Xavier Puigdollers, director general d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, ens parla del diàleg interreligiós a la nostra societat.

---

Aprofitant la seva participació com a ponent a l'acte de presentació del llibre El Crit -veure pàgina 14- Xavier Puigdollers ens va parlar d'alguns reptes que afronta quan, per motiu del seu càrrec, tracta amb persones de diverses religions, conviccions i cultures. Sovint no deixen de ser dificultats que també es poden veure i viure a la llum de l'experiència sobre el dolor de Jesús a la creu que Chiara Lubich ens explica en el seu llibre.

La dificultat d'obrir-se a l'altre
La gent de vegades ja  té prou problemes per anar vivint i el fet  interreligiós moltes vegades es barreja amb altres fenòmens culturals. El fet de no saber distingir aquestes coses,  el dir  “a mi, no m’agrada aquest!”, prové de tota una sèrie de qüestions, no és només el fet religiós, sinó que  hi ha altres elements implicats i això costa entendre-ho.  Malgrat que potser molta gent és freda religiosament parlant, l’imaginari col·lectiu és el que és i tots vivim en un context cultural i temporal determinat,  i tot el que se surt dels nostres paràmetres ens crida l’atenció i aleshores ens costa acceptar la diversitat.  Però quan els plantejaments  no són tancats d'entrada és més fàcil plantejar els temes i trobar acords.

Llibertat de religió i drets.
Moltes vegades es discuteix si el fet religiós existeix o si pertany exclu-sivament a l'àmbit privat. Jo sempre he de dir que el fet religiós és una qüestió de drets humans; una plena llibertat religiosa i de cultura és quelcom que fa referència a la persona  i, com que la persona és un ésser social,  això té una transcendència  social.
Per tant, tots hem de poder mani-festar amb plena llibertat  la nostra fe. La realitat és que aquí vivim en un país determinat, i la nostra tradició és la que és, l'hem d’acceptar.  
I aquest és el tipus de diàleg  que a vegades es torna complicat. Aleshores, quan ho plan-tegem des del punt de vista de repartir prebendes, situacions i espais, intentem fer un país de disseny: aquí tots som iguals i tothom ha de tenir els mateixos drets  i hem de repartir-nos-ho tot per igual...
Aquí és on jo dic: «escolta... espera, espera...  que això dels drets no va per aquí, depèn de la situació, de la presència que té cadascú... i per tant això ha d’anar culturalment per un altre camí...».

No podem fer un país de disseny
Aquesta és la dificultat, moltes vegades, del diàleg: és a dir jo ho demano tot però especialment ho demano per a mi,  i si jo no ho tinc, que no ho tingui ningú.  Aquests dies hi ha latent una protesta contra una suposada manca de llibertat religiosa. En el fons, però, veus que l'origen de la queixa és que no s'ha deixat fer alguna cosa que han demanat.  Per tant, «jo demano que tots siguin iguals, jo demano que la religió majoritària sigui una més de les tantes». La discussió està en el fet que, «com que jo no tinc això, no vull que ho tingui ningú». Així anem a  dissenyar un país en el qual tot sigui matemàticament igual;  espera, espera..., matemà-ticament igual no, perquè hi ha diversitat i, per tant, hem de respectar la diferència.
Aquestes són moltes vegades les dificultats per poder mantenir un autèntic diàleg, amb tranquil·litat i  amb serenor per al bé de tots.

El diàleg, fruit de la vivència
El diàleg interreligiós és amb les persones i hem de superar l’ego de cadascú, la situació, la  implantació, la novetat, la immigració... i mil problemes extres que hi ha i que envolten el fet religiós divers i  que, de vegades, ens impedeixen de parlar tranquil·lament i afrontar-lo.
És molt interessant el diàleg interreligiós però hauríem de fer la «vivència inter-religiosa» perquè, de vegades, dialoguen els líders, els caps, però tothom ho viu: aquí mateix, al costat,  al tercer primera pot viure un cristià i al tercer segona viu un musulmà; són veïns i han de viure i s’han d’entendre en la vida  i a partir d’aquí arribaran a una comprensió i a una entesa.

La regla d'or
M'ha agradat molt des-cobrir que en el llibre (El crit) es parla de la regla d’or comú a totes les religions i que diu que és l’amor, la comprensió, entre uns i altres.  Jo, que pel meu càrrec he fet moltíssimes entrevistes, sempre intento explicar que hi ha un fet comú que interessa en general a totes les confessions: l’amor, el respecte al necessitat,  al malalt, a l’estranger, al qui pateix, l’ancià, l’infant, la família, la dedicació a tot aquell que té una necessitat. Insisteixo en el fet que això és comú de totes les religions i si entrem per aquí podem arribar realment a una comprensió i a un diàleg i a una vivència real. La religió no és un fet estrany a la persona sinó que tota ella queda imbuïda d’aquest esperit religiós i amb aquesta regla d’or de l’amor ens podem entendre.
Curiosament aquest mis-satge, que dic a cada entre-vista, quan la veig publicada, no surt, i ja no dic quan es tracta de televisió... Sembla que no interessa, no convé.

Per quin motiu no surt?
Per tant, entenc que la figura de Jesús Abandonat, que entraria precisament per l’amor, la terrible humanitat  d’aquest Déu que s’ha fet home i que estima al màxim, és la possible solució d’aquest diàleg interreligiós.

El 27 d'octubre representants de totes les religions i de persones sense fe es van aplegar a Ass’s a iniciativa de Benet XVI, tot recordant la trobada promoguda per Joan Pau II fa un quart de segle.

---

Després de vint-i-cinc anys Assís no ha canviat. Qui ha canviat és el món. Avui no existeix el risc de guerres nuclears entre dos blocs, ideològicament contraposats, que van motivar la intuïció de Joan Pau II. Avui existeixen noves formes de violència, com ara el terrorisme. En aquells moments les religions no tenien cap mena d’influència en les relacions entre els pobles, ara tenen un paper fonamental a nivell internacional.

La importància cabdal de la pregària per la pau l’ha podem descobrir en un parell de comentaris recollits allà mateix. La senyora Benilde, resident a Assís, llavors no tenia els cabells d’argent, però la convicció de no mancar a la cita és la mateixa:
«Sempre té un gran significat el fet que es reuneixin aquí els representants de les religions d’arreu del món», ens aclareix. «Estic certa que no serà sols una commemoració. Tinc l’esperança que contribueixi a un plus de pau propera i llunyana. No sé si és suficient la pregària, però és un ajut». I la intenció de l’Emanuele, de 17 anys, de Roma és pregar o, almenys, no mancar avui a aquesta cita. No estima gens el papa i de seguida ho deixa ben clar. No aquest papa en concret sinó cap papa. I no obstant s’ha deixat de romanços i ha vingut per motius molt clars per a ell: «És un esdeveniment important per a la humanitat i crec que la pregària i la col·laboració entre les religions poden fer molt en aquests temps difícils. Què hi farem si la reunió l’ha convocada el papa».

La boira que al matí embolcallava Assís ha acompanyat tot el dia Benet XVI i els representants de les religions que, després d’un frugal dinar al convent de la Porciúncula, han pogut transcórrer més d’una hora de reflexió, meditació i pregària, en unes estances preparades per l’ocasió, que els han permès de fer-ho segons la pròpia consciència i els ensenyaments de la seva religió, evitant així possibles interpretacions de sincretisme sobre l’esdeveniment.
Mentrestant grups de joves caminaven en peregrinació cap a la plaça de Sant Francesc on, igual que el 1986 i 2002, s’havia  preparat un escenari per a l’acte final. Ha estat un moment solemne, de compromís per la pau. S’hi han pronunciat ritmades intervencions breus en una simfonia de llengües diverses: francès, àrab, punjabi, rus, anglès,  xinès, thai, japonès, hebreu i, per acabar espanyol. Rere cada llengua es posava de manifest una manera de creure -i aquest any també de no creure- i una manera de parlar a Déu i als homes, sobretot de pau. Aquells que prenien el compromís de viure per la pau, solien provenir d’algun angle de món amb un alt potencial de violència.

«Nosaltres ens comprometem» eren les tres paraules que iniciaven cada una de les declaracions, per mostrar un compromís comú més enllà de les religions, de les provinences geo-gràfiques, culturals i, també, de la fe o de la manca de fe. Un compromís que també ha tocat la decisió d’extirpar de soca-rel les causes del terrorisme; d’educar les persones a respectar-se i a estimar-se recíprocament; de promoure una cultura del diàleg; de defensar el dret de tota persona a viure una existència digna; de reconèixer que la comparació amb la diversitat pot esdevenir una ocasió per una millor comprensió recíproca; de perdonar-se mútu-ament pels errors i els prejudicis; d’estar al costat de qui pateix, i així successivament per tretze repre-sentants fins a arribar a Guillermo Hurtado, professor mexicà que, en nom dels humanistes laics, ha proclamat el compromís amb tots els homes de bona voluntat de construir un món nou.

Benet XVI ha sintetitzat aquest clam coral amb les invocacions de Pau VI i Joan Pau II: «Mai més violència! Mai més guerra! Mai més terrorisme, en nom de Déu, que cada religió porti a la terra Justícia i Pau, Perdó i Vida, Amor!».
Tot el que han viscut Benet XVI i els líders religiosos del món sencer, amb representants d’aquells que no s’iden-tifiquen amb cap fe religiosa, ha estat el senyal que durant aquests vint-i-cinc anys s’ha fet molt de camí. S’han conegut, s’han començat a apreciar, reconeixent-se per aquella contribució que cada tradició porta en si i que pot representar un repte, però també una ocasió irrepetible.

L’esdeveniment somniat per Joan Pau II era, com l’estil Wojtyla ens havia acostumat durant un quart de segle, profètic i escènic. Mai no s’havia vist, fins l’octubre de 1986, que líders religiosos es reunissin a pregar per demanar la pau. Aquella jornada és i quedarà com una icona. D’alguna manera, aquests anys, aquella profecia, ha esdevingut quotidianitat, ha baixat de l’escenari per arribar als carrers, entrar a les cases, al nostre món. El clima que s’ha respirat a Assís ha estat, de fet, el d’una trobada esperada entre persones que han après a establir relacions d’estima i amistat. No només han desaparegut les pors, no s’han ignorat els problemes, sinó que, sobretot, s’han començat a reconèixer les pròpies culpes i responsabilitats. Benet XVI ha tingut el coratge d’afirmacions fortes i inequívoques: «Com a cristià, voldria dir a aquest punt: sí, en la història també en nom de la fe cristiana s’ha recorregut a la violència. Ho reconeixem plens de vergonya». Un pas important per un papa i per la cristiandat davant de fidels d’altres tradicions.

Però encara hi ha més. El Papa Ratzinger ha ofert una anàlisi profunda d’aquest quart de segle, posant en evidència una doble relació entre religió i violència. Es tracta de modalitats aparentment contradictòries, però igualment letals pels efectes que produeixen. D’una banda, ha assenyalat justament en la religió la causa de les tensions que han caracteritzat aquests anys, fins a les guerres, en particular el terrorisme. De l’altra, ha subratllat com una concepció equivoca de l’humanisme hagi pretès esborrar la relació de l’home amb Déu, acabant per justificar-ne la destrucció per part d’altres homes.
Podríem dir que a Assís s’ha reconegut l’inici d’un procés de reconciliació d’aquella fractura entre religions i cultures que ja Pau VI havia definit com la veritable tragèdia del segle XX. Ningú l’ha esmentat, però el papa Montini havia entrevist ja a partir dels anys seixanta tot el que el papa Ratzinger està ara llegint, amb l’actualitat d’un avui aleshores imprevisible. En l’Ecclesiam Suam, una encíclica que ningú recorda i ningú cita mai, havia traçat el perfil d’una Església que abraça la humanitat, caracteritzada per grans cercles concèntrics mai rodejats per murs, sinó que es difuminen l’un en l’altre a partir de qui segueix Crist per arribar fins als confins de la humanitat.

Aquesta humanitat, conscient o no, ha marxat d’Assís més unida en la recerca, no sols de la pau, sinó també d’aquella veritat que, tot i sent una, no pot ser privilegi només d’alguns. Tots estem compromesos a recercar-la i a comprendre-la, però junts!