En la reflexió que proposo a continuació relaciono dos articles: el 155 de la Constitució espanyola i el 387 del compendi de la Doctrina Social de l’Església. Suposo que he relacionat aquests dos punts perquè, mentre escric aquest article, em trobo a Suïssa impartint un curs sobre Promoció de la Pau, Drets Humans, Comunitat Política i la Salvaguarda del Medi Ambient des de la perspectiva de la Doctrina Social de l’Església.

Sobre l’article 155 no hi ha gaire a afegir, ja que s’ha fet “famós” en aquests últims mesos. Es va començar a aplicar arran de les votacions de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència de Catalunya. L’objectiu, segons estableix l’article, consisteix a adoptar les mesures necessàries per obligar una Comunitat Autònoma al compliment forçós de les seves obligacions o per tal de protegir l’interès general.

L’article 387, en canvi, és poc conegut per la major part de la població, però resulta molt útil llegir-lo a la llum dels esdeveniments que estem vivint actualment a nivell polític i social. En aquest sentit, cal tenir en compte que Catalunya es pot considerar una minoria cultural que, en el cas del 387, s’englobaria en el concepte general de «minoria» o «grup minoritari»: «A tots els pobles els correspon, en general, una nació, però per diverses raons no sempre els límits nacionals coincideixen amb els ètnics. Sorgeix així la qüestió de les minories, que històricament ha originat no pocs conflictes. El Magisteri afirma que les minories constitueixen grups amb drets i deures específics. En primer lloc, un grup minoritari té dret a la pròpia existència: Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en què és negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi. A més, les minories tenen dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua, com també les seves conviccions religioses, inclosa la celebració del culte. En la reivindicació legítima dels drets propis, les minories poden ser empeses a cercar una autonomia més gran o fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. En tot cas, el recurs al terrorisme és injustificable i perjudicaria la causa que es vol defensar. Les minories tenen també deures que han de complir, entre els quals hi ha, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en el qual estan inserides. En particular, un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cada un dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc quan un decidís de passar a la cultura majoritària».

Trobo molt encertat l’equilibri entre drets i deures d’una minoria ja que, d’una banda és un dret el poder «buscar una major autonomia o fins i tot la independència»; per altra banda, el grup minoritari té el deure de «cooperar al bé comú» i respectar «les decisions de cada individu, fins i tot quan un d’ells decidís passar a la cultura majoritària». Mantenir aquest equilibri, entre drets i deures, no es presenta com una tasca senzilla però tampoc és impossible. La clau, com també assenyala el 387, és «el diàleg i la negociació».

Portem mesos escoltant aquestes dues paraules, però no veiem fets i actuacions que vagin en aquesta direcció. En aquest sentit cal apel·lar a la responsabilitat del Govern d’Espanya, i de tots els ciutadans que se senten espanyols, per escoltar i estendre la mà als ciutadans que no se senten espanyols i que tenen una identitat nacional forjada al voltant de Catalunya. Òbviament això ha de ser recíproc, però en el cas de Catalunya, si el govern que posseeix més poder i recursos no proposa una taula de negociació, difícilment s’aconseguirà canviar el rumb dels esdeveniments.

Convé recordar que una comunitat política està al servei del bé comú, però l’organització o la forma d’aquesta comunitat política pot canviar al llarg de la història. De fet, la unitat política d’Espanya no és quelcom de sagrat ni immutable. Els processos de canvi són sempre complexos, però inevitables i necessaris per seguir creixent i evolucionant com a humanitat. Això no vol dir que l’única sortida per a Catalunya sigui la independència, però per seguir convivint en el marc de referència que s’ha tingut fins ara, cal obrir la porta al diàleg i a nous acords. Des de aquestes pàgines esperem que, en la nova etapa oberta per les eleccions del 21-D, s’iniciï un camí més fecund de respecte i col·laboració al servei de tots els ciutadans i dels diferents sectors de les nostres societats.

Aurelio Cerviño

Latest posts by Aurelio Cerviño (see all)

0

La teva cistella