Era ple estiu, fa encara pocs mesos dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Repasso, amb la perspectiva del temps alguns dels moments que hem viscut i em vénen al cap una infinitat d’imatges i de sensacions. Aquells dies molta gent va patir. Per descomptat les persones directament afectades i les seves famílies. Tots aquells que estaven a les Rambles o al passeig marítim de Cambrils el 17 d’agost. I els veïns de la fatídica casa d’Alcanar. I la ciutat de Ripoll, que ha vist com de cop i volta tot un model de convivència social es posava en qüestió.
I també han patit, i de manera molt particular, les comunitats islàmiques. Unes comunitats cap a les quals s’han girat totes les mirades davant d’uns actes atroços que uns assassins deien cometre en nom de l’islam. Aquests dies he vist moltes llàgrimes en els ulls dels musulmans catalans. Llàgrimes de solidaritat amb les víctimes i també llàgrimes de ràbia; la ràbia continguda d’aquells que volien cridar que l’islam no justifica la violència i que sota cap concepte volien ser assenyalats com a còmplices d’aquests actes criminals.
Efectivament els terroristes van generar molt de patiment, però aquest patiment ens afectà a tots, també als musulmans. I malgrat que tots hem sentit la germana d’un dels atacants abatuts a Cambrils condemnant el terrorisme sense pal·liatius, malgrat que tots hem vist la fotografia de l’imam de Rubí abraçant-se entre sanglots al pare d’un dels nadons morts a la Rambla, malgrat que hem vist milers de musulmans manifestant-se als carrers, encara hi ha qui interpreta aquestes accions terroristes a la llum d’un suposat conflicte de religions.
Penso que faríem bé d’eliminar aquesta noció del nostre imaginari col·lectiu. En primer lloc perquè, com a mínim a Catalunya, no hi ha cap element que ens pugui indicar que hi ha un enfrontament entre diferents comunitats religioses. Ans al contrari. Segons les dades del darrer Baròmetre de la Religiositat tan sols el 3,1 % dels catalans perceben que les relacions entre els veïns de diferents cultures, nacionalitats o religions es desenvolupen en un clima de tensió o d’hostilitat. Aquest percentatge és encara més reduït quan es fa la mateixa pregunta a ciutadans musulmans. Únicament l’1,1% tenen una percepció de conflicte. Però no és només això. A Catalunya les diferents confessions religioses cooperen habitualment entre elles i de fet som un dels països capdavanters en l’organització d’iniciatives de diàleg interreligiós.
A més, però, ens cal eliminar la noció de conflicte religiós, perquè aquest és un concepte que clarament pretenen instrumentalitzar els terroristes. La pròpia elecció del nom “Estat islàmic” no és gens innocent. Els terroristes pretenen amagar els seus objectius criminals utilitzant el nom de l’islam d’una manera totalment repulsiva. Pretenen sumar adeptes disfressant-se de defensors dels musulmans. Uns musulmans als quals assassinen –no oblidem que la majoria de víctimes dels terrorisme són d’aquesta confessió- i torturen si no segueixen els seus postulats dictatorials. I si no troben arguments per justificar les seves accions en el present, no dubten a refer la història si això els permet sostenir que existeix un conflicte religiós en el qual ells es senten obligats a intervenir.
Poc després dels atemptats de Londres del passat mes d’abril, un dels imams de Leicester, el xeic Ibrahim Mogra, ho va dir clarament: “L’odi entre religions és una idea dels terroristes”. Intenten fer-nos creure que existeix un conflicte d’arrel religiosa justame
nt perquè pretenen dividir la societat. Desitgen que la diversitat religiosa que a Catalunya i a molts altres llocs del món es viu amb normalitat sigui problematitzada; que esdevingui un clivatge al voltant del qual es generin bàndols enfrontats. És en aquest escenari quan els terroristes es senten forts.
Per això la nostra estratègia ha de ser justament la contrària a la dels terroristes. Allà on ells pretenen dividir les diferents comunitats religioses, cal treballar perquè aquestes es mostrin més unides que mai. Davant dels tòpics i les imatges estereotipades de les religions cal escampar el coneixement i la transparència. Enfront dels qui voldrien murs entre les persones amb diferents creences, cal bastir espais de trobada on tots ens puguem expressar amb plena llibertat. No hi ha conflicte entre religions a Catalunya, ni hem de permetre que ningú el creï. La resposta ciutadana després dels atemptats n’és la millor prova.
Sobre l´autor
Des de 2013 sóc el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Conèixer de primera mà la diversitat religiosa del país, m’ha permès tenir una nova visió de la nostra societat.