Li he tret olles de les mans, a Chiara». Aquesta frase pronunciada gairebé amb orgull per Ada Schweitzer -coneguda com a Vitt-  indica un abans i un desprès en la vida del primer focolar de la plaça dels Caputxins de Trento; on inicialment la jove Lubich, que estudiava la carrera de filosofia, feia el menjar per a les seves companyes que anaven a treballar. Des del moment en què va ser rellevada d’aquesta feina, va poder dedicar tot el temps i energies al moviment que estava naixent.
De Trento, com també ho era la fundadora dels Focolars i les seves fidels col·laboradores durant molts anys, Vitt (que es parenta del cèlebre metge missioner Albert Schweitzer, que es va passar la vida a l’Àfrica amb els leprosos), amb més de vuitanta anys a sobre i plena de vida,  m’acull a casa seva als Castelli Romani, deixa el que està fent en aquell moment: amb aquelles mans que mai no han estat sense fer res, estava treballant en una preciosa manta de llana de molts colors.
«El cap no em funciona bé però el que tinc aquí (i assenyala el cor) no s’esborra», somriu disposada a treure del seu «tresor» anècdotes i episodis que han marcat la història dels Focolars. Un exemple dels inicis.

Un dia truca a la porta del primer focolar un pobre, un dels molts que s’hi adrecen    amb la certesa de rebre ajuda. Desprès d’acollir-lo, Vitt parla amb Chiara, que li pregunta: «¿Què tenim a casa?». «Només un ou...». «Bé, prepara-li un batut amb sucre, també  amb la clara, així creixerà més». Avui la Vitt confessa innocentment: «Aquell ou me l’hauria menjat amb els ulls, amb la gana que tenia!». Però el pobre, després de tastar-lo l’escup a la tassa. Desanimada per aquell malbaratament, la Vitt li ho explica a Chiara,  la qual li diu: «Tant li fa! Nosaltres l'hem donat a Jesús». El mateix dia la providència  fa arribar una dotzena d’ous. Donar, donar a Jesús tot el que es tenia: aquesta era la vida amb Chiara.
El  gener de 1954, quan ja portaven dos anys vivint a Roma, Chiara va patir una malaltia inexplicable, que la porta a haver d’estar-se al llit. Molt preocupada la Vitt ja no sap què inventar-se per alimentar-la. Fullejant per casualitat una enciclopèdia, descobreix que les proteïnes contingudes en la carn reactiven l’organisme i per això decideix coure en el suc de la carn l’única cosa que Chiara aconsegueix empassar-se: mitja patata bullida. I això durant dies. Gràcies a aquell humil experiment (definit després com «la patata amb truc»), Chiara recupera una mica les forces. La resta la fan les indicacions d’un expert dietista que la Vitt consulta.
És un fet que, cada prova viscuda per Chiara serveix per «pagar» una nova etapa de un moviment que és encara en plena fundació; com una mare, que genera en el dolor la seva criatura. Però la creu es sempre preludi de resurrecció: segueixen  així  per a ella períodes  de serenitat  en els quals les inspiracions per encarnar en la vida concreta el carisma de la unitat brollen contínuament.

Les cartes i en una mesura molt més petita, el telèfon, varen ser des dels inicis els únics mitjans de comunicació entre els membres del moviment. Però, des que en el 1954 li regalen a Chiara un magnetòfon amb fil, les seves converses espirituals es poden multiplicar, i arriben així fins a les comunitats més llunyanes. «Després va arribar –continua la Vitt– una màquina de cinema amb la qual Eli Folonari (la futura secretària de Chiara durant cinquanta anys) i jo vàrem començar a enregistrar els primers documentals breus que muntàvem amb una tècnica molt rudimentària». La Vitt no imaginava que seria la llavor de un centre audiovisuals que tindria com a títol el de la patrona de la televisió, Santa Clara d’Assís.
Un altra etapa especial-ment dolorosa de la vida de Chiara, que veu una vegada més al seu costat a la Vitt amb una dedicació heroica, junt amb altres focolarines, porta la data del 10 de maig de 1957. Aquell dia el cotxe de Chiara va patinar a la Via Nomentana i es va estavellar contra un pi. Ella va sortir disparada contra l’asfalt, va patir fractures a la clavícula, l’omòplat i a tres costelles. Durant els llargs mesos de convalescència, a la forçada inactivitat física, correspon una intensíssima vida espiritual, que Chiara comunica a qui és amb ella, i es converteix en una limfa que vivifica tot el moviment, que està consternat per aquella nova prova.
Vitt recorda: «Havia pujat al pis de dalt per portar a Chiara un pijama net. Ella mira el pijama, i diu: «¿Qui l’ha planxat?». «Jo...», vaig respondre. «Però no ho has fet per amor...». Sentint aquestes paraules, una mica més i caic per les escales, però ella va continuar: «...No, tu has estat amor... Espera que escriuré aquest pensament!»
Així va néixer aquell conegut escrit: «Hi ha qui fa les coses “per amor”. Hi ha qui fa les coses mirant de ser “l’Amor”. El qui fa les coses “per amor”, pot fer-les bé; però, creient-se per exemple que fa un gran servei a un germà que potser està malalt, es pot donar que l’avorreixi amb la seva xerrameca, amb els seus consells, amb la seva ajuda: és a dir, amb una caritat poc encertada i pesada. Pobret, no li faltarà mèrit, però serà una càrrega per a l’altre. I això passa perquè cal “ser l’Amor”»1.
No acabaria d’escoltar la Vitt, però, perquè no es cansi, li faig l’última pregunta: és sobre l’últim adéu a Chiara uns dos mesos abans que deixés aquesta terra el 14 de març 2008. «No podia parlar, i jo tampoc li he dit res, però és com si ens haguéssim parlat intensament, amb els meus ulls fits en els seus ulls. A l’anar-me’n, em feia la impressió que portava amb mi la seva mateixa Paraula de vida: “Que tots siguin una cosa sola”. Ara sento aquells ulls de Chiara sobre meu».

(1) Chiara LUBICH, Escrits Espirituals I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Ciutat Nova, Barcelona 1982, pàg. 50