Tenir el xeic Khaled Bentounes a La Manga del mar Menor (Múrcia) per al Seminari & Congrés Internacional en el qual van participar joves de diferents països, era una oportunitat que no podia refusar. Poder entrevistar una eminència com ell en el camp de la interreligiositat i la convivència és quelcom que només es presenta poques vegades a la vida i negar-se hagués estat una total irresponsabilitat. Aquesta entrevista, doncs, s’ha de llegir des de la reflexió i amb la ment completament oberta.

¿Què és el camí sufí Alawiya?

Alawiya, amb una història de vuit segles, va començar aquí, a Múrcia, amb Abu al-Abbas al Mursi, un mestre sufí del segle XIII. El fet de tornar aquí i poder dir als joves que els seus ancestres vivien junts cristians, jueus i musulmans és genial. Aquests ancestres eren homes I dones que van assajar la construcció d’aquesta societat de convivència que volem reconstruir. L’herència dels Alawiya és una escola de pensament sufí que prové d’homes com Abu al-Abbas al Mursi, Ibn al Arabi, també murcià o Abu Madyan, nascut a Cantillana (Sevilla). Així doncs, l’Al-Ándalus a Espanya és la prova històrica que aquesta convivència ha existit de veritat.

Vostè afirmava que aquesta convivència entre religions avui ens pot servir com a model, per exemple. De quina manera?

Quan visites l’Alhambra de Granada i descobreixes tot el seu llegat històric et preguntes què ha passat durant tots aquests anys. Segles enrere homes i dones vivien junts, sense distincions de raça ni de religió. Imagineu l’efecte que tindria sobre la consciència dels joves actuals, als quals els diem que tot és confrontació, el simple fet que coneguessin tota aquesta connexió història, filosòfica, arquitectònica, cultural, religiosa, científica… Les pedres de Granada ens parlen.

¿Quin és el principal repte de la humanitat avui en dia?

La humanitat té un destí i ens trobem en un punt de canvi i el repte d’avui en dia és reconsiderar el nostre recorregut. A més, la humanitat és com un cos amb els seus membres diferents, al qual hem de veure com un conjunt. A AISA estem treballant per tal d’arribar a una reconciliació entre els membres d’aquest mateix cos. Aspirem a una unificació entre les persones, però es tracta d’una unificació que ha de conservar les diferències entre cada membre: el braç, la mà… Unitat en la diversitat. No es tracta d’escollir entre la mà dreta i la mà esquerra. No podem escollir entre un ull i l’altre, hem d’utilitzar els dos i fer-ho adequadament.

Vostè parla de l’adveniment de la convivència, d’alguna cosa que esperem…

Sí. Hem de passar de l’esdeveniment a l’adveniment. És necessari donar cos i ànima a aquesta Convivència, sobretot a través d’una educació cap a la Cultura de la Pau. Avui en dia hem de tornar a treballar sobre el sentit de la nova humanitat perquè si no les pròximes generacions tindran molts problemes a tots els nivells.

El diàleg interreligiós té molt a veure amb això, no?

I tant. El diàleg interreligiós és fonamental. Fa més de 45 anys que treballo en aquest camp i me n’he adonat que es fa entre l’èlit, així que crec que se li ha de donar una nova visió. Fa falta portar-lo a les escoles per tal d’ensenyar la cultura de la pau a les noves generacions. I s’ha de fer a diferents nivells: la cultura de la pau i la cultura per a la pau, que no són el mateix.

Vostè resumeix la seva proposta en quatre punts.

Es tracta de sumar quatre recomanacions molt senzilles que tots – musulmans, budistes i cristians – podem posar en pràctica: La pau, l’ajuda als necessitats, reforçar els llaços de fraternitat i resar i meditar de nit quan la gent dorm perquè és quan estàs amb Déu i ningú més.

Què el va impulsar a proposar a l’ONU el dia internacional de la convivència en pau? 

Vaig tenir la sort de tenir uns mestres dels quals vaig aprendre una visió de la humanitat com una família: que la unitat divina i la unitat humana són el mateix, que quan parlem d’Adam i Eva, entenem que tots som descendents d’una mateixa família. I jo treballo per tornar a aquesta noció fonamental que només hi ha una humanitat.

El 2016, a Istanbul, l’ONU va celebrar una cimera humanitària mundial en la qual es va tractar per primera vegada aquesta noció de la humanitat. Allà nosaltres vam demanar a les Nacions Unides que atorguessin un estatut jurídic a la humanitat. Tenim els Drets Humans, de les persones, però no tenim els drets de la humanitat. I nosaltres vam demanar que en tots els nivells escolars i universitaris s’ensenyi aquesta dimensió d’una humanitat indivisible tot i que amb diversitat de colors, religions, llengües i filosofies. Per tal d’evitar catàstrofes que puguin venir fa falta ensenyar que som germans els uns amb els altres. D’aquí va sorgir el Dia Internacional de la Convivència en Pau que se celebra cada 16 de maig.

Com es pot fomentar en l’Europa actual aquesta convivència en pau? A vegades, hi ha comunitats que, vivint en la mateixa ciutat, ens girem l’esquena.

S’estan començant a fer coses. El novembre passat, a Berlín, el Ministeri d’Assumptes Exteriors alemany va convidar un grup de 30 experts mundials per parlar de com treballar aquest punt en les escoles alemanyes, de com fomentar el coneixement entre els pobles. És el primer país que fa un pas endavant en aquest sentit. Altres exemples serien Etiòpia, que és el primer país africà que ha creat un Ministeri de la Convivència i la Pau. També Canadà, que ha introduït la convivència en els currículums escolars… Alguna cosa s’està movent. Lentament, però es mou. A València, la UNESCO local i el Ministeri d’Assumptes Exteriors francès han organitzat un esdeveniment amb intel·lectuals i polítics per pensar en el futur.

Però el més extraordinari ha estat la beatificació, el passat desembre, de 19 monjos que van ser assassinats a Algèria. És la primera vegada que se celebra una beatificació de màrtirs catòlics en un país musulmà. 1200 persones, cristians, musulmans, representants de diferents governs, tots junts per beatificar uns monjos. Així és com s’ha de treballar per als joves. L’educació és la base.

¿Què s’ha de fer per ser un bon fukar?

Els fukars són seguidors de la cofrardia sufí Alawiya, són gent humil que col·labora en el seu temps lliure i m’agradaria que fos una escola del futur, la casa de la pau. Són els “fukars de Déu”, cada un a la seva manera. Déu sap què hi ha en el cor de cada un de nosaltres. Cada un viu la religió a la seva manera i ningú pot ser repudiat. Hi ha un vers de l’Alcorà revelat al profeta a Medina que està relacionat amb la història d’un litigi entre un pare, que es va convertir a l’Islam i els seus fills. Abans que el profeta arribés a Medina i el pare es convertís, aquest va manar els seus fills a estudiar a Síria. Quan van tornar, el pare els va parlar d’un nou profeta al qual havien de conèixer. Els fills es van negar perquè ells ja tenien una religió i no la volien canviar. El pare va demanar consell al profeta i aquest li va dir que no els podia obligar a escollir la religió que ell havia triat.

I a nivell personal. Com es conjuga un home de contemplació amb un home d’acció?

Es tracta de l’horitzontalitat i la verticalitat. L’horitzontalitat consisteix a treballar en el món i la verticalitat en treballar sobre els valors: bondat, igualtat, amor, fraternitat… Per tal que la humanitat tingui la consciència que abans que ser blanc, negre o d’una religió concreta, tots som germans. Només es valora el que és material, volem millorar materialment, però aquest materialisme ens porta a la catàstrofe. El canvi climàtic, el consum, la destrucció de la natura… Hem de reintroduir els valors, buscar els valors universals en totes les tradicions.

Què els diria als musulmans que llegeixin aquesta entrevista? 

Que llegeixin la història de l’islam a Espanya. A l’Al-Ándalus el diumenge era una església, el dissabte una sinagoga i el divendres una mesquita. És possible això avui en dia a Espanya? La primera persona que ho va fer així va fer el mateix profeta Mohammed, el qual va permetre als cristians celebrar la missa de Pasqua a la mesquita de Medina.

Sovint, els anomenats “occidentals” tenim una imatge dels musulmans com extremistes.

Perquè no ens coneixem. Precisament per això és important incloure la cultura de la pau en els programes escolars.

Pel que fa a la dona, tenim una imatge que tampoc es correspon a la que l’Islam li atorga realment.

Efectivament. Jo vaig néixer en un lloc de gent molt creient. Era una comunitat de 120 persones que convivien juntes i la responsable era una dona. Cada any passen per allà entre 5.000 i 10.000 persones i qui ho dirigeix tot és una dona. El problema de l’islam actualment és que hi ha països amb molts recursos materials que han convertit la religió en una ideologia política i de poder .I com que tenen molts mitjans, utilitzen un concepte que ells anomenen islàmic però que no té res a veure amb aquesta religió. Només se serveixen de la religió per tal de fer política.

Perquè us feu una idea, en aquests moments hi ha 800.000 dones musulmanes que tenen el paper més rellevant en el món islàmic: jutgesses, imams, polítiques que dirigeixen països, ulemes que expliques l’Alcorà, que ensenyen a La Meca… Vosaltres teniu a Ibn Arabi, que va néixer aquí. La seva mestra va ser una dona i, així com ell és conegut mundialment, ningú sap qui és ella. En aquest context la cultura és molt important perquè la cultura és memòria i a poc a poc hem d’anar desmuntant aquest entramat per tal de veure la realitat que hi ha darrere.

Juan Fernández | Mestre d’Educació Primària i col·laborador en diversos mitjans de comunicació; entusiasta de les xarxes socials i molt implicat en la vida de la meva ciutat: Caravaca de la Cruz.

Article publicat a la revista número 178, Llum Invisible, ja disponible a l’iQuiosc.

Ciutat Nova

Revista trimestral. Descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

Revista trimestral. Descobrimos y compartimos historias y proyectos inspiradores y cercanos para fortalecer #vínculos positivos. #diálogo
Ciutat Nova

Latest posts by Ciutat Nova (see all)

0

La teva cistella