No fa massa temps que he sentit l’expressió “6è continent” referint-se als 250 milions de persones que es mouen, que migren, vers els països més desenvolupats. I m’ha colpit: els fluxos migratoris són tan grans en tot el món que arriben a equivaldre a un continent en moviment constant!

M’he entretingut a fer una senzilla recerca sobre el tema i m’he adonat –reconec la meva ignorància– que les referències al 6è continent existeixen ja des de fa almenys uns quatre anys. Per tant, preneu-vos aquestes consideracions no com un estudi aprofundit sinó com unes reflexions que neixen a parts iguals del cap i del cor, i que voldrien arribar a implicar les mans, les mans de tots.

Avui dia parlem del problema de la immigració, però potser és més adequat parlar de “mobilitat humana”, perquè és un fenomen complex, al qual cal acostar-s’hi tant des dels llocs d’origen, d’on surten els emigrants, com des dels llocs de recepció, on arriben (o no) els immigrants. Adonem-nos que estem parlant sempre de les mateixes persones, amb els seus drets universals; ells són els protagonistes.

A Europa vivim l’arribada de les poblacions subsaharianes i magrebins a través de la costa mediterrània; també arriben per la porta de Grècia els qui fugen dels conflictes bèl·lics gairebé endèmics de l’Orient Mitjà.

En els últims mesos se’ns fa present pels mitjans de comunicació el recorregut a peu de poblacions de Centre Amèrica vers el gegant nord-americà. I també el continu emigrar de veneçolans cap als països veïns.

Ara ja no se’n parla tant, però hem conegut l’èxode de la població rohingya del Myanmar vers països limítrofes, com Bangladesh.

I segur que hi ha molts més exemples de grans mobilitats humanes en curs, que, malgrat aquest món globalitzat, desconeixem amb detall.

Ha estat així a la Història de la Humanitat des de sempre. Les primeres migracions s’han degut a causes climàtiques, com les glaciacions, que han empès els éssers humans a trobar territoris més aptes per a la vida.

El Poble d’Israel va emigrar d’Egipte perquè era oprimit en aquella civilització.

Els moviments dels pobles bàrbars van ser facilitats per la decadència de l’Imperi romà. Al seu torn, la feblesa dels visigots a la península ibèrica va afavorir l’entrada dels pobles del nord d’Àfrica, que recolzaven un dels pretendents al regne visigot, i posteriorment, dels àrabs.

Els fluxos migratoris vers el continent americà al llarg dels segles s’expliquen per les nombroses possibilitats que obria el nou continent. Però al segle XX, s’han produït moviments en ambdós direccions, per diverses motivacions, polítiques o econòmiques.

I dins d’Europa, també: n’hi ha prou de pensar els emigrants espanyols dels anys 60 que arribaven a Alemanya, Suïssa, etc. O més recentment els originaris del sud-est d’Europa vers països amb més recursos.

El desig de viatjar mou també a la gent, però no arriba a generar un autèntic flux de moltíssimes persones, simultàniament, des del mateix punt d’origen i vers la mateixa destinació. L’origen del 6è continent no és aquest desig personal de descobrir món; són altres els motius, com es comprèn del repàs no exhaustiu realitzat: l’opressió i la violació dels drets de les persones i dels pobles, la pobresa, la mancança de recursos, de seguretat, d’opcions de vida per al futur…

Així ha estat sempre. I quina és la diferència amb l’actual 6è continent? Quina és la clau, l’element afegit en el nostre temps, que fa esdevenir especialment complexa i preocupant la situació? Que ara es tanquen les portes, s’alcen les barreres, no hi ha acollida. Passa a Ceuta, als ports de la Mediterrània, a la frontera entre Mèxic i els EUA… Continueu la llista.

Però… què ens està passant? Com és que no ens reconeixem de la mateixa família, del mateix gènere humà? Com se’ns ha oblidat, si ho portem als gens? Són preguntes retòriques, que volen expressar la més gran perplexitat…

Mil raons esgrimiran alguns per justificar les tanques i les barreres i mil raons més es trobaran per parlar d’acollida. En aquest tema i en qualsevol altra qüestió polaritzada dels nostres dies caldrà fer un canvi de mentalitat, una mena de “reset” interior, profund, personal i col·lectiu per avançar en humanitat, o potser és millor dir, per tornar als nostres orígens, a les nostres arrels més humanes.

Amparo Gómez

Amparo Gómez

Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…

Ciutat Nova es una parte de mí. Soy licenciada en Filología Hispánica y con formación en periodismo: un tándem ideal para una amante de las lenguas, las palabras y la comunicación. Media vida en Valencia, donde he nacido, y media vida en Cataluña: otro buen tándem…
Amparo Gómez

Latest posts by Amparo Gómez (see all)