Amb l’arribada del nou exercici polític i amb la vista posada en les properes eleccions generals de l’abril i europees i municipals del maig, sembla que ens haguem de posar a córrer vers la culminació –o no- de dos grans temes omnipresents: el Brèxit i el judici dels presos polítics. Tots sabem que, per bé o per mal, l’adrenalina arriba quan s’apropa el final dels terminis donats sense haver acabat els deures i ens empeny, amb un ritme frenètic, cap a un obsessiu marcar perfil: discursos, actes populars, inauguracions, declaracions solemnes, manifestacions, etc., seran el pa nostre de cada dia durant els propers mesos. En aquest context em pregunto, són encara les eleccions el sistema més adequat per organitzar-nos políticament? Aquesta és la tesi elaborada pel filòsof flamenc David van Reybrouck al seu llibre Against Elections (Contra les eleccions).

Deixant de banda la provocació, no crec faltar a la veritat dient que, avui dia, la consideració general de l’organització de les nostres comunitats polítiques és més aviat dolenta, per no parlar de l’estesa sensació de separació entre els votants i els nostres representants polítics. Molts diuen que la nostra no és una democràcia de qualitat, o que la política ja no és capaç de trobar solucions a la crisi econòmica i social –fins i tot gairebé moral- de la nostra societat.

Al mateix temps, amb unes dades de participació cada cop menors, qüestionem amb més força la legitimitat dels governants per a prendre decisions. Aquesta desconfiança, però, és recíproca, doncs tampoc els representants polítics creuen en la virtuositat dels seus representats: amb un senzill exemple, quantes iniciatives de legislació popular han mai progressat a Catalunya més enllà de la prohibició dels braus?

Aquesta triple tensió: la crisi de mútua confiança, la crisi de legitimació (derivada de la primera) i la crisi d’eficàcia política, provoquen el que Van Reybrouck anomena la “paradoxa de la democràcia”, és a dir, quanta més democràcia es té, més se’n necessita. Aquesta set que mai no s’apaga ens duu, segons Reybrouck, a la Síndrome de Fatiga Democràtica. Arribats a aquest punt, crítics i exhausts, ens hem preguntat mai en què consisteix la democràcia?

Quan vaig començar la carrera de ciències polítiques, la primera cosa que se’ns ensenyava era que la democràcia havia nascut a Grècia, a l’època daurada d’Atenes. I la seva validesa es circumscrivia a les característiques de la seva època: comunitats polítiques petites i properes geogràficament i amb una clara diferència entre ciutadans i la resta (és a dir, dones, nens, estrangers i esclaus). La democràcia directa i el sorteig de les responsabilitats polítiques eren la clau, llavors, per a “un dels principis de la llibertat que és, governar i ser governat al seu torn” (Aristòtil, Política).

L’element més sorprenent als nostres ulls d’aquest tipus de sistema de representativitat aleatòria és, sense dubte, el sorteig. Tanmateix, aquest era l’element clau que distingia per un atenenc un sistema democràtic d’un d’oligàrquic on l’elecció era vista com una concessió a les elits (com diria Rousseau molt segles després, l’elecció és la base d’una aristocràcia electiva), mentre que el sorteig evitava la formació de polítics de carrera. A més a més, la contínua rotació en els càrrecs de responsabilitat (alguns ho eren per un dia, altres per sis mesos, altres per un any) impedia racons foscos controlats per grups amb un interès particular. Encara podem considerar, amb la capacitat tecnològica a la nostra disposició, que només podria ser aplicada a comunitats petites?

El segon element característic de la definició aristotèlica de llibertat és que aquesta es fonamenta no tan sols en el fet de “governar” sinó, en el mateix grau, de “ser governat al seu torn”. Aquest grau de co-responsabilitat cívica permetia un alt grau d’implicació de l’interès individual en l’interès col·lectiu, generant una unitat social de destí comú que, en el nostre temps, només crec que seríem capaços d’aconseguir en relació amb el canvi climàtic. Per il·lustrar per quant de temps el sorteig es va veure com una eina d’ús comú, el nostre rei En Ferran, dit el Catòlic, digué sobre la governança local de les vil·les medievals: “l’experiència mostra que les vil·les i ciutats que funcionen amb un règim de sorteig tendeixen a promoure una bona vida, una sana administració i un millor govern que els règims basats en eleccions. Són més units i més igualitaris, més pacífics i menys lligats a les passions” (citat en SINTOMER Yves, Pétite histoire de l’experimentation démocratique).

Ben probablement, la primera idea que ens ve al cap en sentir la paraula “sorteig” són “boles calentes”. La segona sensació és potser un cert vertigen: com evitar els riscos d’imprecisió o ineptitud per part d’un cos administratiu inexpert? Jo respondria amb la mateixa pregunta sigui respecte dels votants sigui dels electes. Van Reybrouck afegeix, a més a més, que si els nostres parlamentaris fossin els més experts per determinar l’interès general, perquè haurien de necessitar tot un seguit d’assistents, càrrecs de confiança, consultes amb tècnics i experts, o fins i tot funcionaris mateixos? És només a partir de la deliberació i del raonament que es porten a terme les decisions. No es tractaria d’actuar irresponsablement: en aquest cas, el canvi entre representants escollits i sortejats rau en l’eliminació de la distància entre el poble i la classe dirigent i en evitar el risc de corrupció.

Dos-cents anys de democràcies representatives han dominat el discurs per alertar-nos dels perills del sorteig, però si observem la seva evolució veurem com la seva extensió popular real s’ha tractat sempre d’una reivindicació constant: per l’ampliació del sufragi censatari, pel sufragi universal (masculí), pel vot de les dones (vídues amb possessions), per la igualtat de tots els vots, pel sufragi universal (femení), etc. Un dels punts sotmesos a la crítica darrerament, el salari dels parlamentaris, també va ser una gran conquesta social: sense retribució, la representació estava restringida de facto a aquells que podien permetre’s no treballar i costejar-se els desplaçaments i estades a la ciutat on estigués situada la seu parlamentària. La democràcia representativa contemporània no ha tingut mai la virtut de ser democràtica per se, encara que se li hagi fet ser. No serà el moment de començar a pensar fora d’aquests esquemes?

Si voleu saber més dels arguments pels quals Van Reybrouck afirma que “les eleccions són el combustible fòssil de la democràcia”, així com conèixer la seva proposta de transformació política d’un sistema representatiu cap a un sistema de participació deliberativa, us recomano de llegir Contra las elecciones, de David van Reybrouck (Ediciones Taurus 2016, 19€).


 

Romà Tersa

Nat a Barcelona el 1990, és politòleg per la UPF i ha estudiat a l’Institut Universitari Sophia a Loppiano (Italia). S’ha especialitzat en estudi dels nacionalismes i de la integració europea. També es dedica al mester de poeta.

Nacido en Barcelona en 1990, es politólogo por la UPF y graduado por el Instituto Universitario Sophia de Loppiano (Italia). Se ha especializado en el estudio de los nacionalismos y de la integración europea. También es poeta en los ratos libres.
Romà Tersa

Latest posts by Romà Tersa (see all)