resta un llarg camí per recórrer i una peça clau serà interpretar quines conseqüències té un Déu U i Tri en la creació del cosmos. Un desafiament apassionant.

www.sticb.org