En parlem amb la directora de la Filmoteca Vaticana, Claudia di Giovanni, que ens acosta també a la tasca d’aquesta entitat.
L a VIII Mostra de Cinema Espiritual que va tenir lloc a la sala Alexandra de Barcelona el mes de novembre passat ens va permetre de prendre un cafè amb la responsable del «cinema vaticà». Hi és al capdavant des de 2006, quan va succeir l’anterior director, el sacerdot català Enric Planas, amb el qual havia col·laborat durant més de 15 anys. La conversa deriva de la seva feina concreta a les potencialitats del setè art.
Què és la Filmoteca Vaticana?
La Filmoteca és un arxiu de conservació de material, sobretot històric. La va crear Joan XXIII el 1959 amb la finalitat de recollir i conservar totes aquelles imatges filmades que poguessin contar la història de l’Església. És l’any en què s’anuncia el Concili Vaticà II i, en cert sentit, el Papa s’imaginava un arxiu de tot allò que propiciaria el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació que cobririen aquell esdeveniment de l’Església.
De quins pontífexs teniu major documentació?
La filmació més antiga és sobre Lleó XIII als jardins del Vaticà el 1896. Després, en tenim de Benet XV, Pius XI i, a partir de Pius XII es multiplica d’una manera espectacular ja que ha estat un dels papes més mediàtics, perquè ha sabut afrontar tot el sistema comunicatiu de l’època: és l’únic pontífex que ha participat com a actor, el 1942, en una pel·lícula, Pastor Angelicus. Després hi ha tot el material sobre Joan XXIII, amb l’arribada de la televisió, i tot el referent al Concili Vaticà II, molt abundant. L’any 1984 va néixer el Centre Televisiu Vaticà que és qui a partir d’aleshores s’ocuparà de seguir el Papa en tota cerimònia i de custodiar el material que es produeixi.
Com guarden i conserven tot aquest material perquè no es faci malbé?
Per a conservar-lo el tenim a una temperatura constant de 16ºC i una humitat del 30%. Actualment tot està digitalitzat per facilitar la feina a qui vol consultar-lo. Últimament per commemorar el 50è aniversari d’existència de l’arxiu hem editat un DVD, que explica una mica què ha significat l’any 1959 per a l’Església: l’anunci del Concili, la creació d’aquest arxiu de custòdia i conservació de la part històrica i de tot aquell material que pertany al cinema especí-ficament comercial.
També, doncs, cinema comercial. Quin criteri segueixen per adquirir aquestes filmacions?
El material que té la Filmoteca prové de donacions. Per exemple, un senyor d’alemanya va trobar una petita filmació sobre Benet XV i ens ha fet el regal d’aquesta preuada troballa. Sovint són els mateixos directors que volen que romanguin les seves obres a la nostra Filmoteca: la casa productora del Senyor dels Anells ens ha donat tota la trilogia. El propi Roberto Benigni va lliurar a Joan Pau II un exemplar de La vida és bella. Els familiars de Stanley Kubrick van donar-nos Una odissea de l’espai i Steven Spielberg, considerant els grans valors humans i espirituals de La llista de Schindler va voler que fos custodiada per nosaltres. Totes són còpies originals.
Pel·lícules com El árbol de la Vida, De dioses y de hombres, Cartas a Dios, són un fenomen transitori?
No, transitori no, tot el contrari. La meva esperança és que després de veure l’èxit d’aquests films, les produc-tores s’interroguin i, de tant en tant, surtin films amb un fort contingut, una trans-cendència, per als joves. És important que en sortir de la sala qui va al cinema s’adoni que aquella pel·lícula els ha dit alguna cosa, no ha estat només diversió, sinó un poder reflexionar davant la pantalla. Ja des d’un punt de vista humà, aquelles pel·lícules que afronten problemàtiques humanes o que en un cert sentit s’apropen a l’espiritu-alitat, encara que no siguin films religiosos, poden ser també un enriquiment cultural.
Com entendre aquest rebuig al món occidental de tot allò que pot sonar a religiós i d’altra banda el desig de plenitud que es manifesta en títols d’èxit com ara Gran Torino, El señor dels anells, o Invictus?
De per si, l’home estima la naturalesa que el porta a ser abans de res comunicatiu i al mateix temps a cercar coses que van més enllà, perquè l’home en el moment en què busca l’altre, busca Déu. A part de determinades actituds respecte a les religions, la part més espiritual de l’home segurament va més enllà de la forma religiosa. Per tant, fer un tipus de cinema que respongui o posi atenció a les exigències de tipus espiritual és necessari per a l’home, encara que potser no se n’adona.
Pensa doncs que el cinema com a manifestació de l’art pot contribuir a construir ponts, a establir diàlegs?
El cinema no específicament espiritual permet connectar amb tot tipus de persones i això propicia establir diàlegs amb gent d’altres creences o no creients i construir ponts a través dels valors comuns a tots. Iniciatives com la Mostra, per la qual he vingut a Barcelona, trobo que són molt interessants en aquest sentit, també perquè es fan amb pel·lícules que es projecten als cinemes, que la gent veu, no amb films que ningú coneix, tot i que puguin ser una gran obra d’art, perquè és just parlar d’espiritualitat amb les coses del món d’avui. Estic convençuda que el cinema és un vehicle de valors, de cultura, d’espiritualitat.