Paco, què és el que us va fer comprometre amb l'EdC?
Quan Chiara va llançar el projecte, em va donar una gran alegria. Davant meu s’obria un horitzó d’un compromís molt concret de tipus social, ètic, humà. Teníem ja set fills i alguns d’ells estudiaven a la universitat i teníem moltes despeses. Ens vam comprometre amb l’EdC com a resposta a Déu, Pare de tots, qui, a través de l’Evangeli, ens interpel·lava: «Aquell qui diu que estima Déu però no estima els seus germans, menteix».

Què us ha donat l’EdC?
Una dimensió nova i més gran. Tot i que abans tractava de fer-ho tot davant Déu, ara, tot prenia una dimensió més gran: ja no treballava només per a la meva família sinó per a una família més gran amb la qual compartia els fruits del meu treball. Aquesta forma de viure et dilata el cor, et sents més fill de Déu i més germà de tots.

Parla’ns d’algun fet concret.
Una vegada, un client important volia fer-me una comanda de productes molt important. Era un any sec i per això, abans de lliurar-li els productes, vaig anar a veure les seves finques; em vaig adonar que les flors dels arbres eren massa febles per poder donar fruit. Li vaig aconsellar que no es gastés aquells diners ja que segurament no podria recuperar la despesa. Ell se’n va sorprendre molt i em va dir: «O sigui, que has fet més de 200 kilòmetres per perdre una venda.»

Avantposar les persones al diner, no afecta el resultat? Com marxa l’empresa en aquests temps de crisi?
El 2009 vam vendre un 30% menys que els anys anteriors però vam acabar l’any en positiu. Ara, la situació és semblant. Els marges comercials són molt reduïts i hem d’innovar. Amb un altre distribuïdor, vam crear una nova línia de  productes i així vam millorar una mica els marges.

Avui dia, treballen amb nosaltres quatre enginyers agrícoles, dos economistes, un administratiu, una altra persona al magatzem i encara una altra al repartiment. Donem un servei d’assessorament tècnic que els clients valoren molt. Els nostres tècnics estan molt motivats i s’identifiquen amb l’empresa perquè veuen que els criteris tècnics prevalen davant dels econòmics.
Tot això produeix també un efecte inesperat: un percentatge força elevat de clients no em demana els preus dels productes: quan jo els recomano un tractament, simplement em diuen que els  hi envïi els productes.
No deixa de ser curiós que algunes empreses s’enfonsin, tot i que ajustin les despeses i eludeixin fiscalment tant com poden, i d’altres, pagant millors salaris, pagant més a Hisenda i realitzant aportacions a l’EdC, segueixin funcionant amb força solvència.

Durant molts anys, has compartit  beneficis que, per a una empresa de la grandària de la vostra, són importants i això tenint set fills. No deu ser fàcil harmonitzar aquests dos mons...
No sempre ha estat fàcil. Recordo quan la meva filla era a punt de casar-se. Ella i el seu xicot van veure un pis i el volien comprar. Sumant el que tenien estalviat i el que els prestava el banc no arribaven per pagar el pis. Els diners que els faltaven eren justament la meitat del que nosaltres, aquell any, aportàvem a l’EdC. Per a nosaltres, va ser una dura experiència la de seguir fidels al compromís que havíem adquirit i fiar-nos plenament de l’amor de Déu. Era ben comprensible que la meva filla volgués evitar pagar un lloguer, però als qui rebien l’ajuda de l’EdC els feia més falta.

T’has preguntat mai fins a quin punt era just «perjudicar» els teus fills en benefici de persones que ni tan sols coneixies?
Vaig trobar la resposta a aquest interrogant que m’inquietava: el meu deure és el de preparar els meus fills per tal que puguin desenvolupar-se a la vida i ensenyar-los a esdevenir responsables. Moltes vegades, quan protegim els nostres fills més del que cal, els perjudiquem, perquè si no els ensenyem a compartir, els atrofiem i els fem esdevenir dependents. Els ajuts que no són necessaris, gairebé sempre atrofien.  També en això l’EdC em va ajudar a tenir una mentalitat més universal, equilibrada i madura a l’hora d’afrontar la vida. Passat un temps, vam poder ajudar, no només aquesta filla sinó tots els nostres fills a comprar-se un pis però sense rebaixar les nostres aportacions a l’EdC.

A partir de 2007, la forma de les teves aportacions va canviar. Vas començar a promoure noves empreses a Bolívia per crear nous llocs de treball.
Sí, va ser l’agost del 2007, vaig anar amb la Lola a Bolívia i el fet de veure tants nens pels carrers perquè els seus pares estaven treballant a Espanya ens va donar la confirmació que estàvem al camí correcte. Vam exposar el projecte que teníem: prestar diners per finançar la creació d’empreses que donessin feina, i vam valorar plegats com calia dur el projecte endavant.
Vam crear una comissió, de quatre persones, que avalua els projectes i estableix les condicions dels préstecs en funció de la viabilitat del projecte, de la quantitat de llocs de treball creats, de la necessitat de formació professional i del termini per a la devolució del préstec.
El projecte continua endavant i es va consolidant. Ara mateix, hi ha set empreses funcionant i altres dues, en fase d’estudi. L’experiència ens aconsella d’afegir-hi nous criteris, com ara el d’assegurar-nos que qui rep l’ajuda doni cobertura sanitària als seus empleats. També hem vist que cal millorar la comunicació amb els altres empresaris que contribueixen al projecte