Què significa ‘aprendre’? Vol dir jugar? És anar a l’escola? Saber-se adaptar a les convencions socials, laborals, ètiques…? Una entrevista a l’André Stern que necessita ser llegida amb esperit obert, amb voluntat de reflexió crítica envers el què planteja i, perquè no, també respecte a allò que tenim assumit com inqüestionable. 

Per què el teu últim llibre es diu ‘Jugar’? Què vols transmetre?

T’has preguntat mai què fa un infant quan el deixem tranquil? Quan deixes un infant en pau, el primer que fa és jugar.  El més interessant és que tots els nens juguen, sigui quina sigui la seva vida: en el luxe, en la misèria o enmig d’una guerra. Per tant, si és tan important, perquè els molestem contínuament perquè deixin de jugar? Per aprendre no hi ha millor manera que jugar.

O sigui, que el millor seria que els infants juguessin tot el dia? Sense anar a l’escola?

Jo no parlo mai d’escola perquè no m’agrada parlar de cap mètode. Jo parlo de la infància. No critico mai l’escola, de fet, treballo amb gent de l’escola. No es tracta de criticar ni d’estar en contra de res. Es tracta de parlar d’una cosa de la qual mai es parla, de l’infant.

Per què creus que jugar és més important que anar a l’escola?

Jo no faig jerarquies, només dic que jugar és el més important. S’acostuma a fer sinònimes les paraules infància i aprenentatge i no tenen res a veure. Creiem que els infants són el que aprenen, però aprendre no és alguna cosa que existeixi com a tal. El nostre cervell no està fet per memoritzar informació, la informació ha d’activar els nostres centres emocionals per ser memoritzada. Si això no passa, la informació entra per una orella i surt per l’altra. Per això, gairebé tothom ha oblidat el 80% del què ha après. No perquè siguem mals alumnes, sinó perquè no ens interessa gens. I el 20% que no hem oblidat, és el 20% que ens ha interessat de veritat.

Mai et va passar pel cap anar a l’escola?

Mai! Si hagués volgut, hi hauria pogut anar. He de confessar que sense intentar fer cap proselitisme, els missatges que m’arribaven de l’escola, no eren gens inspiradors. Jo podia jugar tot el dia i els altres nens i nenes no perquè havien d’estar a l’escola i després fer els deures. Els altres nens que sabien que jo no anava a l’escola em deien que tenia sort! És com els meus fills, si un dia em demanessin d’anar a escola, hi podrien anar.

O sigui que els teus fills, no van a l’escola?

No, no els portem a l’escola. Però no és un dogma. No vull canviar un dogma, per un altre dogma. Hi ha infants que no van a l’escola i tenen la curiositat de veure què és durant un parell de dies. El més divertit és que els nens que ho demanen, quan hi van, tots diuen el mateix: és interessant però no tinc temps d’anar a l’escola.

Què hi ha de diferent entre la teva experiència de no escolarització i la dels teus fills?

El món. El món ha canviat, per exemple amb l’aparició de tot el món digital. Hi ha coses a les quals els meus fills poden accedir fàcilment que jo no vaig poder. Però la infància no ha canviat, els infants són els mateixos, tenen les mateixes ganes de jugar.

Quina rellevància té la infància en aquesta societat?

La infància ens concerneix a tots. El dia que et van dir que t’estimarien més si arribessis al concepte que ells tenien de tu, et van fer una ferida. I tots portem aquesta ferida, des de petits ens han dit: has de canviar, has d’esforçar-te, has de progressar. Deixar el teu estat actual i evolucionar a un estat millor i això és molt ofensiu. És d’això de què parlo.

Quin estrès pels infants.

És clar, com una olla exprés. T’han dit que t’has de portar bé, que has d’escoltar perquè si no escoltes no trauràs bones notes, si no treus bones notes, no tindràs una bona carrera i si no fas una bona carrera, no tindràs cap títol i si no tens cap títol, no tindràs cap bona feina, si no tens treball, no tindràs diners i si tu no tens diners, no tindràs ni marit, ni fills, ni casa, ni gos…Ni res. Jo no critico ni elogio cap mètode, jo dic que s’ha d’obrir aquesta olla exprés. En resum, els infants han de sentir que els estimem tal com són, t’estimo perquè ets com ets.

Alguna vegada t’he sentit parlar que creem guetos amb els infants, què vols dir?

La infància és un gueto, perquè creem comportaments, actituds i objectes especials i reservats només per a la infància.  Tenim una manera de parlar als nens i nenes que només la fem servir amb ells. Ens comportem amb els infants d’una manera completament diferent de la que ho fem amb els adults. I això als nens i nenes no els agrada perquè tenen un radar molt potent per captar la discriminació. És el famós edatisme.

Edatisme?

Sí, la discriminació per edat, el cas és que els infants són molt lleials envers nosaltres i ells mateixos acaben construint els murs del seu gueto. És aquesta idea que l’adult és l’educador i l’infant el que ha de ser educat.

I com ens hauríem d’apropar als infants?

No en tinc ni idea. Si ho sabés, estaria intentant vendre’t un mètode i jo parlo d’una nova actitud i aquesta nova actitud és veure el món a través dels ulls dels infants. El que ha creat el gueto cap als infants és la falta de confiança, una moció de censura cap a ells. La verdadera confiança que porta a un amor incondicional és que jo t’estimo perquè ets com ets. Un cop ens adonem d’això, la millor manera d’acostar-nos als infants és una qüestió personal de cadascú.

I el joc, quin paper té en tot això?

El joc és una manera de veure el món. La manera lúdica d’enfrontar-se al món és l’única manera  que tenim d’aprendre. Jo treballo amb científics i és a la conclusió a la qual han arribat últimament.

Has deixat de jugar en algun moment?

Mai, el joc no és una ocupació, és l’única activitat que activa els nostres centres emocionals.

Si l’única activitat que mou el nostre centre emocional és el joc, entenc que parles del joc en un sentit molt ampli. És a dir, si jo estic llegint alguna cosa i m’emociono, estic jugant?

Sí, és l’actitud lúdica, el joc és la manera que tenen els infants de viure les coses. Perquè els nens i nenes són el que juguen. És la seva manera d’agafar seguretat en el món.

Jordina Costa | Periodista de formació però actualment es dedica plenament al projecte Tell Fusta, una empresa d’elaboració de joguines de fusta per potenciar l’aprenentatge i la psicomotricitat dels més petits. La trobada amb André Stern va ser a Barcelona dins el marc de la seva conferència organitzada per Jugar i jugar, Grapat i Editorial Litera.

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra