Els pares coneixen bé les diferències de caràcter dels seus fills, que sovint són motiu de conflicte i dolor. Adults, joves i infants voldríem que la relació amb l’altre no fos tan complicada ni dolorosa. Però la realitat és que l’altre ens ajuda a créixer i a madurar, no malgrat les diferències, sinó precisament gràcies a què som tots ben diferents.
És immadura l’actitud dels pares que, amb la parella o els fills, pretenen la uniformitat en nom de l’harmonia familiar. És una utopia que, lluny de construir relacions sanes, genera conflicte i sofriment. La uniformitat, lluny de tenir en compte la diversitat, estableix jerarquies de superior-inferior, en la mesura que tots s’han de conformar a la meva manera de pensar, sentir i voler.
En la relació familiar és fonamental acceptar la diversitat, per no entrar en el cercle tràgic on les forces que combaten entre elles, totes tenen raó i cadascuna imposa el seu punt de vista sense tenir en compte la multiplicitat de la veritat. Per tant, s'entra en la no unitat de la consciència tràgica. L'absència d'unitat és el gran tema de la tragèdia humana: Visc tràgicament les situacions en què percebo que no hi ha sortida i vull que l’altre s’acomodi a mi. En realitat, no surto del cercle tràgic fins que no accepto i estimo l’altre (parella, fill, amic), que és diferent a mi.
Pensar que algun dia evitaré el sofriment en la relació amb l’altre, és no acceptar el sentit obvi de la diversitat. En la relació sempre hi ha un grau de sofriment que estimula la capacitat d’estimar l’altre. És aquesta la relació familiar que educa.

Joan Maria Bovet. Psicòleg clínic i de família

Es protegeix aquesta adreça electrònica contra correu brossa. Necessiteu el JavaScript habilitat per veure-la.