De vegades penso massa, escric massa, explicito massa. Aquí estem, no? Explicitant. Ens agrada deixar-ho tot parlat i ens aturem a comentar cada contrast, cada petit canvi que experimentem en les pròpies carns. Autoconeixença, agraïment… en coneixem bé els avantatges. Però com la majoria d’actituds que esdevenen habituals, acostumem a passar per alt els costos que ens suposen. Allò que deixem de guanyar, les facetes de la vida que deixem de viure, les gàbies en què ens tanquem. Ens perdem en les maneres de fer que ens caracteritzen i observem als que són diferents amb una curiositat distant, com si nosaltres no fóssim capaços de tendir a la seva forma d’avançar. De tirar endavant. Per això ens serveixen els anys, m’agrada pensar; per aprendre a tirar endavant de la manera que a cadascú de nosaltres ens resulti més plàcida i plena possible.

I malgrat les mil i una maneres per descobrir, ens entestem a tancar-nos les portes abans d’hora. M’entesto a tancar-me les portes abans d’hora. A buscar l’aprenentatge allà on crec que puc trobar-lo en abundància, renunciant a gaudir de tot el que no encaixi en els esquemes preconcebuts que, al capdavall, són els que m’empresonen. Darrerament m’estic construint el paper de víctima i va sent hora que espavili. Que no escrigui sobre el tema sinó que actuï. Em queda tant per aprendre de les persones que menys s’assemblen a mi… Dels constants, dels que no prenen les decisions sinó que les decisions els prenen a ells. I que després són els que s’aixequen com uns campions amb l’energia i el somriure més amples cada matí. Dels que no necessiten explicitar per ser allà quan toca, ni penjar-se medalles quan fan els favors que els hi demanes. Dels que es queden i aguanten aquella mitja horeta més només perquè li fa il·lusió a l’altre. Dels que no els hi cal escriure textos plens de paraules perquè els seus actes parlen per si sols. De les hores que hi posen i de tot allò a què renuncien.

Un ego carregat d’aprenentatges que es tenen per adquirits s’ha de saber compensar amb una mirada atenta cap a aquells que directament actuen sense el manual de lliçons apreses sota l’aixella. I uns braços àgils per no quedar-se en la mera contemplació, i afanyar-se a embrutar-se les mans. Ser allà per cobrir les esquenes, deixar-s’hi forces i hores, renunciar a metes personals de vegades. Tot el que ens guia des de dins deixa de guiar-nos si no és permeable respecte el que passa fora. I allò que més contrasta amb el que creiem saber i aplicar-nos a nosaltres tal vegada sigui al que més atenció ens convé prestar.

Venen anys de pràctica, de deixar la teoria i la paraula aparcada per abocar-nos als actes, que ens definiran més que les mil pàgines de la nostra bibliografia. Anys d’escoltar, d’abandonar protagonismes, d’esdevenir receptacles de Present. De buidar-nos de les imatges que hem gravat en la pedra mare dels nostres plans. Si no, no hi haurà manera de ser lliures. Anys de prescindir d’explicacions que no haurien de fer falta. Que allò implícit en els nostres gestos i el nostre tacte comuniqui el missatge. Anys d’anar escurçant la llargada i freqüència d’aquests monòlegs, i d’amplificar la oïda en el silenci i la mirada.


Aquest article es publica primer a algunsaprenentatges

Lluís Moregó

Escric per recordar, per agrair i no perdre de vista el que importa de veritat. Si ho tinc present, la resta fa baixada. El millor que he fet en 22 anys de vida ha estat envoltar-me de les persones amb qui he decidit compartir-la.
----
Escribo para recordar, para agradecer y no perder de vista lo que de verdad importa. Si lo tengo presente, el resto va cuesta abajo. Lo que mejor he hecho en 22 años de vida ha sido rodearme de las personas con las que he decidido compartirla.
Lluís Moregó

Latest posts by Lluís Moregó (see all)