Abril - Maig 2012 (7)
Categories filles
"Un jour tout sera bien, voilà notre espérance ; tout est bien aujourd'hui, voilà l'illusion".
Inquietud. Immersos en un context d’incertesa, el govern dispensa la por per fer el que creu oportú per a crear ocupació, sense albirar una esperança i amb palesa manca d’alternatives. En aquest context, l’aprovació del Reial Decret de mesures urgents de reforma del mercat laboral -obviant valoracions estrictament jurídiques o econòmiques que se m’escapen- em produeix profunda preocupació per l'estèril i malvolgut debat desvetllat.
L’accepció «treball» apareix en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans referit a «l’activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta». Reflexa una concepció tradicional on l’home és l’autor, centre i fi de la producció de riquesa, concepte actualment invertit. Un inefable dogma neoliberal ha desplaçat l’antic valor de l’home en el context productiu, tot instaurant com a condició sine qua non de riquesa –condició essencial per a la creació de treball– la seva supeditació al desmantellament de tota protecció social, tot cercant com a últim fi una fluctuació lliure de la remuneració del treball en funció de les concretes i volubles necessitats empresarials. L’únic criteri resulta, la sola recerca de majors avantatges competitius en un mercat global suposa un perill en els drets dels treballadors i pels drets fonamentals de l’home. En un pla més profund, la dignitat de cada persona i les mateixes exigències de justícia requereixen que les opcions econòmiques situïn com a centre la persona, desaprovant conductes que fan augmentar de manera excessiva i moralment inacceptable les desigualtats.
Per això el debat és més profund, involucra l’essència de la civilització occidental. Molts consideren que la crisi és econòmica, però l’economia interpreta una lectura del món, que és la que realment s’embarranca. Tanmateix coneixem l’existència d’una civilització alternativa i revolucionària, basada en l’evangeli si bé optar per a crear-la exigeix una gran determinació; un convenciment sòlid i clar que l’apropi a l’àmbit públic. Mentre això no ocorri –i ens ateny a nosaltres– qui depèn dels nostres vots romandrà solament atent a la consigna del capital.
Presentem als lectors de Ciutat Nova l’experiència que l’artista i escultor Ignacio Llamas va explicar a la Mariàpolis de Cáceres el darrer estiu.
---
Em dedico a la creació artística en els camps de l’escultura i la fotografia, sempre dintre d’un llenguatge contemporani.
Pertanyo a un grup de teòrics i artistes que estem tractant de comprendre què pot aportar la idea de la comunió al món de l’art.
La principal conclusió assolida és la de poder considerar la comunió com a categoria artística.
La comunió abraça tots els aspectes relacionats amb l’art; en primer lloc, la relació entre els mateixos artistes; en segon lloc, entre l’artista i l’espectador o entre
l’artista i els crítics, els historiadors, els galeristes, els directors de museus, etc. Però la comunió no es limita a la relació entre persones; es dóna també en el procés creatiu, que és la relació entre l’artista i l’obra, i en el procés de percepció de l’obra d’art, és a dir, en la relació del visitant d’una exposició amb l’obra mateixa.
Per a mi, personalment, aquests anys han suposat convertir la meva activitat artística i professional en un laboratori on experimentar allò que succeeix quan introduïm la comunió com una eina més del procés creatiu, com un mètode de treball i una forma de relació amb altres artistes i altres professionals de l’art.
En aquest sentit, una de les experiències més boniques i constructives que estic realitzant és no donar per acabada una obra, i, per tant, no mostrar-la al públic en exposicions o fires d’art sense que hagi estat abans garbellada per una profunda experiència de comunió.
L’experiència és senzilla: un o més membres d’aquest grup vénen a l’estudi, els ensenyo l’obra i desprès s’estableix un diàleg, primer amb l’obra, per veure què és el que comunica a cadascun d’ells, i desprès, entre nosaltres. En aquest diàleg, es posen en relleu els encerts i els errors de tots els treballs.
Però aquesta experiència és possible únicament si en cadascú es dóna una actitud d’escolta i de diàleg, si hom està disposat a donar la seva idea estant-ne desaferrat i, per últim, si és capaç d’acollir la idea de l’altre.
Deia que l’experiència és senzilla en la seva forma, però no ho és tant en el seu fons. Com a artista és difícil, ja que quan vénen a veure l’obra, per a mi ja és una obra acabada en la qual he donat el 100% de les meves capacitats. Això implica sortir del meu individualisme i confiar plenament que l’altre fa un buit profund per entendre l’obra i que el judici crític que emet el fa com a donació.
Us parlo d’un cas concret. Un dia varen venir a l’estudi i em van dir que una de les peces que els vaig ensenyar no estava ben resolta. Jo no veia clar que allò fos veritat. Uns dies més tard, fiant-me plenament de la comunió construïda, vaig decidir modificar la peça, dedicant-hi unes quantes setmanes de feina. Al final, l’obra va resultar molt més interessant que de bon principi.
Quan l’experiència es fa a fons, la crítica que cadascú planteja deixa de ser fruit de la seva formació i del seu bagatge cultural per esdevenir inspiració per a mi. És com un petit miracle; la inspiració artística –que és una cosa personal– passa pel cor, la ment i la boca de cadascun dels que hi participen.
Cada vegada que això succeeix, assisteixo perplex a la potència de la comunió, que és capaç de transformar totes les relacions vinculades al món de l’art, fins i tot la més íntima, que és la relació entre l’artista i la seva inspiració.
La meva experiència és que la comunió m’exigeix un esforç inicial, però em dóna molt més: l’obra millora, es potencien els meus talents i m’ajuda a viure la meva vocació d’artista i la responsabilitat social que aquesta implica.
---
UN VIATGE INTERIOR
Aquestes són algunes de les meves obres, on utilitzo els espais arquitectònics com a metàfora de l’interior de l’ésser humà. Espais en els quals la presència de la llum al·ludeix a l’Absolut.
El que proposo a l’espectador que visita les meves exposicions és un viatge interior. És a dir, que per un període de temps, el que triga a fer el recorregut de l’exposició, silenciï els sorolls exteriors i s’endinsi en el seu propi interior per descobrir les llavors de transcendència que tot home porta dins seu.
Amb el temps, m’he adonat que no tot és lluminós quan un mira dintre seu. Cadascun de nosaltres hi troba realitats negatives, pors i angoixes, frustracions, límits. Això fa que, en les obres, comencin a aparèixer, en aquest espais buits, nets i lluminosos, alguns elements que destorben, que embruten i que són, en definitiva, les nostres pròpies misèries. Però aquests objectes que podrien destorbar, finalment ajuden a embellir l’obra. Amb això, el que proposo és acceptar-nos tal com som, amb les nostres llums i les nostres ombres; positivar tota aquesta part fosca, fer que la llum il·lumini també aquests racons i assumir que aquesta experiència ens construeix com a persones.
Setmana de cinema espiritual: molt més del que sembla
Escrit per Rafael GómezQuè vol dir “cinema espiritual”? Vides de sants? Molt més que això... El professor Peio Sánchez ens explica que el cinema ofereix possibilitats per a l’educació de la dimensió espiritual humana, faceta que reclama el seu espai en el desenvolupament integral de la persona.
Què voleu dir amb l’etiqueta «cinema espiritual»?
Mentre que el cinema religiós inclou aquelles pel·lícules que tracten de personatges, temes, relats o institucions directament religioses, el cinema espiritual s'obre a la dimensió transcendent de l'antropologia, aprofundeix en l'expressió de la preocupació religiosa, filosòfica, estètica i social des d'una perspectiva humanista, fet que permet reconèixer d'una forma explícita o implícita, el misteri de Déu en el misteri de l'ésser humà. Per això, freqüentment el cinema religiós és cinema espiritual; però el cinema espiritual abasta un espai molt més ampli de pel·lícules que van des de ficcions a documentals o propostes experimentals.
Amb aquest plantejament el cinema espiritual és el que aborda en les seves pel·lícules els grans interrogants sobre el sentit de la vida i de la mort, les relacions personals i els camins de l'amor, la justícia i les exigències ètiques de la solidaritat, la llibertat i el discerniment en l’elecció, el perdó i la reconciliació, la lluita del bé i el mal o el misteri de la bellesa.
Vuit edicions, l’última amb 140.000 joves en 60 ciutats d’Espanya, i en procés d’internacionalització. Com va començar la Setmana de Cinema Espiritual?
Els començaments van sorgir d'un grup de professors de comunicació audiovisual, teologia i ciències de l'educació així com de professionals cristians de la crítica cinematogràfica i d'empreses lligades al món de la producció, distribució i exhibició cinematogràfica. A través del Departament de Cinema de l’Arquebisbat de Barcelona i de SIGNIS (Associació Catòlica Mundial per a la Comunicació) es van articular les claus del plantejament i l'estructura de l'organització.
En quin sentit la Setmana és una oferta educativa i pastoral?
La importància d'una formació crítica i activa entorn dels mitjans va sent un dels criteris prioritaris d'educadors i responsables socials. En aquest sentit el cinema es presenta com un territori preferent per a l’«educomunicació». És cert però, que són poques les iniciatives que recuperen el cinema de valors i que actuen al món educatiu reunint la formació en el mitjà cinematogràfic i la promoció de valors socials, ètics i estètics. Això és el que vol oferir la Setmana. Al mateix temps, és una oportunitat pastoral que disposa i prepara l'anunci i que assumeix la dimensió espiritual en els seus components existencials, trascendents, religiosos i també explícitament cristians.
A qui s’adreça especialment la iniciativa?
Els joves, entre 14 i 18 anys, són els majors consumidors de l'audiovisual i els que més participen de l'oferta cinematogràfica. Per això, semblava interessant oferir una proposta de qualitat per a aquests destinataris a partir dels seus centres educatius i dels propis plans didàctics i pastorals. Tot això va plantejar, des dels orígens, una col·laboració propera amb les institucions educatives, els seus responsables i els professors.
I com ha evolucionat l’oferta en aquests anys?
El que va començar essent les sessions de presentació de les pel·lícules amb el comentari d'experts avui s'ha convertit en la dotació d'unitats didàctiques per al treball a l'aula, l'oferta de materials per als professors amb objectius que, centrats en la competència espiritual, situen l'abans, el durant i el després del visionat. Així mateix s'han impartit cursos entorn de la lectura espiritual del cinema, la presència de l'oració, les imatges de i sobre Jesucrist, el testimoniatge dels seguidors de l'Evangeli o la reflexió sobre la mort i el més enllà. Finalment, cal assenyalar l'organització de Congressos sobre Teologia i Cinema i la propera càtedra sobre Cinema&Espiritualitat que permetrà desenvolupar la recerca en aquesta àrea.
Allò de «fer xarxa» ho practiqueu també a la Setmana, és cert?
La Setmana del Cinema Espiritual va néixer amb clara voluntat de comunió i col·laboració amb diferents instàncies del món cinematogràfic i educatiu.
Les esglésies locals participen activament organitzant la Setmana en la seva pròpia demarcació, moltes d'elles a través de les delegacions de Pastoral de Joventut, Mitjans de Comunicació o Ensenyament. La realització es pot arribar a estendre en iniciatives d'universitaris, persones privades de llibertat, malalts o gent gran.
Els centres educatius catòlics són una peça clau per a la realització de la Setmana. La implicació dels equips directius i de pastoral així com del professorat ha permès el procés d'aquests anys. També té especial importància la difusió d'aquesta iniciativa entre els professors de religió de l'escola pública, la qual cosa permet accedir a un ventall més ampli de joves. Igualment important ha estat la participació de l'editorial Edebé en l'edició del material educatiu i pastoral.
Quines possibilitats preveieu per al futur?
Avui el primer repte es concentra en la millora de l'oferta educativa i pastoral promovent la publicació de materials i la realització de cursos. La diversificació de seus suposa una ampliació d'aquesta exigència, que es realitza de forma preferent a través del web de la Setmana.
L'expansió de la iniciativa a través de Signis-Intenacional està suposant la coordinació de les propostes de cinema espiritual en diferents països. A més aquest any unim la proposta d'un multifestival a diverses seus del món entorn de l'Any de la fe, proposant «Cinema per creure».
Els qui estem coordinant aquesta iniciativa no sabem on ens portarà tot això però tenim la confiança de moure'ns al vent de l'Esperit des del diàleg fe i cultura i l'aposta per l'anunci de l'Evangeli.
-----
Mn. Peio Sánchez és doctor en teologia i ciències de l’educació i director de la Setmana de Cinema Espiritual.
Blog: cinereligioso.es/blog
Web de la Setmana de Cinema Espiritual: semanacineespiritu
Moltes vegades no apreciem el que tenim fins que ho perdem. En el món de la cultura tot pot ser més complicat, perquè estem acostumats a venerar els artistes morts i no fer gaire cas als que encara estan vius.
---
En altres èpoques hi ha hagut pintors que van passar misèries i penúries i no ha estat fins als nostres dies que els seus quadres han estat ben considerats. I precisament crec que això és el que ha passat amb Antoni Tàpies, un gran artista que moltes vegades no s’ha sabut apreciar tot i ser fonamental per entendre l’art de la segona meitat del segle XX.
No ha estat un artista fàcil. Les seves obres han creat controvèrsia i moltes vegades no s’han entès. A mi també se’m feia difícil acostar-me al seu món, però no per això deixo de reconèixer que estem davant d’un dels grans.
I és que potser no en som conscients, però l’obra de Tàpies està representada en quasi un centenar de col·leccions públiques, i és una cosa insòlita en un dels artistes catalans contem-porànis més internacionals.
Com va comentar Carles Guerra, conservador en cap del Macba, «vas al MoMa i està allà, ocupant un lloc important, i això, en un museu on cada centrímete és discutit, parla molt de la seva apreciació i persistència».
Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012), va començar a endinsar-se en la pintura durant una llarga convales-cència d’una malaltia greu. A la dècada de 1940 ja exposava la seves obres que destacaven en la panoràmica arística del moment i més tard va ser cofundador de la revista Dau al Set (1948).
Per a ell l’art constituïa un misteri i l’esperança de satisfer el seu intens desig d’expressar-se. I aviat deixà els seus estudis de dret per dedicar-se a la pintura. Per Tàpies l’art obria un nou reialme per explorar: el món exterior de la matèria i dels signes visuals.
La recerca d’una nova espiritualitat porta a Tàpies a descobrir les religions orientals i moltes de les seves obres poden entendre’s des d’una perspectiva mística que busquen transformar l’interior de l’observador.
La seva obra ha estat tota una evolució constant. Poc a poc va incorporar una nova iconografia, estudi de colors, signes d’escriptura, petjades, elements que feien referència a la realitat de Catalunya, usos d’objectes quotidians, simbolisme, interés per la matèria, noves superfícies i diferents textures que aniran formant part del que serà Tàpies. I és que el sentit del tacte és molt important, perquè és el que ens demostra l’existència del que veiem.
Els signes també són omnipresents i sempre deixen un misteri per resoldre. D’aquesta simbologia que trobem constantment, en podem destacar alguns com les petjades o la creu.
Quan trobem petjades i marques de mans, ens vol fer recordar que en algun temps passat va tenir contacte amb l’obra una presència humana real, i el contacte permanent amb la terra.
La creu apareix per primer cop en l’Autoretrat de l’any 1950, on la T incial de Tàpies adopta significativament la forma d’una creu allargada.
I és que la creu és alguna cosa molt simple però al mateix temps molt complexa. Simple perquè no és altra cosa que el punt de reunió de dues línies, que divideix l’espai. Però complexa perquè per a comprendre el seu significat hem d’anar molt més enllà de la interpretació religiosa. És el signe de la mort, de suma, de l’emancipació de l’esperit. Però és també una unió de dues direccions oposades que assenyalen quatre direccions.
I és que aquí el quatre no és un número a l’atzar, sinó un símbol de l’ordre i l’estabilitat. Els quatre punts cardinals, les quatre estacions, els quatre estadis de la vida humana, fins i tot els colors que utilitza Tàpies amb més llibertat: negre, blanc, vermell i or. El quatre és una xifra que és el moviment d’una fuga que introdueix l’element temporal en l’obra de Tàpies, tal com remarca Roland Penrose al llibre que escriu sobre Tàpies.
Com veiem, tot va més enllà de la simple pintura. No cal que busquem les signifi-cacions fàcils sinó el ric simbolisme. I és per això que em quedo amb un escrit de Tàpies que transmet aquesta importància de pensar i saber raonar en la cultura, a La pràctica de l’art. El joc de saber mirar:
Com mirar netament, sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d’haver, sinó el que senzillament hi ha? (...) En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura, com totes les coses del món, ha de ser, o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot (...) Jo us convido a jugar, a mirar atentament... us convido a pensar.
---
A la Fundació Tàpies podem veure una selecció dels diferents moments creatius de l’artista.
Per al 2013, el comissari Vicent Todolí està preparant una exposició molt esperada que mostrarà obres que Tàpies guardava al seu taller, moltes de les quals no són conegudes.
No sabem ben bé si els habitants de Villar de Cañas, un poble de la província de Conca, han d'estar contents, o tot el contrari. Aquest poble ha estat designat per acollir el primer magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus radioactius, és a dir, de combustible nuclear gastat. I això és bo o dolent per al poble? Els habitants ho han acollit amb diversitat d'opinions.
Què son els residus nuclears? Fonamentalment son isòtops radioactius que segueixen originant radioactivitat nociva per a l’ésser humà, durant uns 5.000 anys de mitjana. Així doncs, el problema de l’energia nuclear no és només la seguretat de les centrals sinó, i més difícil de resoldre, l’emma-gatzematge dels residus radioactius. Si tenim present que aquesta radioactivitat durarà milers d'anys, és evident que ara per ara la tecnologia no té capacitat per garantir un aïllament total 
a tant llarg termini.
Per entendre tot el procés, cal començar explicant que una central nuclear aprofita l'energia que desprèn el combustible nuclear per escalfar un circuit tancat que l'envolta, i aquesta escalfor es transmet a un segon circuit d'aigua, que generarà vapor i aquest farà girar una turbina, que aplicada a un alternador, produirà energia elèctrica. Però, quin és el combustible nuclear? El més usat és l'urani enriquit, és a dir, amb un percentatge major d’isòtops (nuclis inestables) i en un format de barres cilíndriques, que formen el cor central del reactor nuclear. La inestabilitat d’aquest urani fa que es trenqui en fraccions. On va a parar la matèria que es perd? La matèria desapareguda s'ha transformat en energia, d'acord amb aquella fórmula que va calcular Albert Einstein. L’ energia produïda serà igual a la quantitat de massa desapareguda, multiplicat pel quadrat de la velocitat de la llum. O sigui, per noranta mil milions: una quantitat d'energia extraordinària.
En el procés, a més, sabem que es desprèn radioactivitat formada per radiacions alfa (helions), beta (electrons) i gamma (electromagnètica). Aquesta radioactivitat pot trencar els enllaços més vulnerables de l’estructura genètica, i això dóna pas a la formació de teixits anormals o malformacions. Per això és tan important un control rigorós dels productes de la fissió donat que la durada de l’activitat radioactiva serà molt llarga.
Si guardem els residus en uns MTC, la seva estada pot durar uns 50 anys, perquè el formigó del sarcòfag protector es degrada i comença a tenir fuites. Encara que aquests MTC no són una mala solució, convindria trobar-ne una de més definitiva. El projecte dels anomenats magatzems geològics profunds (MGP) seria una solució de molt llarga durada: aprofitar les moltes mines antigues en desús, de gran profunditat, que hi ha per a usar-les com a magatzem. Però ara per ara, la idea no resulta tècnicament segura, perquè ningú pot garantir la presència de falles tectòniques, per on pugui fugir la radioactivitat, a tant llarg termini.
Tots sabem que el tema de l’energia nuclear genera un fort debat en favor i en contra, una mena d’alarma social a gran escala, pel possible desastre planetari que un accident pugui ocasionar. Cal aclarir però que els possibles accidents no serien explosions nuclears, a l’estil d’una bomba atòmica; estem parlant de fuites radioactives, factibles tant a les centrals com als cementiris, que afectarien de manera greu la salut en diversos km a la rodona, problema gens menyspreable.
Els favorables consideren que és una font abundant d'energia barata, que no llença CO2 a la atmosfera, però fan la vista grossa en la qüestió de l’agressió radioactiva. Els detractors, la majoria englobats en moviments ecologistes, usen uns arguments vàlids i convincents en si mateixos, però que implicarien un canvi de mentalitat en els consumidors, en la concepció de la societat tecnològica en la qual vivim ara per ara, i això no es fa d'un dia per l'altre. Apostar per les energies renovables, seria un evident bé per la Terra i la seva sostenibilitat, però amb els equipaments actuals, encara no es podria satisfer la demanda energètica. Això vol dir que cal treballar de valent per reduir aquest dèficit.
En aquesta qüestió, com en moltes altres de la vida, la raó està probablement en el terme mig, com deia Sant Tomàs. Cal discernir sense interessos partidistes o econòmics, sense visceralitats ni servilismes polítics, sinó amb clarividència objectiva, què és el més convenient per a la humanitat. Evidentment, cal també frenar el malbaratament energètic, prendre consciència que no és un recurs il·limitat i no escatimar esforços per continuar investigant les millors solucions per als problemes que genera el desenvolupament tècnic.
En parlem amb la directora de la Filmoteca Vaticana, Claudia di Giovanni, que ens acosta també a la tasca d’aquesta entitat.
L a VIII Mostra de Cinema Espiritual que va tenir lloc a la sala Alexandra de Barcelona el mes de novembre passat ens va permetre de prendre un cafè amb la responsable del «cinema vaticà». Hi és al capdavant des de 2006, quan va succeir l’anterior director, el sacerdot català Enric Planas, amb el qual havia col·laborat durant més de 15 anys. La conversa deriva de la seva feina concreta a les potencialitats del setè art.
Què és la Filmoteca Vaticana?
La Filmoteca és un arxiu de conservació de material, sobretot històric. La va crear Joan XXIII el 1959 amb la finalitat de recollir i conservar totes aquelles imatges filmades que poguessin contar la història de l’Església. És l’any en què s’anuncia el Concili Vaticà II i, en cert sentit, el Papa s’imaginava un arxiu de tot allò que propiciaria el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació que cobririen aquell esdeveniment de l’Església.
De quins pontífexs teniu major documentació?
La filmació més antiga és sobre Lleó XIII als jardins del Vaticà el 1896. Després, en tenim de Benet XV, Pius XI i, a partir de Pius XII es multiplica d’una manera espectacular ja que ha estat un dels papes més mediàtics, perquè ha sabut afrontar tot el sistema comunicatiu de l’època: és l’únic pontífex que ha participat com a actor, el 1942, en una pel·lícula, Pastor Angelicus. Després hi ha tot el material sobre Joan XXIII, amb l’arribada de la televisió, i tot el referent al Concili Vaticà II, molt abundant. L’any 1984 va néixer el Centre Televisiu Vaticà que és qui a partir d’aleshores s’ocuparà de seguir el Papa en tota cerimònia i de custodiar el material que es produeixi.
Com guarden i conserven tot aquest material perquè no es faci malbé?
Per a conservar-lo el tenim a una temperatura constant de 16ºC i una humitat del 30%. Actualment tot està digitalitzat per facilitar la feina a qui vol consultar-lo. Últimament per commemorar el 50è aniversari d’existència de l’arxiu hem editat un DVD, que explica una mica què ha significat l’any 1959 per a l’Església: l’anunci del Concili, la creació d’aquest arxiu de custòdia i conservació de la part històrica i de tot aquell material que pertany al cinema especí-ficament comercial.
També, doncs, cinema comercial. Quin criteri segueixen per adquirir aquestes filmacions?
El material que té la Filmoteca prové de donacions. Per exemple, un senyor d’alemanya va trobar una petita filmació sobre Benet XV i ens ha fet el regal d’aquesta preuada troballa. Sovint són els mateixos directors que volen que romanguin les seves obres a la nostra Filmoteca: la casa productora del Senyor dels Anells ens ha donat tota la trilogia. El propi Roberto Benigni va lliurar a Joan Pau II un exemplar de La vida és bella. Els familiars de Stanley Kubrick van donar-nos Una odissea de l’espai i Steven Spielberg, considerant els grans valors humans i espirituals de La llista de Schindler va voler que fos custodiada per nosaltres. Totes són còpies originals.
Pel·lícules com El árbol de la Vida, De dioses y de hombres, Cartas a Dios, són un fenomen transitori?
No, transitori no, tot el contrari. La meva esperança és que després de veure l’èxit d’aquests films, les produc-tores s’interroguin i, de tant en tant, surtin films amb un fort contingut, una trans-cendència, per als joves. És important que en sortir de la sala qui va al cinema s’adoni que aquella pel·lícula els ha dit alguna cosa, no ha estat només diversió, sinó un poder reflexionar davant la pantalla. Ja des d’un punt de vista humà, aquelles pel·lícules que afronten problemàtiques humanes o que en un cert sentit s’apropen a l’espiritu-alitat, encara que no siguin films religiosos, poden ser també un enriquiment cultural.
Com entendre aquest rebuig al món occidental de tot allò que pot sonar a religiós i d’altra banda el desig de plenitud que es manifesta en títols d’èxit com ara Gran Torino, El señor dels anells, o Invictus?
De per si, l’home estima la naturalesa que el porta a ser abans de res comunicatiu i al mateix temps a cercar coses que van més enllà, perquè l’home en el moment en què busca l’altre, busca Déu. A part de determinades actituds respecte a les religions, la part més espiritual de l’home segurament va més enllà de la forma religiosa. Per tant, fer un tipus de cinema que respongui o posi atenció a les exigències de tipus espiritual és necessari per a l’home, encara que potser no se n’adona.
Pensa doncs que el cinema com a manifestació de l’art pot contribuir a construir ponts, a establir diàlegs?
El cinema no específicament espiritual permet connectar amb tot tipus de persones i això propicia establir diàlegs amb gent d’altres creences o no creients i construir ponts a través dels valors comuns a tots. Iniciatives com la Mostra, per la qual he vingut a Barcelona, trobo que són molt interessants en aquest sentit, també perquè es fan amb pel·lícules que es projecten als cinemes, que la gent veu, no amb films que ningú coneix, tot i que puguin ser una gran obra d’art, perquè és just parlar d’espiritualitat amb les coses del món d’avui. Estic convençuda que el cinema és un vehicle de valors, de cultura, d’espiritualitat.
Michel Pochet és un pintor que ha acolorit la seva vida amb l’espiritualitat de la unitat i l’experiència de vida nascuda del Moviment dels Focolars.
De pas per Barcelona, amb motiu de la trobada d’una xarxa d’artistes de diversos països, dialoguem amb ell, amb el micro obert per comunicar als lectors de Ciutat Nova allò que té al cor.
Sensibilitat universal a l’art
L’art és un punt de convergència. I això no demana compartir un mateix credo o manera de viure. La bellesa és ver i tablement un element de reconeixement de la diversitat. La bellesa és sempre diversa, la bellesa uniforme ja no és bellesa. És l’ocasió de descobrir la diversitat com una riquesa enorme, no una cosa que fa por. 
Certament, de vegades cal fer un esforç, hi ha belleses que no es deixen entendre de seguida, però aleshores, si un ha entès que allò hauria de ser expressió de bellesa, i fa un esforç per arribar-hi, llavors, la seva capacitat de gaudir de la bellesa, d’altres belleses, s’eixampla. I penso que això ajuda molt a tenir una visió molt més acollidora de la humanitat amb totes les seves varietats.
L’art i les relacions socials
Habitualment, al món, a l’Església, hi ha la visió que l’art i les qu?estions socials són coses que es troben a les antípodes. En canvi, he entès, per l’aprofundiment «vital» en el carisma de la unitat, que no és així. Us en poso un exemple de la història de Chiara Lubich, que parla de la íntima relació entre la dimensió social i la bellesa. Un fet, per a molts conegut: enmig de les dificultats de la Segona Guerra Mundial, empeses per l’amor, Chiara i les seves amigues, volien ajudar els necessitats de la seva ciutat de Trento. Per això, els visitaven, compartien amb ells aliments, roba, etc. i sovint els convidaven a dinar amb elles, i a taula es reunien una focolarina i un pobre, una focolarina i un pobre... I en aquelles ocasions, s’usaven les estovalles i els coberts més macos. Segurament en aquell temps, hi hauria molts pobres a Trento, hauria estat adequat fer un menjador popular, i segurament altres ho hauran fet...
En canvi, Chiara, volent fer alguna cosa pels pobres, no ho va fer, els convidava a casa, com a persones veritablement importants, com si fossin l’alcalde, o el bisbe... Per això, els oferien el millor, el més maco possible... No un «assistencialisme», perquè un que és ajudat se sent sempre inferior, el pobre ajudat és encara més pobre, perquè se li ha tret una part de la seva dignitat, sense voler, però de fet és així. Allò que Chiara feia, i ho feia amb la bellesa, és donar de nou dignitat, una dignitat grandíssima. Per això dic que la bellesa és una necessitat primària, com una casa, un vestit, l’alimentació... no és un luxe, com es creu. Perquè es pot morir de fam dignament, com a éssers humans, i es pot morir d’indigestió, no dignament, no de manera humana. D’aquí, la bellesa com a necessitat primària, i l’artista, com a ésser «social» per definició. I tot això, ho podem relacionar amb un pensament de Joan Pau II: «la vocació artística és una responsabilitat social».
Bellesa i lletjor
Em sembla que hi ha hagut un malentès mol t for t ent re el món religiós i l’art des de l’època del Romanticisme, segle XIX. Va començar en aquella època la lletjor en l’art, allò lleig, i això ha estat difícil d’acceptar per part del món religiós, perquè allà la bellesa està lligada a Déu mateix, una bellesa eterna, perfecta, lluminosa, sense defectes, en contrast amb la inharmonia, la dissonància... la lletjor. No era fàcil resoldre aquest problema. I això perquè es confon la bellesa amb allò que agrada i en canvi sabem que les coses més belles que romanen són aquelles que ens han costat d’apreciar.
De la mort a la resurrecció
Una experiència de la meva vida: feia algun temps que no pintava, estava passant un període de cansament. Un molt bon amic de Iugoslàvia, que estava en plena guerra, m’ha invitat a casa seva, amb la idea que tornés a pintar. He trobat un gran llençol molt gastat. Per la guerra no he trobat pintures ni dissolvent adequat. M’he llançat a pintar un gran rostre de Jesús a la creu: la corona d’espines, la sang, les llàgrimes sanguinolentes, aquell crit «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat». Fent servir aquest dissolvent que era tan volàtil, a penes tenia el color al pinzell que ja estava sec, per això havia d’anar veloç per fer una taca sobre el llençol. He treballat com un boig tot el dia, batallant amb aquest llençol, amb les pintures... Al final de la jornada he volgut veure el resultat i m’he adonat que en aquesta situació d’estrès, la imatge que havia fet tenia els trets de Jesús crucificat i abandonat, però l’atmosfera de la pintura, per l’ús dels colors que havia fet, eren el Ressuscitat.
Això realment m’ha impressionat i he tractat de comprendre què volia dir. Per a mi Jesús ha estat sempre la bellesa de Déu. Aleshores, si la bellesa de Déu encarnada és un home que ha viscut la vida d’home fins a l’abandó i la mort, com se’n diu de la mort de la bellesa? Se’n diu lletjor, lleig. És realment la mor t de la bel lesa. Jesús ha mor veritablement, d’alguna manera Déu ha mort. Per això al Paradís la bellesa que trobarem, ja no és la bellesa perfecta, sinó que és una bellesa que ha passat a través la lletjor, que ha ressuscitat, per això és la bellesa eterna, però amb estigmes de la lletjor, com Jesús quan s’ha presentat després de la resurrecció als apòstols. I la lletjor potser és la cosa més bella, com probablement les nafres de Jesús, d’alguna manera són la cosa més preciosa de Jesús. Aquesta ha estat la meva experiència. Sí, l’abandó, la mort, però per a una resurrecció.
El carisma de Chiara té la clau per comprendre l’art modern.