La facilitat d’accés a tot un món d’informació, de coneixement i de relacions, que la tecnologia ens permet, pot ser també un parany imperceptible que ens tanca i ens encercla. Convertir l’univers virtual en un espai adequat per a la vida social és un repte que necessita compromís.

 

El món és un mocador, diuen. L’avenç tecnològic ens apropa a l’aldea global, diuen. Estem interconnectats en una xarxa planetària, diuen. Segur que això va així? Que estem tots dins d’una bombolla universal? O, més aviat, el món sembla un enorme pati de col·legi amb multitud de bombolles de colors? Segur que n’heu fet més d’una vegada. De bombolles de sabó, vull dir. Cada bombolla va per lliure, la podem estirar i, si som molt hàbils, engrandir. Difícilment les podem ajuntar, quan es toquen tendeixen a esclatar i només amb molta delicadesa, algunes s’acaben fusionant.

A la xarxa, s’imposa el verb share (compartir), però el valor que a vegades predomina és l’egoisme. Aconseguir like (m’agrada), quants més millor, reforça la confiança, la pròpia personalitat i consolida la presència dins d’una bombolla d’un color determinat. Allà, tot pren aquella tonalitat que és la que ens agrada. La gent parla d’allò que ens interessa, diu el que volem sentir, ens informem sobre els nostres interessos. El sociòleg francès Jean Baudrillard deia que ‘la pantalla dels dispositius mòbils és un desert i un eixam’. Un desert que ens pot aïllar i un eixam que ens pot recloure en un ‘nosaltres’ poc permeable.

Prendre consciència de les bombolles on podem estar instal·lats, tant en el món virtual com en el físic, pot ser un primer pas per convertir les bombolles en cercles. Espais que no esclatin a l’apropar-se entre ells, sinó que busquin interseccions cada cop més àmplies amb bombolles de colors ben diversos. Per què limitar-se a un sol color, podent gaudir de la policromia? Seguir mitjans poc afins als nostres posicionaments, interactuar amb persones que pensen diferent, obrir-nos a descobrir noves maneres d’entendre el món, se’ns pot fer feixuc i a vegades podem tenir algun ensurt i, fins i tot, algun disgust. Res que no siguin ingredients necessaris per sentir-nos constructors d’una societat més tolerant, més lliure, més propera a establir lligams que a desfer-los. En definitiva, bufar a favor de bombolles que conflueixen sense esclatar i sense perdre’s.

Article publicat en la revista 176 – EnXARXAts – Disponible a l’iQuiosc

Il·lustració: mbofill_art

Francesc Brunés
Latest posts by Francesc Brunés (see all)
0

Finalitzar Compra