No hi ha dubte que alguna cosa està succeint al si de l’Islam. Tanmateix no són molts els qui se’n adonen, preocupats com estem, almenys a Occident, Europa i Estats Units, tot i que sigui de maneres diferents, per les pròpies pors. De tant en tant, al macrocosmos musulmà, hi ha novetats sorprenents, sovint callades pels mitjans occidentals o, en tot cas, poc mencionades, quasi per obligació moral, però sense un seguiment adequat i una lectura a fons.

Per exemple, recentment, els ulemes de Marroc han publicat una interessant declaració segons la qual l’abandonament de la religió musulmana seria una qüestió personal i, per tant, ja no constituiria un delicte.

Això no és, en absolut, una qüestió menor. De fet, el dret islàmic considera que renegar de l’Islam –apostasia en llenguatge tècnic i ridda en àrab- és un delicte gravíssim que mereix ser castigat severament, fins i tot amb la pena de mort. No són pocs els intel·lectuals i experts en dret del món musulmà que, juntament amb ulemes i polítics, des de fa temps, tornen al tema de discutir si qui renega de la fe ha de ser castigat o s’ha d’esperar la condemna de Déu en el més enllà.

Justament aquest dies, el Consell científic superior del Ministeri dels Habous (Afers religiosos) marroquí s’ha manifestat sobre aquesta qüestió i ha assumit una nova posició en relació al Murtadd, l’apòstata de l’Islam. En un volum titulat  Sabīl ul-‘ulama’ (la via dels ulemes) es llegeix que la veritable apostasia no la fa qui abandona la religió islàmica per un altre credo, sinó que el culpable és aquell qui abandona la comunitat a la què pertany. Així doncs, l’apostasia, segons aquest grup de doctes, canvia de perspectiva: no es tracta d’una qüestió de l’àmbit religiós, sinó, més aviat, del polític.

Per arribar a aquesta conclusió, els estudiosos han estudiat i han arribat a proposar una nova lectura de dos hadith (les dites del profeta), que tradicionalment han estat emprades per justificar la dimensió religiosa del canvi de fe. Els dos passatges afirmen, respectivament:

«A qui canvia la seva religió, mata’l»

i

«Qui abandona la religió és el qui se separa del grup».

Remuntant-se als orígens de l’Islam i al clima bèl·lic que els caracteritzava, els ulemes han arribat a aclarir que, segons la seva interpretació, la veritable traïció era deixar el grup dels musulmans per unir-se als enemics, els veritables no creients. Com a recolzament de la seva posició, els doctes marroquins citen l’exemple del primer dels quatre califes, Abū Bakr, qui, segons la tradició, posava en conflicte els qui eren traïdors polítics. Efectivament, aquests, refusant de sotmetre’s a l’imam, minaven el seu grup de pertinença, trencant-ne la unitat i danyant greument la dimensió religiosa, tot i que la seva opció era social i política. A més, la crítica a la pena de mort per a qui abjura de l’Islam emergeix –sempre segons aquests experts- d’una altra hadit, en la qual es diu que el profeta va acceptar la decisió d’un home que, desprès d’haver-se convertit a l’Islam, va decidir tornar a la seva fe originària, anul•lant la seva professió de fe musulmana.

També l’Alcorà sembla refusar la pena de mort quan, a la Sura de la vaca afirma:

«Pel que fa a aquells d’entre vosaltres que hagin abandonat la fe i hagin mort negant, seran vanes totes les seves obres en aquest món i en l’altre, i seran condemnats al foc, on romandran eternament» (2,217).

La qüestió fonamental, de fet, és la cohesió social i si aquesta no es perjudicada no es pot parlar d’apostasia.

La decisió madurada pels doctes marroquins no és una afirmació aïllada. A diversos països del nord de l’Àfrica, Egipte inclòs, diversos grups treballen amb els seus respectius governs per afavorir un enfoc menys literal dels textos sagrats de l’Islam. De fet, entre altres coses, així ho havia demanat a la Universitat al-Azhar de El Caire el propi president egipcià al-Sissi. Són posicions que tendeixen a oposar-se al fonamentalisme, compromès en actes de violència basats i justificats en passatges alcorànics llegits i interpretats fora de context.

Com afirmen alguns observadors i experts, n’hi ha d’altres que comparteixen la posició dels ulemes del Marroc, però, probablement, és la primera vegada que una institució religiosa oficial empra una posició tan clara i coratjosa.

La decisió dels ulemes marroquins representa una posició participada per molts pensadors musulmans reformistes. La revista Oasis, tractant de donar una interpretació a aquestes declaracions, afirma que «la via escollida pels ulemes marroquins se situa a mig camí entre dos extrems. D’una banda, hi ha els qui, com l’egipcià Ahmad Subhī Mansūr, rebutgen l’autenticitat de les hadith sobre les quals es basa la pena prevista per a l’apòstata i remet a la disciplina prevista per l’Alcorà, que reserva a Déu el judici de qui abandona l’Islam. A l’altra banda, es troben aquells que tenen com a referència la doctrina tradicional i, adoptant un enfoc literal dels textos, voldrien mantenir el càstig de l’apòstata amb la mort». Els ulemes marroquins no posen en discussió la bondat de la tradició textual , però s’hi aproximen amb una lectura contextual.

Es fa difícil preveure l’impacte d’aquesta declaració dels ulemes nord-africans en el gran macrocosmos de l’Islam mundial, però sens dubte es tracta d’un senyal important que, junt amb altres dels quals hem parlat en diverses ocasions, mostren l’evidència que enfront d’un fonamentalisme que ens fa veure els seus tentacles, existeixen corrents alternatius que tenen el coratge de llegir els textos de manera precisa i en el seu context, capacitat sovint negada al món de l’Islam.

Seria oportú un compromís dels mitjans occidentals en la difusió d’aquestes notícies i així garantir un suport sòcio-mediàtic als corrents arrelats en el vertader Islam, capaç de lectures espirituals i crítiques, tant  de les Escriptures com de les seves aplicacions sòcio-institucionals.

Llegir l’original en italià.

Roberto Catalano

Latest posts by Roberto Catalano (see all)

0

La teva cistella