Tenim la impressió que la història esta vivint una forta acceleració, impensable en altres èpoques en què les comunicacions eren més lentes i més escasses i el fet de compartir les tragèdies a nivell planetari era més atenuat i més tardà.  Però també perquè s’estan produint fenòmens d’abast global i grans transformacions de la societat, de l’economia i de la política que s’esdevenen davant els nostres ulls.

Estic convençuda que no podem viure entaforats en el nostre cau segur sense aixecar la mirada envers qui anhela una llibertat més gran en els països sovint dominats, durant decennis, per dictadures més o menys emmascarades. No podem deixar de donar la mà a qui sofreix a causa de la violència de la naturalesa o de les imprevisions de l’home. I hem de compartir les conseqüències d’una guerra que tant ens recorda altres guerres que no han resultat gens resolutives. Chiara Lubich escrivia fa alguns decennis: «Qui està a prop de l’home i el serveix en les seves minúscules necessitats, és fàcil que comprengui també els grans problemes que turmenten la humanitat, però qui –mancat de caritat– s’està assegut matí i tarda al despatx per tractar i discutir els grans problemes del món, acaba no entenent els que afecten cadascun dels germans que viuen al seu costat».

No obstant això, hi ha alguna cosa que em fa tenir esperança. Tot això que estem vivint en aquest 2011 ens demostra que la persona humana és capaç tant del millor com del pitjor: pot desencadenar una guerra, però també pot demostrar autèntic heroisme en el fet de dedicar-se a qui es troba en l’estretor; és capaç de fer callar la llibertat religiosa (com ha posat de manifest, per exemple, l’assassinat del ministre pakistanès Shahbaz Bhatti), però mentrestant aconsegueix reclamar la llibertat de consciència i d’acció peremptòriament, com ha succeït i succeeix a Egipte, Algèria, Síria, Bahrain...

Els joves són sobretot els qui obren el pas a les revolucions perquè l’edat mateixa fa que tinguin grans ideals al cor. Són ells els qui han ocupat la plaça Tahir i les altres places de les capitals àrabs. Amb ells és amb qui cal comptar. Però tenim la responsabilitat de donar-los suport, d’ajudar-los a desenvolupar una participació política orientada i constructiva en la societat; i mirar que s’habituïn a les formes de convivència pacífica, per tal que no caiguin en mans de qui nega la llibertat o de qui vol l’enfrontament tant sí com no. Amb aquestes forces joves, la fraternitat universal pot donar un pas endavant decisiu, també en el món nord-africà i àrab en general. Hem d’ajudar, però, aquestes forces joves amb totes les mesures econòmiques, polítiques i culturals necessàries. Davant d’una tasca tan exigent, cadascú podria preguntar-se: però què puc fer jo, una persona, petita com sóc?

Chiara Lubich escrivia: «L’equilibri de l’amor cristià consisteix a estimar cadascuna de les ànimes properes i treballar per tota la comunitat de l’Església i de la humanitat des del nostre àmbit vital. Tingues el teu cor obert a tota la humanitat i ensenya a les teves criatures a fer així: que Jesús no hagi passat endebades per a tu pels camins d’aquesta terra, predicant la família universal!».