Abans de l’estiu compartia amb vosaltres l’impacte que feia en mi l’inici de la lectura de Laudato Si’.

Els mesos estivals m’han permès moltes coses, entre les quals, arribar a les últimes pàgines, en una lectura trossejada i pausada d’aquesta encíclica del papa Francesc. I això, a més, en un període especialment propici, perquè, coincidint amb les vacances, he pogut canviar de ritme, minorar-lo i gaudir una mica més de la natura, ja sigui al camp, veient créixer les “males herbes” del jardí, com les fulles que broten després de la poda, o les figues que maduren; ja sigui passejant per la platja d’un oceà que mostra la seva majestuositat amb un ritme de marees que per a mi, mediterrània de naixement, em meravellen. Per contra, també un període en el qual he patit per la natura, inclòs l’ésser humà: pels incendis a les nostres terres, a les Canàries, a l’Amazònia…; pel drama de les persones que intenten creuar el Mare Nostrum a la recerca d’una vida millor, o ni que sigui, d’una opció de vida, a risc de la mort, i troben fronteres enmig de la mar…

I ara, ens trobem en el Temps de la Creació. Cinc setmanes, de l’1 de setembre al 4 d’octubre, festivitat de Sant Francesc d’Assis, per promoure a tot el món la pregària i l’acció per la cura de tota la creació. Aquesta és una iniciativa ecumènica, reconeguda oficialment i impulsada per les principals Esglésies cristianes. Té el seu origen el 1989, amb el reconeixement del dia 1 de setembre com a Jornada de pregària per la cura de la creació per part del patriarca ecumènic de l’Església Ortodoxa. Altres Esglésies cristianes europees s’hi van afegir i el papa Francesc també l’any 2015, coincidint amb la publicació de Laudato Si’.

Com veieu, tots els astres s’alineen i les vivències i les reflexions conflueixen en el meu cap, el meu cor… i en aquestes ratlles, que no volen ser una anàlisi de l’encíclica, sinó més aviat uns apunts, destil·lats d’aquest conjunt de circumstàncies.

Insistint en la mirada integral a la qüestió ecològica, cal dir que no podrem guarir la nostra relació amb la natura i l’ambient sense guarir totes les relacions bàsiques de l’ésser humà, perquè la crisi ecològica és una manifestació externa de la crisi ètica, cultural i espiritual de la modernitat.

Convé enfortir la dimensió social de l’ésser humà, la nostra obertura natural a l’altre, que, com jo, és capaç de conèixer, estimar i dialogar. De la mateixa manera que no convé ignorar la seva dimensió transcendent, la seva obertura a “l’Altre” diví, que pot trobar múltiples expressions, segons els contextos culturals.

Per tant, no hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà. No hi ha ecologia integral sense una adequada antropologia. (Cfr. Laudato Si’ 118-119). Mirem doncs, de créixer com a persones humanes, éssers en diàleg. Per on començar? Que res ni ningú passi al nostre costat en va; això sí que està a l’abast de tothom.

Amparo Gómez

Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…

Ciutat Nova es una parte de mí. Soy licenciada en Filología Hispánica y con formación en periodismo: un tándem ideal para una amante de las lenguas, las palabras y la comunicación. Media vida en Valencia, donde he nacido, y media vida en Cataluña: otro buen tándem…
Amparo Gómez

Latest posts by Amparo Gómez (see all)