Es parla de 16 morts en els dos atemptats de Barcelona i Cambrils el 17 d’agost, però en van ser 24. O és que els 8 terroristes (5 dels quals nois menors de 20 anys), no són, també víctimes? Víctimes i botxins alhora: víctimes d’una ideologia de violència i botxins d’innocents ciutadans. Per afrontar la situació amb honestedat cal mirar la foto completa i sense filtres.

I la foto que tenim a sobre la taula després de l’atemptat té llums i ombres. Després del primer impacte, mentre remirem la foto i la posem a contrallum, descobrim molts matisos de la nostra societat i alguns ens sorprenen més del que ens pensàvem. Com deia Leonard Cohen, és per la fractura per on entra la llum.

Un exemple: hem descobert dones musulmanes, amb el vel o sense, nascudes o educades al nostre país que han aparegut de cop i volta als mitjans de comunicació i les tertúlies d’opinió. I descobrim que entre “nosaltres” hi ha tots aquests joves preparats, il•lusionats, compromesos i valents a qui no havíem ni tan sols vist anteriorment. Tanmateix, el fet que tot just ara descobrim aquests nous líders juvenils ens fa fixar en alguna ombra de la nostra foto: tot i les expressions políticament correctes que omplen els missatges públics, ens costa deslligar el terrorisme de les persones musulmanes.

Després de l’atemptat també hem confirmat que Barcelona segueix sent un gran escenari per a massives manifestacions que, amb un civisme exquisit, parlen en nom d’un poble que no vol renunciar als seus ideals més nobles. Per altra banda, però, aquestes manifestacions també ens han mostrat una interessada lluita soterrada per emmarcar políticament l’atemptat en un moment especialment tens amb la vista posada en la possible celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya l’1 d’octubre. Un lluita que han pagat les diverses forces de seguretat, que s’han vist qüestionades per una i altra banda, i els ciutadans a qui se’ns fa difícil conèixer algunes peces clau del fets com per què el cervell de tota l’operació terrorista va poder arribar a exercir d’imam quan fins i tot havia estat a la presó.

Un tercer exemple dels clarobscurs d’aquesta imatge postatemptats és la reacció ciutadana. D’entrada, com un ressort espontani, sa i vigorós, tothom va fer seu el lema valent de “no tinc por”, però en les converses privades molta gent reconeix que té por. I potser no cal amagar-la, sinó afrontar-la i gestionar-la. I por no tan sols a un altre atemptat, sinó a les conseqüències en la nostra societat. Com va dir el conegut teòleg Ignacio González Faus, “temo que, a l’escalfament climàtic que ja suportem, li segueixi un altre escalfament afectiu: el de l’odi. Tan de bo algun moment ens reunim també per cridar: “no tenim odi”.

Josep Bofill

Director at Ciutat Nova
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.
Josep Bofill

Latest posts by Josep Bofill (see all)